Aristarc (cràter)
Aristarc | |
---|---|
Dades generals | |
Tipus | cràter d'impacte |
Cos astronòmic | Lluna |
Descoberta | 1645 |
Descobridor | Johannes Hevelius |
Epònim | Aristarc de Samos |
Dades geogràfiques | |
Coordenades | 23° 44′ N, 47° 29′ O / 23.73°N,47.49°O |
Diàmetre | 40 km |
Profunditat | 3.150 m |
Quadrangle | LQ10 |
Localització | |
Identificadors | |
Gazetteer of Planetary Nomenclature | 380 |
El cràter Aristarc és un prominent cràter d'impacte de la Lluna, de 40 km de diàmetre i una fondària de 3,7 km, que es troba en la seva part nord-oest. Les coordenades lunars són latitud 23.7 N i longitud 47,4 E. És considerat com el més brillant de les grans formacions de la superfície lunar amb una albedo aproximadament de valor doble que els de la majoria de la Lluna. És tan brillant que es pot veure a ull i és resplendent amb un gran telescopi. També s'identifica ràpidament quan la majoria de la superfície lunar està il·luminada per la brillantor de la Terra.
El cràter està localitzat a la carena sud-est de l'altiplà d'Aristarc, una zona elevada que conté nombrosos trets vulcànics, com uns sinuosos solcs. Aquesta zona també és notable per un gran nombre de fenòmens lunars transitoris, i també emissions recents de gas radó com els mesurats pel Lunar Prospector.
-
Localització d'Aristarc (part superior esquerra de la imatge)
-
Localització d'Aristarc (centre de la imatge)
-
Imatge Clementine d'Aristarc en una simulació topogràfica, foto de la NASA
Aristarc va rebre el nom del famós astrònom grec Aristarc de Samos per part del cartògraf italià Giovanni Riccioli. El seu llibre Almagestum novum ("Nou Almagest"), publicat el 1651, donà nom a les característiques taques vistes al telescopi (més tard anomenades cràters) amb epònims de notables astrònoms i filòsofs. Malgrat que van ser ràpidament adoptats, els noms no van ser oficials fins a la seva votació, el 1935, per la Unió Astronòmica Internacional.[1]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ M. A. Blagg, K. Müller, W. H. Wesley, S. A. Saunder, J. H. G. Franz. Named Lunar Formations. Londres: Percy Lund, Humphries & Co. Ltd., 1935.
Bibliografia
[modifica]- (WGPSN), IAU Working Group for Planetary System Nomenclature. «Gazetteer of Planetary Nomenclature. 1:1 Million-Scale Maps of the Moon» (en anglès). UAI / USGS, 13-02-2013. [Consulta: 6 abril 2016].
- Andersson, L. E.; Whitaker, E. A.,. NASA Catalogue of Lunar Nomenclature (en anglès). NASA RP-1097, 1982.
- Blue, Jennifer. «Gazetteer of Planetary Nomenclature» (en anglès). USGS, 25-07-2007. [Consulta: 2 gener 2012].
- Bussey, B.; Spudis, P.. The Clementine Atlas of the Moon (en anglès). Nueva York: Cambridge University Press, 2004. ISBN 0-521-81528-2.
- Cocks, Elijah E.; Cocks, Josiah C.. Who's Who on the Moon: A Biographical Dictionary of Lunar Nomenclature (en anglès). Tudor Publishers, 1995. ISBN 0-936389-27-3.
- McDowell, Jonathan. «Lunar Nomenclature» (en anglès). Jonathan's Space Report, 15-07-2007. [Consulta: 2 gener 2012].
- Menzel, D. H.; Minnaert, M.; Levin, B.; Dollfus, A.; Bell, B. «Report on Lunar Nomenclature by The Working Group of Commission 17 of the IAU» (en anglès). Space Science Reviews, 12, 1971, pàg. 136.
- Moore, Patrick. On the Moon (en anglès). Sterling Publishing Co, 2001. ISBN 0-304-35469-4.
- Price, Fred W. The Moon Observer's Handbook (en anglès). Cambridge University Press, 1988. ISBN 0521335000.
- Rükl, Antonín. Atlas of the Moon (en anglès). Kalmbach Books, 1990. ISBN 0-913135-17-8.
- Webb, Rev. T. W.. Celestial Objects for Common Telescopes, 6ª edición revisada (en anglès). Dover, 1962. ISBN 0-486-20917-2.
- Whitaker, Ewen A. Mapping and Naming the Moon (en anglès). Cambridge University Press, 2003. 978-0-521-54414-6.
- Wlasuk, Peter T. Observing the Moon (en anglès). Springer, 2000. ISBN 1-85233-193-3.