Àguila imperial oriental
Aquila heliaca  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Pes | 2,585 kg 3,845 kg 132 g |
| Envergadura | 197,5 cm |
| Nombre de cries | 2,4 |
| Període d'incubació de l'ou | 44 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Vulnerable | |
| UICN | 22696048 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Accipitriformes |
| Família | Accipitridae |
| Gènere | Aquila |
| Espècie | Aquila heliaca Savigny, 1809 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Aquila heliaca heliaca
|
| Distribució | |
 | |
| Endèmic de | |
.svg){kind=icon}
L'àguila imperial oriental[1] (Aquila heliaca) és un gran ocell rapinyaire de la família dels accipítrids (Accipitridae).[2][3] Es reprodueix des del sud-est d'Europa fins a l'Àsia central. La major part de les poblacions són migratòries i passen l'hivern al nord-est d'Àfrica, i Àsia meridional i oriental.[4] El seu estat de conservació es considera vulnerable.[5]
L'àguila imperial ibèrica, que habita en aquesta península, era antany classificada juntament amb aquesta espècie, i el nom d'àguila imperial era utilitzat indiferentement per les dues poblacions. Avui es consideren espècies diferents[6] basant-se en les diferències morfològiques,[7] ecològiques[4] i moleculars.[8][9] Als Països Catalans poden ser observades en comptades ocasions.[10]
És un àguila gran, amb una llargària de 72-84 cm, una envergadura d'1,8 – 2,15 metres i un pes de 2.5 - 4.5 quilograms.[4] S'assembla molt a l'espècie ibèrica, però té molt menys blanc als "muscles".[4]
A Europa, l'àguila imperial oriental està en perill d'extinció. Pràcticament ha desaparegut de moltes zones de la seva antiga àrea de distribució, per exemple, Hongria i Àustria.[11] Avui dia, les úniques poblacions europees que estan augmentant són la de la conca dels Carpats, sobretot a les muntanyes del nord d'Hongria i la regió sud d'Eslovàquia. La població reproductora a Hongria està formada per unes 105 parelles.[12]
Aquestes àguiles solen triar per fer el niu, un arbre no envoltat d'altres, de manera que el niu és visible des d'una distància considerable, i els seus ocupants poden observar l'entorn sense obstacles. Aporten per a la construcción branques i l'entapissen d'herba i plomes. Molt poques vegades nien en penya-segats o a terra.[4]
Al març o abril, la femella pon 2 – 3 ous. Els pollets neixen després d'uns 43 dies i deixen el niu després de 60-77 dies.[4] Sovint, però, només un sobreviu. En almenys una part de la seva àrea de distribució, més de la tercera part dels intents de cria són totalment infructuosos.[4]
La dieta de l'àguila imperial oriental es compon en gran manera de llebres, hamsters europeus i faisans vulgars, així com una varietat d'altres ocells i mamífers.[12]
Referències
[modifica]- ↑ «Àguila imperial oriental». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 11 desembre 2022 (català)
- ↑ «Hoatzin, New World vultures, Secretarybird, raptors» (en anglès). IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, 01-07-2022. [Consulta: 30 novembre 2022].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 274. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Meyburg, B. U. (1994). Eastern Imperial Eagle (Aquila heliaca). Pp. 194-195 in: del Hoyo, Elliott & Sargatal. eds. (1994). Handbook of the Birds of the World, vol. 2. ISBN 84-87334-15-6
- ↑ BirdLife International. «Eastern Imperial Eagle. Aquila heliaca» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2016. [Consulta: 7 novembre 2022].
- ↑ Sangster, George; Knox, Alan G.; Helbig, Andreas J. & Parkin, David T. (2002) Taxonomic recommendations for European birds. Ibis 144(1): 153–159. doi:10.1046/j.0019-1019.2001.00026.x PDF fulltext Arxivat 2019-09-13 a Wayback Machine.
- ↑ Cramp, S. & Simmons, K. E. L. (1980) Birds of the Western Palearctic, Vol. 2. Oxford University Press, Oxford
- ↑ Padilla, J. A.; Martinez-Trancón, M.; Rabasco, A. & Fernández-García, J. L. (1999) The karyotype of the Iberian imperial eagle (Aquila adalberti) analyzed by classical and DNA replication banding. Cytogenetics and Cell Genetics 84: 61-66. doi:10.1159/000015216 (HTML abstract)
- ↑ Seibold, I.; Helbig, A. J.; Meyburg, B. U.; Negro, J. J. & Wink, M. (1996): Genetic differentiation and molecular phylogeny of European Aquila eagles (Aves: Falconiformes) according to cytochrome-b nucleotide sequences. In: Meyburg, B. U. & Chancellor, R. D. (eds): Eagle Studies: 1–15. Berlin: World Working Group on Birds of Prey
- ↑ L'àguila imperial oriental al SIOC Rev.7-01-2011
- ↑ Justificació d'estatus i distribució de l'àguila imperial oriental a Redlist de IUCN Rev. 7-01-2011
- ↑ 12,0 12,1 Horváth M et al. 2010. Spatial variation in prey composition and its possible effect on reproductive success in an expanding eastern imperial eagle (Aquila heliaca) population. Acta Zoologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 56, 187–200.
