Corint

Corint
	Κόρινθος (el)
Tipus	ciutat
Localització
	37° 56′ 19″ N, 22° 55′ 38″ E / 37.9386°N,22.9272°E
Estat	Grècia
Entitat territorial administrativa	administració descentralitzada del Peloponès, Grècia Occidental i les illes Jòniques
Regió	Regió del Peloponès
Unitat perifèrica	unitat perifèrica de Coríntia
Municipi	municipi de Corint
Capital de	unitat perifèrica de Coríntia ; municipi de Corint
Població humana
Població	30.816 (2021) (301,53 hab./km²)
Geografia
Superfície	102,2 km²
Altitud	10 m
Organització política
Membre de	Lliga de Ciutats Històriques
Identificador descriptiu
Codi postal	20 131 i 20 132
Prefix telefònic	2741
Altres
Agermanament amb	Abilene ; Siracusa ; Buccino ; Jagodina (en) ; Lugoj (2012–)
Lloc web	korinthos.gr

Corint és una ciutat del Peloponès a Grècia, capital del nomós del seu mateix nom. Té uns 30.000 habitants.

Ciutat antiga

Segons la mitologia grega, la ciutat va ser fundada amb el nom d'Èfira per Sísif, que en fou rei. La ciutat actual és al nord-est de l'antiga, que era a l'istme de Corint, a la prolongació cap aquest de les muntanyes de Geranea procedents del nord i que arribaven de costat a costat. Era al golf Sarònic i estava unida per una via a Mègara; tenia al sud les muntanyes Oneia i la ciutadella estava en una roca anomenada Acrocorint; la part plana era arrecerada per llargues muralles que protegien la zona fins al port de la ciutat, que era a Lekeion i la zona de Cenkrea. La ciutat protegia els tres passos de l'istme. Després del terratrèmol del segle vi, que la va destruir, va esdevenir un llogaret conegut com a Gortho fins al segle xix, quan va recuperar el seu nom.

Població

La ciutat fou una de les més gran de Grècia, només superada per Atenes. Clitó li dona una població, incloent-hi els del territori, d'uns cent mil habitants, dels quals el 70% habitaven la ciutat. Hi havia seixanta mil esclaus, que probablement eren inclosos en el nombre esmentat de ciutadans.

Monuments i edificis

Acrocorint
Suburbi de Cranèon (barri aristocràtic).
Port de Lequeu, connectat amb muralles amb la ciutat, que conté els temples:
- temple de Posidó.
- temple de l'Olímpic Zeus.
Port de Cèncrees (el port del golf Sarònic), que tenia:
- Estàtua de Posidó amb trident i dofí.
- Banys d'Helena.
Àgora, amb els temples i estàtues següents:
- Artemisa Efèsia.
- temple de Tiké (Fortuna).
- Posidó de bronze.
- Estàtues d'Apol·lo Clàrios, Afrodita, Hermes i Zeus.
- Estàtua d'Atena i les muses.
- Temple d'Octàvia (dedicat a la germana d'August).
Temple d'Atena Calinitis.
Temple d'Apol·lo (encara en queden unes columnes).
Porta de Cenkrea.
Porta de Lekeion.
Porta de Sició.
Porta de Tenca.
Font de Peirene.
Sisifeion.
Aqüeducte romà (del temps d'Adrià, i del qual queden unes ruïnes).

Restes arqueològiques

De l'època grega pràcticament no es conserva res i les poques restes que encara es poden veure són gairebé totes romanes, llevat de les columnes del temple d'Apol·lo. Entre les restes romanes, cal esmentar algunes tombes, les restes d'uns banys i un amfiteatre.

Història

La zona fou poblada des del neolític i després fou dominada pels micènics, dels quals va passar a Argos, després de la invasió dels doris. El segle VIII aC es va fer independent. La llegenda atribueix a Sisifó la fundació de l'estat i, amb els seus successors (inicialment, els seus fills Glaucos i Ornítion), va esdevenir una ciutat especialment pròspera i poderosa. Ornítion en va continuar la dinastia fins al seu enderrocament pels doris. La ciutat es deia Èfira, i més tard el seu nom va canviar a Corint, en una època desconeguda, probablement durant la conquesta dòria. El nom es fa derivar de Corintos, fill de Zeus.

