Vés al contingut

Cop d'estat del 18 de brumari

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: 18 de brumari)
Plantilla:Infotaula esdevenimentCop d'estat del 18 de brumari
Imatge
Map
 48° 52′ N, 2° 21′ E / 48.86°N,2.35°E / 48.86; 2.35
Tipuscop d'estat Modifica el valor a Wikidata
Epònim18 Brumaire (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Part deRevolució Francesa Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps9 - 10 novembre 1799 Modifica el valor a Wikidata
Datanovembre 1799 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióParís Modifica el valor a Wikidata
EstatPrimera República Francesa Modifica el valor a Wikidata
Participant
EfectesConsolat francès Modifica el valor a Wikidata
Cop d'estat del 18 de brumari, Orangerie del parc de Saint-Cloud, per François Bouchot, 1840

El cop d'estat del 18 de brumari, en francès: coup d'État du 18 brumaire (de l'any VIII) del calendari revolucionari o 9 de novembre de 1799, de Napoleó Bonaparte marca la fi del Directori (Directoire) i de la Revolució Francesa, i el principi del Consolat francès.

El cop d'estat va ser fomentat a la casa de Joséphine de Beauharnais del carrer Chantereine de París, al voltant de la zona compresa entre l'actual Rue de la Victoire i la rue de Châteaudun.

Context històric

[modifica]

El cop d'estat del 18 de Brumari va succeir durant (o més ben dit, al final) la Revolució Francesa. Durant aquesta, el poble de França (sobretot el de París), va iniciar una revolta històrica que posaria punt final a la monarquía borbònica que governaba en aquell moment. Inicialment, la revolució únicament contemplava la reducció dels poders del rei en favor d'una Assamblea Nacional, però després d'un intent de fuga fallit del rei Lluís XVI, la facció més radical (els Jacobins) van aconseguir que la monarquía fos completament revocada i es proclamés la Primera República Francesa.

Els Jacobins llavors veurien aumentada la seva influència, i es convertirien en la facció gobernant, liderada per Robespierre. Aquest lideratge va desencadenar una època de terror i matançes, on la gent es podia acusar mútuament de treballar "en contra de la revolució" i al voltant de 40.000 persones van ser enviades a morir a la guillotina. Amb el temps, aquestes execucions van anar afectant a cada cop més gent, i qualsevol crítica (o ser acusat de criticar) al govern o a les idees revolucionàries podia implicar una condena de mort, arribant a un punt en què ni els aliats més propers a Robespierre estaven segurs. Irònicament, el mateix terror que Robespierre va usar per gobernar seria la causa última de la seva caiguda, quan va cometre l'error de dir públicament que tenia una llista d'enemics de la revolució que incloïa a alguns membres de l'assamblea, i aquesta va decidir enviar-lo a ell a la guillotina, posant punt final al règim del terror.

Després de la mort de Robespierre, una altra facció, els Termidons, varen arribar al poder, amb l'objectiu d'estabilitzar la ja excessivament caòtica França, que a part havia entrat amb guerra amb la resta d'europa, que temia que les idees revolucionàries s'escampessin a altres països; i a la vegada impedir que el poder caigués en mans d'un únic individu. Per a aconseguir-ho, es va redactar una nova constitució (la tercera), que crearia una nova forma de govern: el Directori.

Auge de Napoleó Bonaparte

[modifica]

Per desgràcia, el Directori va fracassar a la hora de resoldre els enormes problemes econòmics de França, i aviat la corrupció es va estendre pels seus membres. Aprofitant la inestabilitat del canvi de règim, el 5 d'octubre de 1795, un grup de monàrquics va intentar montar una altra revolució per a recuperar la monarquía, revolució que sería esclafada per Napoleó Bonaparte, un segon brigadier general, que seria ascendit a general per la seva gesta. Acabada la revolta, Napoleó va ser enviat a Itàlia, per a participar en la guerra contra les potències europees. En principi, la estratègia francesa consistia en atacar pel nord amb dos exèrcits i deixar el tercer exèrcit (el dirigit per Napoleó), més al sud, com a esquer. La realitat, però, va ser més aviat la contrària: mentre que els exèrcits del nord van ser aturats, Napoleó, amb un exèrcit mal equipat, mal pagat i amb escasses provisions, va aconseguir vistòria rere victòria, arribant a amenaçar la pròpia Àustria i forçant la seva rendició. Aquest fet el va tornar extremadament popular entre el poble de França. Més tard, Napoleó va viatjar a Egipte, i tot i que l'expedició no va anar tal com s'esperava, ell va poder vendre-ho com una victòria, i la seva popularitat va créixer encara més entre la població.

