Vés al contingut

Anastasi I Dicor

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Anastasi I Isàuric)
Plantilla:Infotaula personaAnastasi I

Moneda amb la imatge d'Anastasi I Modifica el valor a Wikidata
Nom originalFlavius Anastasius Augustus (llatí)
Φλάβιος Ἀναστάσιος (grec)
Biografia
Naixement430 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Durrës (Albània) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 juliol 518 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (87/88 anys)
Constantinoble (Turquia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcauses naturals Modifica el valor a Wikidata
Sepulturaesglésia dels Sants Apòstols Modifica el valor a Wikidata
Emperador romà d'Orient
11 abril 491 – 9 juliol 518
← ZenóJustí I →
Senador romà
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsDicor ('dues pupil·les')
ReligióMonofisisme Modifica el valor a Wikidata
Color dels ullsNegre i blau Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític, monarca Modifica el valor a Wikidata
PeríodeImperi Romà d'Orient, Baix Imperi Romà i Egipte sota l'Imperi Romà d'Orient Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaLleònida
CònjugeAriadna Modifica el valor a Wikidata
MareAnastasia Constantina Arriana Modifica el valor a Wikidata
GermansFlavi Pau
Caesaria Modifica el valor a Wikidata

Goodreads character: 1000734

Anastasi I (en llatí: Flavius Anastasius (c. 430 - 9 de juliol de 518) va ser emperador romà d'Orient des de l'11 d'abril de 491 fins a la seva mort. Va rebre el sobrenom de Dicorus ('dues pupil·les'), ja que tenia els ulls de dos colors diferents. El seu regnat va estar marcat per dues guerres: contra els partidaris de Longí i contra els perses.

Fou un administrador molt eficaç que emprengué una sèrie de reformes per consolidar la base fiscal de l'Imperi Romà d'Orient. A la seva mort el 518, el tresor imperial contenia 320.000 lliures (145.150 kg) d'or.[1]

Les seves creences monofisites van acabar per enemistar-lo amb el papat. Va morir sense fills i li va succeir un excubitor.

Ascens al tron

[modifica]

Va néixer a Dirràquion, a tot tardar el 430.[2] A la mort de Zenó I, Anastasi, aleshores oficial palatí (silentiarius), va ser escollit successor per la vídua de l'emperador mort, Ariadna, amb la qual va contraure matrimoni un mes després de ser coronat emperador. El matrimoni no va tenir descendència. Quan va pujar al tron, Anastasi ja tenia més de seixanta anys.[3]

Longí, el germà del difunt Zenó, va organitzar una revolta a Isàuria per no haver estat ell triat com a successor. Anastasi, que ja havia estat confirmat pel senat, va enviar a l'exili a tots els partidaris de Longí amb l'excusa que havien muntat aldarulls a l'hipòdrom. Encara que els partidaris de Longí eren una minoria i la majoria eren partidaris de l'emperadriu que era la darrera representant d'una altra dinastia amb millor prestigi, va costar gairebé sis anys eliminar els rebels a Isàuria.[4]

Política interna

[modifica]

El seu regnat va començar amb els millors auspicis, encara que posteriorment el van alterar les guerres i les dissensions religioses. Va obtenir el favor popular quan va abolir l'impost del crisargir, que era una taxa sobre els comerciants de la ciutat, i va fer gala d'una gran energia en l'administració de l'imperi. El 498 també va abolir la collatio lustratis, un impost que gravava els artesans. Les seves reformes fiscals afavoriren el creixement de l'economia romana d'Orient i ompliren el tresor imperial de recursos que posteriorment finançarien la renovatio imperii de Justinià I.[5]

Per altra banda, va devaluar la moneda, probablement per eliminar la competició amb els productes dels vàndals a Àfrica i els dels gots a Itàlia, però que a la llarga va causar inflació. Les modes de més ús van passar a ser les de coure en lloc del sòlid d'or. Els pagaments de taxes que fins al moment es podien fer en moneda com en espècie, van quedar restringits a pagaments només en moneda d'or i amb això s'evitava la desaparició de part del que es cobrava en mans dels recaptadors.[6] Amb el temps la seva política econòmica restrictiva el va fer impopular i li va fer guanyar fama d'avar, encara que va fer créixer el tresor imperial en 320.000 lliures d'or. Va prohibir que se celebressin combats d'animals salvatges i banquets nocturns a Constantinoble.[7]

Política externa

[modifica]

Anastasi I es va veure involucrat en dues grans guerres: la guerra isàurica i la guerra persa.[8] La primera es va desenvolupar entre el 492 i el 496 i es va originar per la revolta dels seguidors del germà de Zenó, Longí, quan aquest va ser desterrat per l'emperador a la Tebaida, a Egipte. Encara que l'exèrcit principal de Longí va ser derrotat en la batalla de Cotiea, a Frígia, la resistència dels seus seguidors va persistir a les muntanyes d'Isàuria fins al 496 o el 498.[9]

El rei persa Kobad I necessitava diners per pagar els deutes adquirits amb els qui l'havien ajudat a pujar al tron i quan l'emperador Anastasi es va negar a pagar-li, Kobad va decidir obtenir els diners per la força. La guerra contra Pèrsia va tenir lloc entre el 502 i el 505, i les ciutats de Teodosiòpolis i Amida van ser capturades per l'enemic. Els perses, però, també van sofrir pèrdues importants, i els romans d'Orient van recuperar Amida. El 506 els dos contrincants, exhaustos per l'esforç bèl·lic, van signar la pau, que respectava l'statu quo. Poc després Anastasi va ordenar la construcció de la fortalesa de Daras per poder vigilar Nisibis.[10][11][12]

Durant el seu regnat, les províncies dels Balcans van ser devastades per les invasions dels eslaus i dels búlgars.