L'heracliada Aletes, fill d'Hippotes, és el llegendari primer rei dòric de la ciutat on els doris eren al començament una minoria dirigent; els no doris foren admesos més tard en la ciutadania. Aletes i els seus descendents hi foren reis durant dotze generacions i 327 anys, des del 1074 aC segons la data tradicional (trenta anys després de la conquesta dòrica):

Aletes, va regnar 38 anys.
Ixió, va regnar 38 anys.
Ageles I, va regnar 37 anys.
Primnis, va regnar 35 anys.
Baquis, va regnar 35 anys.
Ageles II, va regnar 30 anys.
Eudemos, va regnar 25 anys.
Aristodem, va regnar 35 anys.
Agemó, va regnar 16 anys.
Alexandre, va regnar 25 anys.
Telestes, va regnar 12 anys.
Autòmenes, va regnar 1 any.

Segons Pausànies, Primnis fou el darrer descendent d'Aletes i Baquis va iniciar una nova dinastia també heracliada, però Diodor diu que tots foren descendents d'Aletes però que Baquis fou tan cèlebre que el seu nom es va donar a la dinastia baquíada.

Automènes va decidir abolir la monarquia d'acord amb les dues-centes famílies principals i elegir un Pritani anyal. Els baquíades van seguir governant d'aquesta manera durant 90 anys més, fins que foren enderrocats per Cípsel amb l'ajut de les classes baixes, el 657 aC. Estrabó allarga el període uns dos-cents anys, probablement incloent-hi el període monàrquic. La data tradicional de govern oligàrquic de la família se situa entre el 747 aC i el 657 aC. Els baquíades van haver de sortir a l'exili. Els corintis van fundar durant el període baquíada moltes ciutats: Molícria a l'istme, Siracusa (vers 734 aC), Corcira (vers 733 aC) i d'altres. S'hi va fundar una marina que fou la primera fundada a Grècia i es van inventar els trirrems.

Cípsel (657-627 aC) fou substituït pel seu fill Periandre (627-583 aC), que fou protector del comerç i les arts. Va seguir fundant colònies: Ambràcia, Anactòrion, Lèucada, Apol·lònia i d'altres. El 635 aC, la colònia de Corcira va derrotar la de la seva metròpoli en una batalla naval, però després fou novament sotmesa. L'única colònia a l'est del golf Sarònic fou Potidea, a la Calcídia. A Periandre, el va succeir el seu nebot Psamètic, que va regnar només tres anys i fou enderrocat pels espartans, que van instituir un govern aristocràtic i Corint fou un aliat permanent de la confederació Lacedemònia.

En un període posterior, els corintis s'aliaren amb els atenencs en rebutjar ajudar Cleòmenes I, rei d'Esparta, a restaurar Híppies d'Atenes,^[1] i van enviar 20 vaixells a Atenes per ajudar en la guerra contra Egina. Però després de la guerra amb els perses, Mègara es va aliar amb Atenes i els corintis van entrar en guerra amb Mègara, territori que van envair, però foren derrotats pel comandant atenenc Mironides (457 aC). Després, es va fer la pau però l'enemistat amb Atenes va seguir, sobretot per l'ajut d'aquesta a l'excolònia de Corcira, que va provocar la Guerra del Peloponès.

Durant aquesta guerra, la marina peloponèsia fou bàsicament coríntia. Amb la pau del 421 aC (pau de Nícies), els corintis no es van voler sumar i van formar una altra lliga amb Argos, Mantinea i Èlida, però aviat van tornar a formar aliança amb Esparta, que es va mantenir fins al final de la guerra. Quan Atenes es va haver de rendir després de la Batalla d'Egospòtamos, els corintis i beocis van demanar arrasar la ciutat derrotada.

Però el poder d'Esparta fou mal portat per Corint i van buscar l'ajut del sàtrapa de Lídia, Tritaustes, per trencar l'hegemonia espartana i impedir els èxits del rei espartà Agesilau a Àsia. El delegat corinti, Timòcrates de Rodes, va repartir diners a les ciutats gregues per separar-se d'Esparta (395 aC) i així els corintis es van aliar amb Atenes, Beòcia i Argos contra Esparta i Pèrsia (Guerra de Corint). El 394 aC, es va produir una batalla prop de Corint entre els aliats i els espartans, en què aquests van guanyar i una segona batalla a Queronea, on Agesilau va obtenir una segona victòria per a Esparta. El 393 aC i 392 aC, la guerra va sortir de territori corinti amb els espartans dominant Sició i els aliats dominant l'istme, lliurant-se combats a la plana comuna entre Sició i Corint, la part més fèrtil del territori d'ambdues. Això va portar a un creixement dels partidaris de tornar a l'aliança espartana i el govern corinti va fer una matança d'opositors ajudats per un nombre d'argius introduïts a la ciutat. Corint i Argos van estrènyer els vincles i fins i tot es van fusionar els dos estats, però els opositors a Corint eren encara nombrosos i van introduir el comandant espartà de Sició, Pràxites, a la ciutat i quan els corintis van fer una sortida es van veure atacats per dos costats. Els corintis foren derrotats i la ciutat ocupada pels espartans (392 aC); les seves muralles foren demolides. De Corint, els espartans van anar a Sidos i Cròmmion, que van ocupar (392 aC). Xenofont esmenta que els membres del partit derrotat es van refugiar al barri de Craneion i d'allí es van poder refugiar a l'Acrocorint.