Objectius del cop d'Estat

[modifica]

Els motius del General Bonaparte estaven més en les seves derrotes militars que en les seves victòries.

L'esquema del cop d'Estat preveia el següent: Napoleó Bonaparte tindria el comandant en cap de l'exèrcit pel manteniment de l'ordre a París i en les assemblees. Hi havia plans per traslladar les assemblees a Saint Cloud amb el pretext del perill jacobí. En efecte, des de 1789, les assemblees es troben sempre sota l'amenaça de la població parisenca. Desplaçant les assemblees, s'assegura que el poble de París no pot intervenir. La ciutat de París està tancada sota el control de la policia, l'entrada o sortida estarà prohibida.

Els esdeveniments essencials tingueren lloc el 19 de brumari de l'any VIII (10 de novembre de 1799), a Saint-Cloud. Els revisionistes havien previst una dimissió col·lectiva dels membres de la Consell dels Cinc-cents, (Conseil des Cinq-Cents) però les reunions es van retardar perquè la idea no era unànime; especialment entre dos jacobins que es neguen a dimitir. Bonaparte s'impacienta i decideix intervenir.

Els preparatius del cop d'estat per Emmanuel-Joseph Sieyès

[modifica]

Sieyès volia revertir la Constitució de l'any III, que no es podia revisar fins passats 9 anys, i va imaginar un cop d'estat. Per això, utilitzà la complicitat del Consell d'Ancians, i donant com a pretext un aixecament que amenaçava la vida dels diputats, els van obligar a traslladar-se a Saint Cloud. Necessitat de suport militar, el trobà en Napoleó Bonaparte, que estava embarcat en la Campanya napoleònica d'Egipte i Síria[1] però el 24 d'agost de 1799, va aprofitar la sortida temporal de vaixells britànics dels ports costaners francesos i va salpar cap a França, malgrat que no havia rebut ordres explícites de París. L'exèrcit va quedar a càrrec de Jean-Baptiste Kléber.[2]

Napoleó asseguraria el comandament de les tropes de París i la custòdia del cos legislatiu. Llavors calia que el Directori s'enfonsés per permetre la redacció d'una nova Constitució. Sieyès, Roger Ducos i Barras dimitiren i els altres dos del Directori, Moulin i Gohier, foren posats sota vigilància.[3]

Decisions de Napoleó

[modifica]

Sieyès, Roger Ducos i Napoleó Bonaparte foren nomenats cònsols, i Napoleó com a primer cònsol.[4] La primera decisió important de Napoleó va ser nomenar Martin Michel Charles Gaudin com a Ministre d'Economia i de Finances. Ell serà un dels seus principals col·laboradors durant tot el Consulat i el primer Imperi a més durant els Cent dies de 20 de març a 22 de juny de 1815.

El Consulat va ser un règim autoritari dirigit per tres cònsols, però només el primer cònsol ostenta realment el poder.

Referències

[modifica]
  1. Hanson, Paul R. Historical Dictionary of the French Revolution (en anglès). Rowman & Littlefield, 2015, p. 47-48. ISBN 0810878925. 
  2. Dwyer, Philip. Napoleon: The Path to Power (en anglès). Yale University Press, 2008, p. 444. ISBN 9780300137545. 
  3. Lefebvre, Georges; Soboul, Albert. The Directory. Londres: Routledge and Kegan Paul, 1962, p. 199. OCLC 668426465. «Gohier and Moulin were powerless, and Moreau held them prisoners until they tendered their resignations.» 
  4. Hanson, Paul R. Historical Dictionary of the French Revolution (en anglès). Rowman & Littlefield, 2015, p. 47-48. ISBN 0810878925. 

Bibliografia

[modifica]
  • Jacques-Olivier Boudon, Histoire du Consulat et de l'Empire, Perrin, Paris, 2003.
  • Jean-Paul Bertaud, Bonaparte prend le pouvoir, Complexe, Bruxelles, 1987.
  • Thierry Lentz, Le 18 Brumaire, Picollec, Paris, 1997; réédition en poches dans la collection Tempus (Perrin), 2010.
  • Jean Tulard, Le 18 Brumaire. Comment terminer une révolution, Perrin, Paris, 1999.
  • Karl Marx, Der achtzehnte Brumaire des Louis Bonaparte, 1852.

Enllaços externs

[modifica]