Vés al contingut

Mentida

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Bluf)

La mentida (al País Valencià, també mentira)[1] o engany és la intenció comunicativa amb què l'emissor pretén comunicar com a cert quelcom que considera fals a algú altre. Prové del llatí mens, mentis que significa "ment" o "consciència".[1] [2]Es diferencia de la ficció, on hi ha una suspensió de la credulitat compartida, o de la imaginació compartida i la ironia. Per determinar si quelcom és una mentida, se sol contrastar amb la realitat (criteri de correspondència) i si no s'ajusta, és declarat com a fals. Ometre la veritat no sempre és considerat una mentida.

Consideració moral de la mentida

[modifica]

La mentida es considera immoral per la majoria d'ètiques en tant que pretén enganyar l'altre produint-li alguna mena de perjudici. El terme "mentida pietosa" sorgeix per ressaltar que hi ha mentides que són beneficioses per a qui les rep, i llavors poden ser acceptades per l'ètica, com per exemple en el cas de l'utilitarisme. L'Antic Testament afirma que Déu no menteix i per tant considera pecat que els homes ho facin (és un dels deu manaments).

Un dels primers a considerar el problema ètic de la mentida va ser Sant Agustí d'Hipona. A la seva obra De Mendacio o Sobre la mentida sosté una visió de la qüestió típica del pensament cristià: afirma que mentir és essencialment immoral perquè va en contra de la naturalesa de Déu i es considera un pecat.[2]

Detecció de la mentida

[modifica]

El polígraf és un aparell que intenta detectar les mentides en els testimonis estudiant les alteracions que es produeixen al cos quan es menteix, com la variació del pols o la sudoració. Diversos entrenaments, però, permeten burlar el polígraf mentre que els científics ho consideren una forma d'pseudociència sense cap utilitat real.

Les persones que menteixen tendeixen a moure les pupil·les i poden envermellir per vergonya (si són conscients que obren malament).

Un projecte finançat per la Unió Europea desenvolupà InVid (In Video Veritas), detector de mentides a vídeos mitjançant l'anàlisi a diferents nivells.[3]

Fases de la creació d'una mentida

[modifica]

A l'hora de mentir, al cervell humà s'activen quatre àrees principalment. Aquestes àrees són l'escorça prefrontal dorsolateral i l'escorça cingulada anterior, ambdues relacionades amb la presa de decisions, l'escorça prefrontal dorsolateral que valora les opcions i conseqüències a llarg termini i l'escorça prefrontal anterior, associada a la resolució de problemes complexos.[4]

La formulació d'una mentida es pot definir en quatre fases generalment, encara que no totes es donen cada vegada que mentim:

  1. Motivació. Per tal de crear una mentida s'ha de considerar una raó en específic. Aquesta raó podria ser per aconseguir un benefici propi, per adaptació a un entorn o per evitar conflictes, entre d'altres.
  2. Formulació. És el procés de construcció de la mentida on es consideren els detalls per fer-la coherent.
  3. Presentació. Un cop es presenta la mentida s'ha de considerar detall com el llenguatge corporal o verbal per tal que sigui creïble.
  4. Manteniment. S'han de considerar estratègies per sostenir la mentida a llarg temps i gestionar les situacions que poden posar-la en perill.

La mentida en filosofia

[modifica]

La lògica filosòfica considera que tota proposició enunciativa té dos termes, la veritat o la mentida, segons la coherència del raonament que en porti, independentment de la seva adequació o coincidència amb la realitat.

La mentida té dues motivacions essencials: aconseguir un bé o evitar un mal, per tant, es regeix per les mateixes regles que els impulsos psicològics bàsics, on té un paper molt rellevant l'emoció; és la por a perdre allò que es té (calma, imatge positiva) o a ser perjudicat el que porta a mentir.

El filòsof Immanuel Kant sosté al seu assaig Sobre un presumpte dret a mentir per la filantropia que la mentida és una violació del deure moral de respectar la veritat i que, si es posa en pràctica, destrueix la confiança en la societat. Una altra figura com Friedrich Nietzsche no condemna la mentida de manera absoluta sinó que, a escrits com a La genealogia de la moral, la considera una part inevitable de la vida i la naturalesa humana. Planteja, llavors, que en alguns casos pot ser necessària per a la supervivència i el benestar comú.

Referències

[modifica]
  1. «mentira». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. «Mentira» (en espanyol europeu). [Consulta: 10 desembre 2024].
  3. «Un detector de mentiras para evitar videos falsos». La Prensa, 15-12-2015 [Consulta: 11 febrer 2016].
  4. «El proceso del engaño» (en castellà). [Consulta: 13 desembre 2024].

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]