El 391 aC, els atenencs van marxar a Corint i van restaurar-ne les muralles, però altre cop foren destruïdes pels espartans, dirigits per Agesilau i Teleuties, que a més van capturar Lekeion, on es va establir una guarnició espartana. El 390 aC, els atenencs dirigits per Ifícrates van derrotar els espartans prop de Corint; Agesilau es va retirar a Esparta i Ifícrates va reconquerir Cròmmion i Sidos i altres ciutats menors on els espartans havien establert guarnicions. Finalment, la pau d'Antàlcides el 387 aC va posar fi a la unió amb Argos (que va haver de retirar les seves tropes) i l'entrada de la ciutat en l'aliança Lacedemònia amb el retorn dels exiliats corintis favorables a Esparta. Els dirigents autors de la matança dels opositors es van refugiar a Argos i Atenes. En la guerra que va seguir entre Tebes i Esparta, els corintis van ser lleials a Esparta; però, malmès el territori, van haver de signar una pau separada.

La ciutat va romandre independent sota govern oligàrquic. Timòfanes va intentar assolir la tirania, però fou mort pel seu propi germà Timoleó (344 aC). El 338 aC, Filip II de Macedònia la va fer centre de la Lliga de Corint, controlada per ell mateix.

Després de la batalla de Queronea, els macedonis van establir una guarnició a Acrocorint. Aquesta guarnició fou sorpresa pel líder de la Lliga Aquea, Àratos de Sició, que va incorporar Corint a la lliga (243 aC). El 223 aC, la ciutat fou ocupada per Antígon Dosó, que la volia com a base contra la Lliga Etòlia i Cleòmenes. Filip, fill d'Antígon, la va conservar fins que fou derrotat a Cinoscèfals (196 aC) i Corint fou declarada ciutat lliure pels romans i unida a la Lliga Aquea altra vegada. Una guarnició romana es va establir a Acrocorint. Corint fou després capital de la Lliga i fou allí que els ambaixadors romans foren maltractats, cosa que va provocar l'ultimàtum del senat a la lliga. Derrotada aquesta, el cònsol L. Mummius va entrar a Corint sense oposició i van exercir venjança sobre la ciutat i la seva gent: els homes executats i les dones i nens venuts com a esclaus; les obres d'art es van portar a Roma i la ciutat fou saquejada i destruïda (146 aC). Va romandre destruïda i despoblada uns cent anys i el seu territori fou donat a Sició o fou fet ager públic. El comerç es va traslladar a Delos.

El 46 aC, Juli Cèsar va decidir reconstruir la ciutat i hi va enviar una colònia de veterans i homes lliures (Colònia Júlia Coríntia o Colònia Juli Corint o Colònia Julia Coríntia Augusta, segons les inscripcions). La ciutat es va recuperar (44 aC) i quan Sant Pau la va visitar el segle i dC, era una ciutat important i residència del procònsol d'Acaia Junius Gallio. Sant Pau hi va fundar un grup cristià l'any 50, al qual va dirigir les seves epístoles. El segle ii, fou visitada per Pausànies i tenia nombrosos edificis. Va continuar com a capital d'Acaia durant tot l'imperi. El 395, fou saquejada per Alaric I i el 521 fou destruïda per un terratrèmol. El novembre del 856, un altre terratrèmol va destruir part de la ciutat i degué matar 45.000 persones.

Corint es va caracteritzar per la difusió de l'art. Pintures, escultures en pedra i bronze i les famoses gerres de terracota estigueren entre les obres que s'acumulaven a la ciutat. També fou una ciutat on la poesia es va desenvolupar, però en canvi no va tenir oradors. La riquesa dels corintis els va fer sexualment lliberals, a la qual cosa també contribuïa el fet de ser un port principal on arribaven mariners d'arreu. Al santuari d'Afrodita a l'Acrocorint, la prostitució es va practicar a gran escala (fou un dels pocs santuaris de Grècia on això va passar) i tenia més d'un miler de sacerdotesses esclaves dedicades a l'ofici per als estrangers.

