Aratinga capblava
Thectocercus acuticaudatus  | |
|---|---|
_Pocon%C3%A9,_Mato_Grosso.jpg) | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Psittaciformes |
| Família | Psittacidae |
| Gènere | Thectocercus |
| Espècie | Thectocercus acuticaudatus |
| Distribució | |
 | |
L'aratinga capblava (Psittacara acuticaudata) és un lloro nadiu de gran part d'Amèrica del Sud, utilitzat en gran manera en avicultura.
Morfologia[modifica]
- Fa uns 37 cm de llargària, amb un pes de 140 – 190 g, cosa que el fa uns dels ocells més grossos del seu gènere. Sense dimorfisme sexual.
- Plomatge verd en general, una mica més clar per sota. L'ala tancada és del mateix color verd de la resta, però oberta mostra colors marró-blavós per sobre i color oliva per sota. Cua bàsicament verda per sobre i rogenca per sota.
- Galtes, front, capell i zona auricular de color blau, més o menys clar depenent de la subespècie. De vegades, una mica de blau també al pit.
- Bec amb la mandíbula superior color banya i la inferior negra o grisa, i n'hi ha variacions que depenen de les subespècies.
- Anell perioftàlmic en general blanc cremós, però taronja en alguna de les subespècies. Iris groguenc.
- Potes marró rosat amb les urpes marró grisenc.
- Els joves són semblants, però amb menys zones blaves.
Hàbitat i distribució[modifica]
Habiten sabanes, terres de conreu i boscos, però evitant la selva humida, en tres zones d'Amèrica del Sud: nord-est de Colòmbia i nord de Veneçuela, est del Brasil, i sud-est de Brasil, est de Bolívia, el Paraguai, nord de l'Argentina i l'Uruguai.[1]
Utilitzat en avicultura, poblacions fugides s'han establert en diferents indrets d'Europa i Amèrica del Nord. Als Països Catalans, s'han observat a prop de València, Elx o Girona, però l'únic lloc on s'ha comprovat la reproducció ha sigut a l'àrea urbana o periurbana de Barcelona.[2][3]
Reproducció[modifica]
Fan els nius en forats als arbres, on ponen 3 – 4 ous blancs que la femella cova durant 26 dies. Els pollets romanen al niu uns 52 dies.[4]
Alimentació[modifica]
Solen desplaçar-se en petits esbarts a la recerca de llavors, fruites i flors. De vegades, mengen cereals en terres de conreu.
Llista de subespècies[modifica]
Se n'han descrit cinc subespècies:[5]
- A. a. acuticaudata (Vieillot, 1818). Bolívia oriental, sud-est de Brasil, Paraguai, nord-est de l'Argentina i Uruguai.
- A. a. haemorrhous (Spix, 1824). Nord-est de Brasil.
- A. a. koenigi (Arndt 1995). Nord de Veneçuela i nord-est de Colòmbia.
- A. a. neoxena (Cory, 1909). Illa Margarita.
- A. a. neumanni (Blake i Traylor, 1947). Bolívia.
Vegeu també[modifica]
Altres psitàcides que crien en llibertat a les nostres ciutats (totes espècies invasores a partir d'individus escapats de la captivitat).
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aratinga capblava |
- ↑ Distribució i altres dades de l'aratinga de cap blau a AVIBASE[Enllaç no actiu] Rev. 28-03-2011
- ↑ Dades sobre l'aratinga de cap blau segons el GAE de la SEO Arxivat 2010-11-15 a Wayback Machine. Rev. 28-03-2011
- ↑ L'aratinga de cap blau al SIOC Rev.28-03-2011
- ↑ Alderton, David (2003). The Ultimate Encyclopedia of Caged and Aviary Birds. London, England: Hermes House. p. 193. ISBN 1-84309-164-X
- ↑ Classificació dels Psitaciformes, amb subespècies, a ZOONOMEN Rev. 28-03-2011