Vés al contingut

Asterió

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Asterió de Creta)
No s'ha de confondre amb Asterió (déu).
Infotaula personatgeAsterió
Tipuspersonatge mitològic grec Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia grega Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatCreta Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeEuropa Modifica el valor a Wikidata
PareTectamus (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsCrete (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Altres
Càrrecrei de Creta Modifica el valor a Wikidata

Asterió o Asteri[1] (del grec Άστέριος o Ἀστερίων) va ser, segons la mitologia grega, un rei de l'illa de Creta, predecessor del llegendari Minos.[2]

Fill de Tèctam i d'una filla de Creteu, Asterió/Asteri va heretar el tron reial del seu pare durant l'època en què Europa va ser raptada per Zeus. Zeus va portar-la a Creta i Asterió/Asteri s'hi acabà casant. D'aquesta manera va adoptar com a fills propis els descendents naturals de la unió entre Zeus i Europa: Minos, Radamant i Sarpèdon. Asterió/Asteri va morir sense fills i va cedir el regne al seu fillastre Minos.[3]

Segons l'acadèmic hongarès Karl Kerényi,[4] la figura del brau mostra una correlació entre el mite del Minotaure (que rebé el nom precisament d'Asterió/Asteri, segons Pseudo-Apol·lodor)[5] i el rapte d'Europa, i per això el brau seria un símbol recurrent a Creta: Zeus raptà Europa sota la forma d'un brau, Pasífae (l'esposa de Minos) va ser fecundada per un brau, i de la unió en sortí el monstre Minotaure (mig home i mig brau).

Referències

[modifica]
  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana, p. 60. «Asterió, o Asteri, fill de Tèctam o de Doros i d’una filla de Creteu, era rei de Creta, i es casà amb Europa després que aquesta hagués estat seduïda per Zeus.» 
  2. Diodor de Sicília. Bibliotheca (en grec), p. IV.60.3. 
  3. Pseudo-Apol·lodor. Bibliotheca, p. III.1.2. 
  4. Kerényi, Karl. The Gods of the Greeks. Londres: Thames&Hudson, 1951. 
  5. Pseudo-Apol·lodor. Bibliotheca, p. III.1.4.