Llengües occitanoromàniques

Llengües occitanoromàniques

Tipus	família lingüística
Ús
Parlants	Gairebé 16,5 milions.
Estat	França, Espanya, Andorra, Mònaco, Itàlia
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques

La branca de les llengües occitanoromàniques ajunta tots els dialectes de les llengües occitana i catalana, situades majoritàriament al sud de França, Andorra, Mònaco, al nord-est d'Espanya, a l'oest de la Itàlia continental i a la ciutat italiana de l'Alguer. L'existència d'aquesta branca està en discussió tant per bases lingüístiques com per polítiques. De vegades també s'hi inclou la llengua aragonesa, així i tot no hi ha consens a causa de la castellanització que hi ha hagut en l'aragonès, però a nivell general, tots els dialectes principals de la llengua tenen un gran grau de proximitat sobretot amb el català i el gascó.

Segons alguns lingüistes, l'occità hauria d'incloure's a les llengües gal·loromàniques, i segons altres lingüistes el català també hauria de pertànyer a les gal·loromàniques. Encara que altres lingüistes consideren que el català i l'aragonès formen part de les llengües iberoromàniques.

La qüestió en debat és tant de base política com de lingüística, ja que la divisió en les llengües gal·loromàniques i iberoromàniques prové de la divisió dels estats d'Espanya i França, i, per això, la divisió té en compte més els criteris politicoadministratius que els històrics i lingüístics. Un dels principals proponents de la unitat de les llengües de la península Ibèrica és el filòleg Ramón Menéndez Pidal, mentre que altres com Wilhelm Meyer-Lübke (Das Katalanische, Heidelberg, 1925) sempre han fet suport al parentiu que tenen la llengua catalana amb l'occitana.

Classificació supradialectal de l'occitanoromànic segons Pèire Bec

Classificació supradialectal de l'occitanoromànic segon Domergue Sumien

Hi ha uns fets històrics indiscutibles, però, la llengua catalana, l'occitana i l'aragonesa tenen en comú l'origen en una mateixa mena de llatí, el diasistema gal·loromànic. Aquest llatí és el resultat d'una mateixa intensitat de la romanització a Catalunya i a Occitània, relacionada amb la proximitat de Roma, i també és la conseqüència d'un mateix substrat ibèric, si més no al sud d'Occitània. Les dues llengües comparteixen també el superstrat visigòtic i el fràncic, a més de la curta presència musulmana, si més no a la Catalunya Vella. El naixement del català i de l'occità s'esdevingué també en un moment de relacions per la pertinença de la Catalunya Vella i d'Occitània a l'Imperi Carolingi.

Durant l'edat mitjana, aproximadament durant cinc segles (del segle viii al xii) on hi havia una relació política, religiosa, comercial i cultural entre Occitània i Catalunya, encara no hi havia una clara diferència entre l'occità i el català. Al segle xii, la koiné de la poesia dels trobadors influí molt en el naixement del català literari. L'occità d'aquesta poesia dels trobadors, com a primera llengua vulgar que assolí el conreu culte, esdevingué un exemple d'ús formal de la llengua vulgar i quan en el català existien diferents alternatives formals, com en el cas de l'article, influí en la tria. Després, a partir del segle xiii, les diferències entre l'occità i el català s'accentuaren a poc a poc, un cop formada la koiné literària catalana i acabada la influència del Casal de Barcelona a Occitània, per la mort de Pere I el Catòlic a Muret. L'abandonament de la koiné literària trobadoresca també va fer més visibles les grans diferències entre les varietats de l'occità, unes varietats que també utilitzaren koinés literàries pròpies. Sobre això, cal destacar la producció literària gascona dels segles XV i XVI o el felibritge provençal.

L'aragonès per altra banda, encara que fos emprat en el Regne d'Aragó, va patir diglòssia envers el castellà des de ben aviat, i la seva relegació als Pirineus aragonesos va comportar que la interacció entre l'aragonès, el català i l'occità passés més desaparcebuda.