Per a protegir Constantinoble i les seves proximitats va construir la Muralla d'Anastasi, que s'estenia des de la Propòntida fins a la mar Negra, i va renovar les fortificacions del Danubi.[13]

Política religiosa

[modifica]

Anastasi va ser un monofisita convençut, però la seva política religiosa va ser moderada durant els primers anys. Es va esforçar per mantenir el principi de l'Henòtic de Zenó i la pau de l'església, per la qual cosa va signar, a instàncies del patriarca Eufemi, una declaració escrita d'ortodòxia. El 512, tanmateix, a causa de la pressió del poble -sobretot del partit dels Verds-, però també per la traïció d'Eufemi que havia passat informació confidencial a Longí,[14] es va veure arrossegat a adoptar la posició monofisita.[15] Encara que amb això es va guanyar el suport de la població de Constantinoble, a la part europea de l'imperi va produir bastant descontentament, situació que va aprofitar Vitalià, magister militum per Thracias per organitzar una rebel·lió,[16] en la qual va comptar amb l'auxili d'una horda d'huns. La revolta, que es va perllongar durant els anys 514 i 515, va ser sufocada per una victòria naval del general Marí.[17]

Mort i successió

[modifica]

Anastasi va morir al seu llit, per la seva edat avançada, 88 anys i sense haver nomenat un successor. Com que la seva esposa ja havia mort i no havia tingut fills, ningú tenia prou autoritat per decidir qui el succeiria. La guàrdia imperial va prendre la iniciativa i van proclamar emperador el comte dels excubitors, Justí I.[18]

Referències

[modifica]
  1. Crawford, 2013, p. 3.
  2. Croke, 2001, p. 89.
  3. Averil, Ward-Perkins i Whitby, 2000, p. 52.
  4. Averil, Ward-Perkins i Whitby, 2000, p. 53.
  5. Ruiz-Domènec, Hernández de la Fuente i García, 2022, p. 14.
  6. Treadgold, 1997, p. 167-168.
  7. Averil, Ward-Perkins i Whitby, 2000, p. 54-55.
  8. Procopius of Caesarea. History of the Wars: Books 1-2 (Persian War) (en anglès). Cosimo, Inc., 2007, p. 61–63. ISBN 978-1-60206-445-4. 
  9. Hussey, 1967, p. 480.
  10. Procopi Història de les guerres, I.7.1-2
  11. Greatrex i Lieu, 2002, p. 62.
  12. Treadgold, 1997, p. 169-170.
  13. Ruiz-Domènec, Hernández de la Fuente i García, 2022, p. 42.
  14. Bury, 2005, p. 296.
  15. Norwich, 1989, p. 186.
  16. Bury, John Bagnell. History of the Later Roman Empire: From the Death of Theodosius I to the Death of Justinian, Volume 1 (en anglès). Mineola, New York: Dover Publications, 1923, p. 414. ISBN 0-486-20398-0. 
  17. Evagri d'Epifania, Història eclesiàstica, XLIII
  18. Treadgold, 1997, p. 174.

Bibliografia

[modifica]
  • Crawford, P. The War of the Three Gods: Romans, Persians and the Rise of Islam (en anglès). Pen and Sword Books, 2013. ISBN 978-1-84884-612-8. 
  • Ruiz-Domènec, J. E.; Hernández de la Fuente, D.; García, J. C. «Byzantium: De erfenis van het Romeinse Rijk» (en neerlandès). National Geographic, 2022.
  • Averil, Cameron; Ward-Perkins, Bryan; Whitby, Michael. The Cambridge Ancient History. Cambridge University Press, 2000. 
  • Bury, John Bagnell. A History of the Later Roman Empire from Arcadius to Irene. Adamant Media Corporation, 2005. ISBN 1-4021-8369-0. 
  • Croke, Brian. Count Marcellinus and his chronicle. Oxford University Press, 2001. ISBN 978-0-19-815001-5. 
  • Greatrex, Geoffrey; Lieu, Samuel N. C. The Roman Eastern Frontier and the Persian Wars (Part II, 363–630 AD). Nova York i Londres: Routledge, 2002. ISBN 0-415-14687-9. 
  • Hussey, Joan Mervyn. Cambridge medieval history. CUP Archive, 1967. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. 

Enllaços externs

[modifica]