Bernat Gui

Bernat Gui

Nom original	(oc) Bernatz Gui
Biografia
Naixement	1261 Roiéra (França)
Mort	30 desembre 1331 (69/70 anys) Laurós (França)
Bisbe diocesà
20 juliol 1324 – ← Jean Tissandier (en) – Bertrand du Mas (en)  → Diòcesi: bisbat de Lodeva
Bisbe de Tui
26 agost 1323 – ← Juan Fernández de Sotomayor (en) – Simón, bishop of Tuy (en)  → Diòcesi: bisbat de Tui
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	bisbe catòlic (1323 (Gregorià)–), sacerdot catòlic, inquisidor, hagiògraf, escriptor
Orde religiós	Orde dels Predicadors
Obra
Obres destacables (dècada del 1320) Practica officii inquisitionis heretice pravitatis (en) (1329) Speculum sanctorale (en) (segle XIV) Nomina episcoporum Lemovicensium (en) (segle XIV) Liber sententiarum inquisitionis Tolosanae (en) (segle XIV) Historia comitum Tolosanorum (en) (segle XIV) Nomina episcoporum Tholosae (en) (segle XIV) Arbor genealogie regum Francorum (en) (segle XIV) Priores Grandimontis (en) (segle XIV) Chronicon regum Francorum (en) (segle XIV) Flores chronicorum (en) (segle XIV) Legenda sancti Thome (en)

Bernat Gui

Bernat Gui (occità: Bernatz Gui) (Roiéra, 1261 - Laurós, 30 de desembre de 1331) va ser un religiós dominic, Inquisidor de Tolosa entre 1307 i 1323. Com a recompensa pel seu treball com a inquisidor, se li assignà el Bisbat de Tui a Galícia, Corona de Castella, i un any més tard el de Lodeva (Llenguadoc). Va ser autor d'una guia pràctica per a inquisidors utilitzada durant la baixa edat mitjana.

Bernat Gui en obres de ficció

És un dels personatges principals de la novel·la El nom de la rosa d'Umberto Eco, en la qual apareix com un individu fanàtic, cruel i despòtic que s'oposa ferotgement als raonaments lògics, preferint sotmetre's indefectiblement a la seva infranquejable fe en Déu, així com en les creences i supersticions de la seva època. Els historiadors han discutit profundament aquesta visió sobre la vida de Bernat Gui.

Bibliografia

• Bernard Gui et son monde, Cahiers de Fanjeaux núm. 16 (1981, réédité en 1995), Privat, Toulouse.
• Anne-Marie Lamarrigue, Bernard Gui, 1261-1331 : un historien et sa méthode, Honoré Champion, Paris, 2000.