Al segle xii, la riquesa de la ciutat pel comerç de la seda amb els estats europeus va atreure els normands de Sicília, que van saquejar la població el 1147. Corint fou romana d'Orient fins al 1210. El 1204, després de la caiguda de Constantinoble en mans dels llatins, el Peloponès fou concedit a Godofreu o Jofre I Villehardouin, amb títol de príncep d'Acaia. Del 1205 al 1208, els grecs de Corint van resistir els atacs llatins dirigits per Guillem de Champlitte, sota la direcció del general Lleó Esgur, senyor de Nàuplia i part de l'Argòlida independitzat vers el 1201 i que s'havia apoderat de Corint, Argos i Atenes (amb suport dels eginetes, i on només va resistir l'Acròpolis defensada per Choniates) el 1202, i de Beòcia i Tessàlia el 1203, i havia estat nomenat dèspota per Aleix III Àngel, que l'estiu del 1203 acabava de ser deposat pels croats i s'havia establert a Adrianòpolis. Esgur havia abandonat Tessàlia, Àtica i Beòcia i havia establert la línia de defensa a l'istme de Corint. Es diu que Esgur va morir el 1208 quan, segons la llegenda, desesperat pel setge, va saltar a cavall les muralles de l'Acrocorint), però els habitants encara van resistir dos anys més manats per un tal Teodor. Finalment, els llatins van entrar a la ciutat, que va esdevenir part del principat d'Acaia, amb capital a Andravida d'Èlide. Corint feia frontera amb el ducat d'Atenes, després possessió catalana. El primer atac turc es va produir el 1327, procedent de l'emir turcman Aydın; nous atacs es van fer als anys següents i el 1361 havia quedat sense habitants.

La família Acciaiuoli va gaudir d'alguns càrrecs al Peloponès, on tenien el favor de Caterina II de Valois, nominal emperadriu llatina d'Orient, que els va concedir alguns feus al principat d'Acaia, i d'aquestes bases (Corint sobretot) van conquerir als catalans Levàdia, Platea, Tebes, Mègara i Sició el 1388, i es van apoderar d'Atenes el 2 de maig de 1388 després d'un setge. Van governar el ducat incloent-hi Corint fins al 1395, en què els venecians el van annexionar al·legant el testament del primer duc, Neri I Acciaiuoli, i desconeixent els drets del seu fill bastard Antoni I Acciaiuoli, per al qual exercia la regència la seva germana Francesca Acciaiuoli, senyora de Mègara i Sició. Antoni només va conservar la senyoria de Tebes. Atacada Corint per Evrenos Gazi el 1395, el dèspota grec de Morea es va apoderar de la ciutat per assegurar-ne la defensa, i fou després cedida als Cavallers Hospitalaris el 1400, però retornant al despotat el 1404. Teodor II, el dèspota de Morea, va construir la muralla Hexamilion a l'istme de Corint.

El 1458, Mehmet II la va assetjar i conquerir, i prengué el nom de Kordos o Gördes. El 1489, tenia una població cristiana de 18.000 persones. Va formar un sandjak de l'eyalat de Morea. Els Cavallers de Rodes la van ocupar temporalment el 1614, i els venecians el 1682, i quedà per a la república de Venècia pel tractat de Karlowitz de 1699. Els otomans la van reconquerir el 1715. Fou la capital de la província de Morea entre 1715 i 1731 i un sandjak de 1731 a 1822.

El 1822, fou ocupada pels grecs; la ciutat va quedar danyada en les lluites. El Tractat de Constantinoble va reconèixer la independència de Grècia. El 1833, fou proposada com a nova capital de Grècia, però finalment fou elegida Atenes, que aleshores era una població molt petita. El 1858, la ciutat (3 km al sud de la moderna) fou destruïda per un terratrèmol i es va decidir la fundació d'una nova ciutat; un nou terratrèmol posterior no en va impedir la reconstrucció de la vella el 1928; i altre cop després d'un gran incendi el 1933. La nova Corint fou fundada a la costa del golf.

Economia

La riquesa principal de la ciutat és el port i el canal (a 4 km a l'est de la ciutat). És un nus (hub) comercial grec. A 12 km al nord-est, hi ha una refineria ja prop de l'àrea metropolitana d'Atenes. És estació terminal del ferrocarril elèctric (Proastiakos) de l'àrea metropolitana d'Atenes.

Vegeu també

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Corint

↑ Roisman, Joseph. Ancient Greece from Homer to Alexander: The Evidence (en anglès). John Wiley & Sons, 2011, p.114. ISBN 1118300955.

[1] Roisman, Joseph. Ancient Greece from Homer to Alexander: The Evidence (en anglès). John Wiley & Sons, 2011, p.114. ISBN 1118300955.

[1]