Frontó de Shanghai
 | |||
|---|---|---|---|
| Dades | |||
| Tipus | Long fronton (en)   | ||
| Construcció | 7 febrer 1929 | ||
| Data de dissolució o abolició | 1944 | ||
| Obertura | 7 febrer 1929 | ||
| Característiques | |||
| Estil arquitectònic | art déco | ||
| Localització geogràfica | |||
| Entitat territorial administrativa | Luwan District (RP Xina) (en) | ||
| Activitat | |||
| Capacitat màxima | 3.000 seients individuals | ||
El Central Auditorium (xinès simplificat: 礼堂, pinyin: zhōngyāng lǐtáng) o Hai Alai Auditorium (xinès simplificat: 回力央, pinyin: huílìyāng) va ser el frontó basc de la ciutat de Shanghai, a la Xina.[1] S'utilitzà la denominació Hai Alai per adaptar la pronúncia basca de Jai Alai a la grafia anglesa i transliteracions xineses.[2]
Va ser impulsat pel banquer francés Félix Bouvier, qui ja havia construït en la ciutat un canòdrom amb capacitat per a 50.000 persones, i dirigit per un ex boxador egipci d'origen armeni, Haig Assadourian, i una parella basca, Teodoro Jauregi i Marga d'Andurain, tots provinents dels dos frontons d'Egipte.[3]
Va ser inaugurat el 7 de febrer de 1929 amb, entre altres pilotaris, José María Arancibia Berasaluze Petronio. A poc a poc es contractaren més pilotaris bascos, formant-se una xicoteta colònia.[1] Entre 1932 i 1939 hi va jugar José Garate, que havia jugat a París en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1924;[1] el 1934 es feu una reforma i passà a tindre una capacitat de tres mil persones i quatre mil empleats,[4] entre els quals una nòmina de bascs. Editaren una revista pròpia, La cesta (回球周刊), que tot i el nom es publicava en anglés i xinés.[5]
El 1937, durant la Segona Guerra sinojaponesa i la Guerra del Pacífic, el lloc començà a decaure després del bombardament de la ciutat pels Japonesos, encara que mantingué partides nocturnes durant l'ocupació nipona, fins al tancament en 1944; el 1975 reobrí com a gimnàs del districte de Luwan.[1][6]
El diplomàtic basc Julio de Larracoechea, vicecònsol a Shanghai entre 1932 i 1936, descrigué la vida dels pilotaris en la seua novel·la de 1941 Ramonchu en Shangai, contrastada amb l'arxiu del Consolat Espanyol a Shanghai: segons relata, hi havia una gran quantitat de bascs que residien allí, entre els quals missionaris i pilotaris; els jugadors que ja no estaven en actiu, regentaven restaurants amb noms com Sevilla o Barcelona o una empresa química, Cathay Laboratories.[7]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Juan Pablo Sánchez Beltrán «Frontones de pelota vasca en China» (en castellà). Revista del Instituto Confucio de Valencia [València], 7, 4, juliol 2011, pàg. 74-78 [Consulta: 7 novembre 2017].
- ↑ «Dangerous Game: Shanghai's Hai Alai Auditorium • Shanghai Art Deco». Shanghai Art Deco, 20-02-2015.
- ↑ Juan Ignazio Zulaika. «Luz sobre los frontones en Egipto» (en castellà). Zulaika's Txik-Txak, 26-12-2015. Arxivat de l'original el 1 de desembre 2017. [Consulta: 21 novembre 2017].
- ↑ Sánchez, Juan Pablo «Frontones de pelota vasca en China Confucio». Revista Instituto Confucio, 04-03-2016.
- ↑ «Los frontones de pelota · Españoles en Shanghai». Archivo China España, 1800-1950. Arxivat de l'original el 2018-11-19. [Consulta: 18 novembre 2018].
- ↑ «Los templos chinos de la pelota». El Correo, 03-01-2017.
- ↑ José Eugenio Borao Mateo «Vicecónsul en Shanghai (1932-1936) y novelista de la ciudad del Wangpú» (en castellà). Julio de Larracoechea (1901-1999). Universitat de Taiwan, pàg. 8,9 [Consulta: 21 novembre 2017].