Colònia del Transvaal
kolonie van Transvaal (af)  | |||||
| Tipus | colònia i entitat territorial administrativa desapareguda | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Himne | God Save the King | ||||
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Pretòria | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 1.268.716 (1904) (4,48 hab./km²) | ||||
| Idioma oficial | anglès | ||||
| Religió | calvinisme | ||||
| Geografia | |||||
| Superfície | 283.000 km² | ||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | 1902 | ||||
| Dissolució | 1910 | ||||
| Següent | Província de Transvaal | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia constitucional | ||||
| • Cap d'estat | Eduard VII del Regne Unit (1902–1910) Jordi V del Regne Unit | ||||
| Moneda | rand | ||||
.svg){kind=spacer}
.svg){kind=spacer}
La colònia del Transvaal (pronunciació en Afrikaans: [ˈtrɐnsfɑːl]) fou el nom utilitzat per referir-se a la regió del Transvaal durant el període de govern britànic directe i ocupació militar entre el final de la Guerra Anglo-Boer el 1902 quan la República sud-africana va ser dissolta, i l'establiment de la Unió de Sud-àfrica el 1910. Les fronteres físiques de la colònia del Transvaal no van ser idèntiques a l'estat bòer anomenat República sud-africana que havia estat vençut (que havia existit de 1856 a 1902), sinó que era més gran.[1][2] El 1910 el territori sencer esdevenia la província de Transvaal de la Unió de Sud-àfrica.
Història
[modifica]Les dues repúbliques bòers, la ZAR (Zuid Afrika Republiek) i l'Estat Lliure d'Orage van ser derrotats en la Guerra Anglo-Bòer i es van rendir a Gran Bretanya. Un tractat de pau va ser signat, el Tractat de Vereeniging, que va contenir els termes següents:
- Que tots els grangers (burghers) de la ZAR i l'estat Lliure d'Orange deposen les seves armes i accepten al rei Eduard VII com el seu sobirà
- Que tots els grangers fora de les fronteres de la ZAR i l'Estat Lliure d'Orange, declarant la seva adhesió al Rei, seran retornats a les seves cases.
- Que tots els grangers que es rendeixin no seran privats de la seva propietat
- No hi haurà cap procediment civil o criminal contra grangers per actes de guerra, excepte els actes contraris a l'ús de guerra. En tals casos es farà immediatament una cort marcial.
- Que l'Alt holandès serà ensenyat en escoles i que l'ús de la llengua holandesa serà permès dins els tribunals
- Que la possessió de rifles ser permès sota llicència
- Que l'Administració Militar serà substituïda tant d'hora com sigui possible per les institucions representatives que dirigeixen fins a l'autogovern.
- Que la qüestió de concedir drets a nadius no serà discutida fins després d'arribar a l'autogovern
- Que cap impost especial serà introduït per cobrir els costos de la guerra
- Que diverses comissions seran establertes per a processar i pagar reclamacions vàlides per despeses de guerra i deute garantit emès pels països de la ZAR i l'Estat Lliure d'Orange durant el període de la guerra. La comissió també alimentarà els sense casa i ajudarà a la reconstrucció de cases afectades per la guerra. A aquesta finalitat, la corona acorda a una donació lliure de 3,000,000 £ així com préstecs sense interès per dos anys per les reparacions i al 3% d'interès edn els anys que excedeixin de dos.
El 1902, amb la pau que va seguir a la signatura del Tractat de Vereeniging, la nova colònia del Transvaal es va veure confrontada a assumptes econòmics i polítics que necessitaven ser resolt. Els assumptes econòmics incloïen la restauració de la indústria minera a nivells de preguerra, per llavors créixer més amb la necessitat de treball extra, la restauració del bòers a les seves terres i l'augment de l'excedent agrícola d'aquelles granges. L'assumpte polític depenia en quin costat s'estava. L'administració britànica existent sota Alfred Milner desitjava anglicisar tota la població a través de dos mitjans principals: un pel creixement de la població de parla anglesa del Transvaal i el segon ensenyant l'anglès als infants bòers utilitzant molt poc holandès abans de l'autogovern. Els bòers del Transvaal tenien com a objectiu polític la restauració de l'autogovern a la colònia i l'hegemonia en l'entorn polític per als bòers.
