Can Millet
|
Aquest article tracta sobre una masia de l'Ametlla del Vallès. Si cerqueu una casa del Masnou, vegeu «Can Millet (el Masnou)». |
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia  | |||
| Arquitecte | Manuel Joaquim Raspall i Mayol | |||
| Construcció | XVII, XX Inici Joaquim Raspall | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Modernisme | |||
| Altitud | 328,2 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | l'Ametlla del Vallès (Vallès Oriental) | |||
| Localització | Camí de Puig-graciós, 1 | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 28356 | |||
Can Millet, també coneguda com a Can Xammar de Dalt, és una masia del municipi de l'Ametlla del Vallès (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba molt a prop de l'església de Sant Genís de l'Ametlla. És obra reformada per M. J. Raspall, realitzada el 1908, i pertany a la seva etapa modernista. Si no fos pel joc barroc de ceràmica i maó i el to càlid que té el conjunt, seria aquesta l'obra raspalliana més propera a la sèrie popularista blanca de Puig i Cadafalch.[1]
Arquitectura
[modifica]Edifici aïllat que prové de la reforma d'una masia. Està compost de planta baixa, pis i golfes. Les façanes són planes, de composició simètrica. La coberta és a dues vessants i en sobresurt una torre mirador acabada amb una coberta a quatre vessants, amb un potent ràfec, i barbacana coronada per una interessant reixa.[1]
Història
[modifica].JPG)
Can Xammar de Dalt fou primerament un mas petit que a través de les generacions augmentà les seves propietats fins a arribar a posseir un gran patrimoni. Al segle xv la propietat del Mas comprenia totes les terres de la part alta de l'Ametlla, des del Serrat de l'Ocata fins al mas Antoja i des del Mas Bosquets fins al Mas Forns. Aquest gran patrimoni va conferir a la família Xammar una gran categoria social. Fins al començament del nostre segle, la casa dels Xammar fou una típica masia orientada a migdia amb una teulada a dues vessants, planta baixa, pis i golfes. A la façana hi havia una porta adovellada i uns finestrals gòtics. Damunt del portal hi havia una pedra que indicava l'any 1643. La Masia havia estat ampliada i millorada.[1]
Al segle xvii, una branca de la família s'instal·là en un nou mas conegut com a Can Xammar de Baix, que arribaria a ser més important econòmicament. El 1900, la mare del periodista i escriptor Eugeni Xammar heretà la finca. Fou la darrera propietària de la nissaga. La finca estava totalment empobrida per la plaga de la fil·loxera i els nous propietaris, gent de ciutat, varen optar per llogar habitacions a gent benestant que coneixien de Barcelona, iniciant així una activitat que esdevindria clau en el desenvolupament de l'Ametlla de principis del segle xx: l'estiueig.
L'any 1906 tota la propietat fou venuda al senyor Joan Millet i Pagès, germà de Lluís Millet i Pagès, primer director de l'Orfeó Català i pare de Fèlix Millet i Maristany, primer president d'Òmnium Cultural. El nou propietari modificà l'estructura exterior del mas. Al seu interior, el mas sofrí poques modificacions i en general es conservaren els compartiments i les estances que tenia. L'any 1910 Joan Millet devia vendre el mas a Carles Sindreu.[1] Fèlix Millet la recuperà després de la Guerra Civil. Actualment continua en mans de la família Millet i és una residència per a gent gran.
La reforma del Mas Xammar de Dalt fou molt comentada i criticada a la seva època per la gent de l'Ametlla, que no ho va veure amb bons ulls.[1] El 1643 va tenir una ampliació a tres cossos i s'hi incorporaren elements gòtics, però l'aspecte actual és del 1908, quan Joan Millet va encarregar a l'arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall una remodelació integral d'acord amb l'estil de l'època. Aquest va respectar l'estructura basilical i els elements gòtics més destacats: finestres conopials i geminades i el portal amb dovelles. El canvi estructural més destacat fou la incorporació d'uns pinacles al capcer i la torre mirador, típica de les cases-jardí modernistes que, a més de ser un signe de distinció, incorporaven els dipòsits d'aigua per gaudir de pressió, un petit luxe de la burgesia emergent. Pel que fa als elements decoratius destaquen l'aplicació del trencadís, la forja a les finestres i baranes, els vitralls i la decoració interior amb simbologia catalanista (el drac, les quatre barres i la Mare de Déu de Montserrat).
Referències
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
