Pica d'aigua beneita
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
En la religió catòlica es denomina pica d'aigua beneita, pica beneitera o simplement beneitera una peça de pedra o algun altre material situat a l'entrada de les esglésies que conté aigua beneita perquè se senyin els fidels.[1]
També es podien trobar a les cases, normalment a la cambra principal. Habitualment, les beneiteres domèstiques eren de petit format i fetes de ceràmica o de vidre, per a ser penjades a la paret.
L'origen de les piques d'aigua beneita es remunta als primers temps de l'Església Catòlica: els arqueòlegs consideren que ho són certs gots i dipòsits de marbre o de fang cuit que es troben a les catacumbes. Però la forma i posició de les piques, tal com es troben ara a l'entrada de les esglésies, va començar al segle xii i es va generalitzar a la fi del segle xiv.
Les tipologies de piques d'aigua beneita són molt diverses. N'hi ha de peu o d'encastades a la paret. Sovint són fetes amb una gran petxina natural o bé reproduint-la. També n'hi ha que tenen una mà que simula aguantar-la, com la de l'abat Pere Frigola que es troba a l'entrada de l'església del monestir de Sant Benet de Bages (per la banda del claustre).
Les sitres per portar l'aigua beneita es troben ja al segle x, com es veu per exemple a la basílica de Sant Ambròs de Milà (Itàlia), però sens dubte daten de més antic com l'ús de l'aigua beneita.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]
- ↑ «Pica d'aigua beneita». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.