Vés al contingut

Charles-François Daubigny

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Daubigny)
Plantilla:Infotaula personaCharles-François Daubigny

Charles-François Daubigny (retrat per Nadar) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 febrer 1817 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort19 febrer 1878 Modifica el valor a Wikidata (61 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 24
Grave of Daubigny (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPintura i arts visuals Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball París
Londres Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópintor, gravador, paisatgista Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènerePaisatge Modifica el valor a Wikidata
MovimentEscola de Barbizon Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsEdmé-François Daubigny, Pierre Daubigny, Jean-Victor Bertin i Jacques Raymond Brascassat Modifica el valor a Wikidata
AlumnesKarl Daubigny, Albert Charpin i Edouard Riou Modifica el valor a Wikidata
Influències
Obra
Obres destacables
Família
FillsKarl Daubigny Modifica el valor a Wikidata
PareEdmé-François Daubigny Modifica el valor a Wikidata
ParentsPierre Daubigny, oncle Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
21 febrer 1878funeral (Notre-Dame-de-Lorette (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
Premis


Discogs: 3039234 Find a Grave: 44170579 Modifica el valor a Wikidata

Charles-François Daubigny (15 de febrer de 1817, París19 de febrer de 1878, París) va ser un dels pintors de l'Escola de Barbizon, i és considerat un important precursor de l'Impressionisme.[1]

Biografia

[modifica]
Pintura típica de Seine i Oise, 1868

Daubigny va néixer en el si d'una família de pintors. L'art li va ser ensenyat pel seu pare, Edmond François Daubigny, i pel seu oncle, el miniaturista Pierre Daubigny. Als seus començaments Daubigny pintava en un estil tradicional, però això va canviar a partir del 1843 quan es va establir a Barbizon per a treballar en la natura. Encara més important va ser la seva trobada amb Camille Corot el 1852 a Optevoz (Isère). Sobre el seu famós vaixell Botin, que havia convertit en un estudi, va pintar al llarg del Sena i l'Oise, generalment en la regió al voltant d'Auvers.

Des de 1852 va estar influenciat per Gustave Courbet. El 1866, va visitar Anglaterra, havent de retornar el 1870 a causa de la Guerra francoprussiana. A Londres va conèixer Claude Monet, i junts van viatjar als Països Baixos. De retorn a Auvers, va conèixer Paul Cézanne, altre important impressionista. Es creu que aquests joves artistes van ser influenciats per Daubigny.

Els quadres més fins de Daubigny van ser pintats entre 1864 i 1874, en la seva majoria conformats per curosos paisatges amb arbres, rius i alguns ànecs. S'ha dit que quan a Daubigny li agradaven les seves pintures agregava un ànec o dos, pel que el nombre d'ànecs usualment indica la major o menor qualitat artística de les seves obres. Una de les seves dites va ser "Els millors quadres no venen", en veure sovint que els seus més fins assoliments eren poc entesos.

Obra

[modifica]

Daubigny és preferit principalment per les seves obres de la riba del riu, les quals va pintar en gran nombre, però encara que hi ha dos grans paisatges de Daubigny al Louvre, cap és d'aquest estil. La pinzellada una miqueta solta, "mal acabada" segons els acadèmics, va produir alts i baixos sobre la seva estimació. Va participar en els Salons oficials amb desiguals resultats. Els seus treballs més ambiciosos són: "Springtime" (1857), al Louvre; "Borde de la Cure", Morvan (1864); "Villerville sud Mer" (1864); "Moonlight" (1865); "Andrsy sud Oise" (1868); i "Return of the Flock" (1878).

El Museu Thyssen-Bornemisza compte amb exemplars seus. Va produir abundants gravats a l'aiguafort, que en alguns casos es van publicar en revistes de l'època, pel que són encara ara bastant assequibles. Els seus seguidors i alumnes van ser: el seu fill Karl, Oudinot, Delpy i Damoye.

Referències

[modifica]
  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.155. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 novembre 2014].