Vés al contingut

Arturo Gaya Iglesias

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Arturo Gaya)
Plantilla:Infotaula personaArturo Gaya Iglesias
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 setembre 1956 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Tortosa (Baix Ebre) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, escriptor, músic, cantant, professor Modifica el valor a Wikidata
Veu: Arturo Gaya Iglesias (català) Modifica el valor a Wikidata

Arturo Gaya Iglesias (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és un músic, cantautor, periodista[1] i professor de cant popular. Forma part del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Biografia

[modifica]

Els seus inicis en el món de la música es remunten al 1977 amb La Cucafera, en la darrera època històrica del moviment de la Nova Cançó Catalana.[2] En els anys següents se succeeixen Vapor Anita, La Baldufeta, Lontainers[3] i Delirios.[4] El 1992 funda el grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries[5] amb els quals dona a conèixer la catalanitat de la jota, obtenint el Premi Nacional de Cultura 2015 [6] i el Premi Joan Amades 2013 de Cultura Popular.[7]

Des del 2011, com a cantautor, divulga les obres d'autors com Ovidi Montllor,[8] Enric Casasses[9] i Pete Seeger[10] i n'impulsà el seu centenari a Catalunya.[11] També ha posat música a poetes com Salvador Espriu.[12]

En l'àmbit docent, és el creador de l'assignatura de Cant Popular a Catalunya[13] i mestre de Folklore per l'AMTP.[14] L'any 2006 va pronunciar la lliçó inaugural a la Universitat Rovira i Virgili[15] on també ha participat en activitats formatives de postgrau, impulsant el 2012 la creació de l'Aula de Músiques de la Terra (Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre).[16]

Entre la seva obra escrita, hi ha els llibres L'Ebre. 50 raons per estimar-lo[17], L'Ebre, un riu que fa pujada,[18] Lo Carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, [19] la narració curta Lo bou de l'illa i el retorn a Creta,[20] i cinc llibres de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Les Trobades de les Egipcíaques van publicar el 2013 la seua comunicació «La influència de la cultura àrab en la música tradicional catalana» pronunciada al CSIC de Barcelona.[21]

Discografia

[modifica]
Vegeu també: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries § Discografia
  • Bonaire 12. Amb arranjaments de Sergi Trenzano. Discmedi. Barcelona 2021.[22]

Obra escrita

[modifica]
  • L'Ebre, un riu que fa pujada. (Arturo Gaya) Barcelona. Angle editorial. 2015.[23]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Jurado, Miquel «"La reivindicació carregada d'humor és més precisa i eficaç". Del periodisme escrit al cantat.». El País, 24-07-2008.
  2. ↑ Pujadó, Miquel. Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Català.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000, p. Pàg 122.. ISBN 84-412-0467-5. 
  3. ↑ «No sé si vull ser gran». Discmedi Blau, 1986. [Consulta: 15 maig 2016].
  4. ↑ «Un cierto desencanto entusiasmado». Justine records, 1988. [Consulta: 15 juny 2016].
  5. ↑ Duñó, Borja «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebren vint anys amb un concert rodó». Ara, 25-09-2013.
  6. ↑ Pallàs, Marina «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, premi nacional de cultura.». Diari de Tarragona, 26-03-2015. Arxivat de l'original el 2015-07-06 [Consulta: 15 maig 2016]. Arxivat 2015-07-06 a Wayback Machine.
  7. ↑ «Premi Joan Amades 2013. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries». Associació Cultural Joan Amades, 2013. Arxivat de l'original el 2016-09-06. [Consulta: 15 juny 2013].
  8. ↑ «Gràcies, Ovidi». Núvol: el digital de cultura, 25-03-2012. [Consulta: 1r febrer 2015].
  9. ↑ Farré, Martí «Enric Casasses: el poeta del punk.». Enderrock, Desembre 2015. Núm. 243., pàg. 61-66.
  10. ↑ «Un món sense Pete Seeger». Enderrock, 29-01-2014. [Consulta: 13 maig 2016].
  11. ↑ Bianciotto, Jordi. «CRÒNICA | Tren Seeger, cançons per sempre a l'Auditori, per Jordi Bianciotto», 17-03-2019. [Consulta: 17 octubre 2019].
  12. ↑ «Sinera es fa música». El Punt Avui, 10-07-2013. [Consulta: 5 maig 2016].
  13. ↑ González Collantes, Carla. Una llengua musicada. Documenta Balear, 2008, p. 123-131. ISBN 978-84-96841-82-6. 
  14. ↑ «Els estudis de música tradicional s'integren per primera vegada a les escoles de música». Generalitat de Catalunya, 16-10-2012. [Consulta: 15 maig 2016].[Enllaç no actiu]
  15. ↑ Gaya, Arturo «Una jota per les Terres de l'Ebre». La Veu de l'Ebre, 24-11-2006, pàg. Pàg.73.
  16. ↑ «Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre. Casa de la Jota.». Cijte, 2012. Arxivat de l'original el 2017-05-25. [Consulta: 15 maig 2016].
  17. ↑ «L'Ebre: 50 raons per estimar-lo». [Consulta: 27 desembre 2021].
  18. ↑ Gaya Iglesias, Arturo. L'Ebre, un riu que fa pujada: de viatges, racons, històries i llegendes. Barcelona: Angle Editorial, 2015, p. 153 p.. ISBN 9788416139705. 
  19. ↑ Gaya, Arturo. Lo Carrilet de la Cava i les cnçons de Josep Bo. Cossetània, 2009. 
  20. ↑ «Lo bou de l'illa i el retorn a Creta». A: El Brogit de l'Ebre. Cossetània, 2003. ISBN 84-96035-30-1. 
  21. ↑ «L'empremta de l'Islam a Catalunya». Fempatrimoni. Arxivat de l'original el 2018-11-11. [Consulta: 19 maig 2016].
  22. ↑ «Arturo Gaya - Bonaire 12». Enderrock. [Consulta: 13 juliol 2021].
  23. ↑ «L'Ebre, un riu que fa pujada.». Angle editorial, 2015. [Consulta: 17 maig 2016].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arturo_Gaya_Iglesias&oldid=33970041»