Baldriga cendrosa mediterrània
Calonectris diomedea  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Dades | |
| Pes | 74 g 955,6 g 817,3 g |
| Envergadura | 126 cm |
| Nombre de cries | 1 |
| Període d'incubació de l'ou | 52 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 45061132 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Procellariiformes |
| Família | Procellariidae |
| Gènere | Calonectris |
| Espècie | Calonectris diomedea Scopoli, 1769 |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
La baldriga cendrosa mediterrània, baldritja gran o virot gros (Calonectris diomedea) és una espècie d'ocell de l'ordre dels procel·lariformes.
Descripció
[modifica]- És més grossa (45-56 cm) que la baldriga pufí. La seua envergadura alar és de 112-126 cm.
- Pesa entre 700 i 800 g.
- Té el cap grisenc, el dors bru i les parts inferiors blanques.
- Bec groc rosaci pàl·lid, fosc prop de la punta.
- Ales llargues i flexibles que duu lleugerament o netament arquejades.
- Potes rosa pàl·lid.
- No presenta dimorfisme sexual però la femella és més lleugera i té un bec més fi.[1]
- Els exemplars immadurs són semblants als adults.
Subespècies
[modifica]- Calonectris diomedea diomedea (Mar Mediterrània fonamentalment).
- Calonectris diomedea borealis (Canàries, Madeira i Açores).
- Calonectris diomedea edwardsi (Cap Verd)[2]
Reproducció
[modifica]No nidifica al Principat de Catalunya (se'n va als Columbrets, a Balears o a altres illes per fer-ho).
Basteix el niu amb pals i vegetació marina dins les coves dels penya-segats. Hi pon un ou durant el maig-juny, el cova durant 4 setmanes i, a finals d'octubre, el poll abandona el niu.[3] Després de l'eclosió de l'ou, el niu només és visitat pels progenitors a la nit per evitar el seu saqueig per part de les gavines.
La colònia de cria més nombrosa d'aquesta espècie a nivell mundial es troba a les Illes Salvatges.
Alimentació
[modifica]- Menja mol·luscs, ous de peixos, crustacis, cefalòpodes, despulles marines i vegetals.
- Acostuma a seguir els vaixells de pesca per aprofitar els peixos que són llençats per la borda a causa del seu nul interès comercial.
- Prefereix alimentar-se de nit i introduint només el bec per sota de la superfície de l'aigua però, de vegades, realitza immersions que poden arribar als 4-5 m de fondària.
Hàbitat
[modifica]Igual que la baldriga pufí, es pot veure vora els penya-segats de l'Empordà i al voltant dels vaixells de pesca.
Distribució geogràfica
[modifica]És sedentària a la Mediterrània, on nia. A la tardor arriba a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda, i retorna al Mediterrani vers el mes de febrer.
Poblacions
[modifica]La població mundial d'aquesta espècie arriba als 280.000–420.000 exemplars,[4] essent les illes atlàntiques entre les Açores i les Canàries qui n'acullen la més gran quantitat. A Menorca se'n troba les colònies més importants de tot el Mediterrani occidental[5]
Costums
[modifica]- És una espècie gregària que forma estols nombrosos.
- A alta mar és un ocell silenciós però a les colònies de cria, i de nit, és bastant sorollós.
- Vola amb llargs planeigs arran d'aigua entremesclats amb 3-4 cops d'ala pausats i flexibles.
Referències
[modifica]- ↑ Oiseaux.net (francès)
- ↑ Enciclopèdia Balear d'Ornitologia. Arxivat 2007-10-29 a Wayback Machine. (català)
- ↑ Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, planes 16-17. ISBN 84-315-0434-X
- ↑ IUCN (anglès)
- ↑ MenorcaWeb Arxivat 2009-02-21 a Wayback Machine. (català)
Bibliografia
[modifica]- Harrison, Peter: Seabirds: An Identification Guide. Croon Helm, Beckenham. ISBN 0-7099-1207-2. Any 1983.
- Snow, David W.; Perrins, Christopher M. & Gillmor, Robert: The Birds of the Western Palearctic. Oxford University Press. ISBN 0-19-850187-0. Any 1998.