Assumptes econòmics
[modifica]Acabada la guerra els britànics van topar amb una gran proporció de presoners bòers homes amb les seves famílies dins de campaments de concentració.[3]:269 Com que els britànic havien seguit una política de terra cremada al Transvaal, les terres bòers, els estocs i les granges havien estat destruïts.[3]:266 Una vegada instal·lats els administradors britànics molts grangers bòers van tornar a les seves terres pel març de 1903, i es van gastar dinou milions de lliures per reparar danys de guerra, beques i préstecs.[3]:266 Els administradors van reformar els departaments agrícoles estatals per modernitzar les granges de la colònia que va resultar en un excedent de blat de moro i vedella el 1908.[3]:271 També van intentar solucionar el problema dels blancs pobres establint-los com a grangers de terres de l'estat però per manca de capital i habilitat en el treball l'esquema va fallar.[3]:269 Un intent es va fer per col·locar colons anglesos en granges al Transvaal per afavorir la presència d'anglofons i augmentar la població que parlava anglès, però això va fallar, ja que es van atreure massa pocs colons.[3]:269
Pel final de 1901, les mines d'or finalment van tornar a funcionar al Rand, al voltant de Johannesburg, que estaven virtualment parades des de 1899. Amb suport dels magnats de les mines i els administradors britànics, hi havia necessitat de reprendre la indústria però mancava mà d'obra. Just abans de la guerra, els sous dels miners blancs eren alts i els magnats no van correr a augmentar els sous blancs, i els sous dels miners negres havien estat reduïts abans de la guerra i no van augmentar tampoc, per la qual cosa els treballadors negres no estaven interessats a treballar a les mines.[3]:267 El treball blanc no qualificat va ser descartat, ja que els seus sous serien massa alts per la feina feta, així que els magnats de les mines i la seva Cambra de Mines, el 1903 van buscar treballadors alternatius en treballadors xinesos barats.[3]:267 Això va ser finalment acceptat pel Consell Legislatiu del Transvaal i la mineria equipada amb contractes de treball extremadament restrictius per als treballadors xinesos i una campanya de la por dirigida als miners blancs sobre la necessitat d'aquest treball o enfrontar la possibilitat de la pèrdua de la mineria i els seus llocs de treball [3]:267 Per el 1906, les mines d'or del Witwatersrand estaven en plena producció i pel 1907, les mines d'or sud-africanes representaven el trenta-dos per cent de la producció d'or del món.[3]:268 Per 1910, el treball xinès va acabat al Witwatersrand i les restrictives lleis de reserva de la feina que impedien als miners xinesos fer algines feines va aixecar la protesta dels miners Negres.[3]:268
Assumptes polítics
[modifica]Des del final de la guerra el 1902, l'administració política de la colònia del Transvaal va ser controlada per membres d'un consell legislatiu i executiu, tots nomenats pels Administradors britànics sota Alfred Milner i el Secretari Colonial a Londres.[3]:269 El 1903, tres seients al consell Legislatiu van ser oferts a Louis Botha, Jan Smuts i Koos de la Rey, però van rebutjar l'oferiment.[3]:269 A causa d'una manca d'escoltar les opinions dels generals bòers pels administradors anglesos respecte del treball a les mines dels xinesos, ocasionada per la creença que no representaven la població bòer, i el desig d'autogovern, van portar a Louis Botha i altres a trobar-se el 1904 a un Volkskongres.[3]:270 El resultat d'aquest congrés fou la unificació del moviment polític bòer al Transvaal i la reacció d'un partit nou anomenat Het Volk el gener de 1905 per Louis Botha i Jan Smuts.[3]:270 Aquest nou partit tenia com a objectiu l'autogovern del Transvaal i buscar la reconciliació amb Gran Bretanya, cosa que es veuria afavorida per l'oposició britànica, el Partit Liberal.[3]:270 Els moviments polítics anglesos van incloure el l'Associació Progressiva del Transvaal per donar suport a la indústria minera, i la Transvaal Responsible Government Association i grups de treballadors sota un anomenat Partit Laborista Industrial.[3]:270
El “pro-bòer” Partit Liberal de Gran Bretanya va pujar al poder el gener de 1906 amb una política nova les dues antigues repúbliques bòers i ara colònies: l'autogovern.[3]:270 Jan Smuts va visitar London i va persuadir el nou govern per formular un sistema que afavoriria el bòers i a l'Het Volk en una nova assemblea política.[3]:270 Més d'un any més tard, el febrer de 1906, es van celebrar unes eleccions en les que l'Het Volk es va centrar en dos assumptes; el final del treball xinès a les mines quan es trobessin noves fonts laborals, i reconciliació amb Gran Bretanya amb el que van esperar atreure el vot del peó anglès així com venent-se ells mateixos com una alternativa als Partit Progressiu dels miners capitalistes.[3]:270 Het Volk va guanyar l'elecció que va afectar 37 de 69 seients. Louis Botha esdevingué primer ministre del Transvaal amb Jan Smuts com el seu secretari colonial.[3]:270 Per 1908, el bòers havien guanyat el control de les colònies de Natal, Orange River i Transvaal, però sota influència britànica amb la necessitat ara per unir el país sota un sol govern.[3]:270
El maig de 1908, Jan Smuts, el secretari Colonial del Transvaal va proposar una reunió de representants de tot quatre colònies. Això agafaria la forma d'una Convenció Nacional.[3]:271 L'objectiu era trobar una solució política als problemes racials i econòmics que afectaven a aquestes colònies i trobar terreny comú entre bòers i anglesos.[3]:271 El 12 d'octubre de 1908, els trenta delegats blancs de les quatre colònies es van trobar a Durban sota la presidència de Sir Henry de Villiers.[3]:271 Dotze delegats van venir de la Colònia de Cap, vuit del Transvaal, cinc de Riu Orange i cinc de Natal, sent en total 16 d'origen anglès i anglòfon i els restants catorze d'origen bòers i llengua holandesa.[3]:271
Els assumptes principals que van parlar era si les quatre colònies esdevindrien un país fet d'una unió o una federació. Qui podria votar i la quantitat de votants que tindria cada circumscripció en àmbit rural i àmbit urbà. Tot tres objectius foren finalment acordats amb la decisió que Sud-àfrica esdevindria una unió, cosa que era el desig d'ambdós, el govern britàni dels liberals i Jan Smuts.[3]:271 En la qüestió dels drets dels negres, el govern britànic es va declarar preparat per acceptar els desitjos finals de la Convenció Nacional.[3]:271 Les colònies del Transvaal, Orange River i Natal no volien cap dret pels negres mentre la Colònia de Cap desitjava una obertura limitada i parcial igual que per totes les altres races.[3]:271 Un compromís va ser assolit i totes les colònies en el que feia referència a la seva política racial van acceptar la posició més oberta, encara que subjecte a una aprovació final per una majoria dels dos terços en ambdues cambres del parlament.[3]:271 Com a objectiu per les circumscripcions rurals i urbanes, es va decidir de permetre quinze per cent menys votants a les circumscripcions rurals mentre que a les urbanes tindrien doncs un quinze per cent més.[3]:271 Aquest sistema de circumscripcions asseguraria que els afrikaners dominarien la política en anys a venir i seria una de les moltes raons per les quals Jan Smuts perdria les eleccions el 1948, que portaren a D.F. Malan al poder i al començament de l'Apartheid.[3]:370 Els resultats de les negociacions a la Convenció esdevenien l'esborrany de l'Acte de Sud-àfrica que va ser passada a l'assemblea el 9 de febrer de 1909.[3]:281 El 19 d'agost de 1909, l'Acte de Sud-àfrica s'aprovava a la Cambra dels Comuns i esdevenia llei.[3]:284
En la qüestió dels drets negres, els punts de vista de britànics i bòers eren similar amb Alfred Milner declarant en un discurs el 1903, que creia en la superioritat blanca i pensava que l'home negre no estava a punt per governar i havia persuadit en aquest sentit al Secretari Colonial Joseph Chamberlain per permetre que la qüestió dels drets negres fos decidida per un futur govern blanc de la Unió.[3]:266
Geografia
[modifica]La colònia de Transvaal se situa entre el riu Vaal al sud, i el riu Limpopo al nord, més o menys entre 22½ i 27½ S, i 25 i 32 E. Al sud limitava amb l'Estat Lliure d'Orange i la Colònia de Natal, al sud-oest tenia la Colònia de Cap, a l'oest el Protectorat de Betxuanalàndia (moderna Botswana), al nord Rhodèsia, i a l'est l'Àfrica Oriental Portuguesa i Swazilàndia. Excepte al sud-oest, aquestes fronteres eren majoritàriament ben definides per característiques naturals. Dins del Transvaal es troba el Massís de Waterberg, una característica geològica antiga prominent del paisatge sudafricà.
Divisions:
Ciutats de la colònia del Transvaal:
Demografia
[modifica]Cens de 1904
[modifica]Estadística de població del cens de 1904.[4]
| Grup de població | Número | Percentatge(%) |
| Negre | 937,127 | 73.79 |
| Blanc | 297,277 | 23.40 |
| Coloured | 24,226 | 1.90 |
| Asiàtic | 11,321 | 0.89 |
| Total | 1,269,951 | 100.00 |
Governants
[modifica]Administradors britànics
[modifica]- Frederick Sleigh Roberts, Earl Roberts 1900 - 1902
- Alfred Milner, Viscount Milner (suplent de Roberts) 1900 - 1902
- Horatio Herbert Kitchener, Baró Kitchener (suplent de Milner) 1900 - 1901
Governadors
[modifica]- Alfred Milner, Viscount Milner 1902 - 1905
- Arthur Lawley (suplent de Milner) 1902 - 1905
- William Waldegrave Palmer, Earl of Selborne 1905 - 1910
- Richard Solomon (suplent de Selborne) 1905 - 1906
Primer ministre
[modifica]- Louis Botha 4 de febrer de 1907 - 31 de maig de 1910
Comandants en cap britànics
[modifica]- Frederick Sleigh Roberts, Earl Roberts 1899 - 1900
- Horatio Herbert Kitchener, Baró Kitchener 1900 - 1902
Vegeu també
[modifica]- Història de Sud-àfrica
- República del Transvaal
- Colònia de Riu Orange un govern similar de post guerra a l'Estat Lliure d'Orange en el mateix període
Referències
[modifica]- ↑ De Villiers, John. The Transvaal. London: Chatto & Windus, 1896.
- ↑ Irish University Press Series: British Parliamentary Papers Colonies Africa, BPPCA Transvaal Vol 37 (1971) No 41 at 267
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 3,26 3,27 3,28 3,29 3,30 3,31 3,32 3,33 3,34 Oakes, Dougie. Illustrated History of South Africa – The Real Story. South Africa: Reader's Digest, 1992. ISBN 9781874912279.
- ↑ Smuts I: The Sanguine Years 1870–1919, W.K. Hancock, Cambridge University Press, 1962, pg 219