Comparació lèxica

Els numerals en diferents varietats occitanorromàniques són:

GLOSA	Occità septentrional		Occità occid.	Occità central i oriental		Català		Aragonès
	Alvernès	Llemosí	Gascó	Llenguadocià	Provençal	Oriental	Occidental	Oriental (Benasqués)	Oriental (Ribagorçà)	Central (Belsetà)
'1'	yn / yna /ynɔ un, una	yⁿ / ynɔ un / una	y / yɔ un / ua	ỹ / ynɔ un / una	yŋ / ynɔ/yna un / una	un / unə un / una	un / una un / una	un / una un / una	un / una un / una	un / una un / una
'2'	du / dua dos, doàs	du / dua dos / doas	dys / dyɔs dus / duas	dus / duɔs dos / doas	dus / duas dos / doas	dos / duəs dos / dues	dos / dues (val. dos)* dos / dues (val. dos)	dos dos	dos dos	dos dos
'3'	tre / tri tres	tɾej tres	tres tres	tres tres	tʀes tres	trɛs (bal. trəs) tres	tres tres	tres tres	tres tres	tres tres
'4'	katʀə quatre	katre quatre	kwatə quatre	katre quatre	katʀe quatre	kwatrə quatre	kwatre quatre	kwatre quatre	kwatre quatre	kwatre quatre
'5'	ʃiⁿ cinc	ʃiⁿ cinc	siŋk cinc	siŋk cinc	siⁿ/siŋk cinc	siŋ / siŋk cinc	siŋ / siŋk cinc	siŋk cinc	θiŋk cinc	θiŋko/θiŋgo cinco
'6'	sej seis	sej sieis	ʃeis sheis	sjɛjs sièis	sjej sieis	sis sis	sis sis	sejs/sis seis/sis	sejs/sis seis/sis	sejs seis
'7'	setə sete	se sèt	sɛt sèt	sɛt sèt	sɛ sèt	sɛt set	sɛt set	sɛt set	sɛt set	siet siete(e)*
'8'	œ / œj eut / uèit	œj / œi uech / ueit	wɛit ueit	ɥeʧ uèch	ɥɛ/ɥɛʧ vuech	bujt (bal. vujt) vuit	bujt (val. wit) vuit (val. huit)	wejt ueit	bujt vuit	wejto ueito (ocho)*
'9'	nɔw nòu	nɔw nòu	nɔw nau	nɔw nòu	nɔw nòu	nɔu nou	nɔu nou	nɔu nou	nɔu nou	nueu (nueve)* nueu
'10'	de detz	diɛ~de dietz	dɛʦ dètz	dɛʦ dètz	dɛs dètz	dɛu deu	dɛu deu	dɛu deu	dɛu deu	djeθ diez

Els numerals '1' i '2' distingeixen entre formes de masculí i femení.

*: Les formes aragoneses marcades van ser castellanitzades; tot i així darrerament s'han anat recuperant, sobretot en els neoparlants, les formes que s'empraven en la scripta medieval.

Comunitat catalano-occitana

El gal·loromanisme del català ressalta davant la presència d'equivalències com les que segueixen: glop; dallar/dalhar; talent; julivert/jolverd; nebot; fiçó/fisson; empeltar/empeutar; suc/chuc; xapar/chapar; tustar; rampoina/rampònha, rampòina; esma/èsme, èime; bocagròs; lletraferit/letraferit; culcosit/cuolcosit, cuolcosut; tabustar, tabuixar/tabustar, tabussar; biaix/biais; foll/fòl (gos foll/gos fòl); fonyar/fonhar; record/recòrd; regòrd 'anyell tardà'; rai (interjecció); els sinònims de 'vegada' (vegada, volta/vòlta, vòuta, cop/còp, viatge), etc. (Le Dû, Le Berre i Brun-Trigaud 2005; recerca personal). I la nombrosa fraseologia: al bell mig/al bèl mièg; mig figa-mig raïm/ n'estre ni figo ni rasin [n'èstre ni figa ni rasim]; són figues d'un altre paner/acò's de figo d'un autre panié [aquò's de figas d'un autre panier] (Mistral) [cast. ser harina de otro costal]; no tenir ni suc ni bruc 'no tenir substància o gràcia'; n'a ni chuc ni muc 'ni goût ni saveur, il est sans valeur' (Alibert 1966); té les mans foradades/a li man traucado [a lei mans traucadas] «c'est un panier percé, un prodigue» (Mistral); esser com ets ases d'Artà, que en veure es bast ja suen (DCVB)/l'ase de Rigaud: suso en vesènt lou bast [l'ase de Rigaud, susa en vesent lo bast] (Mistral). No s'allibera de tals igualacions la paremiologia meteorològica, amb estructures molt semblants (vegeu Mistral): cel rogent, pluja o vent/occ. cèu rougen, plueio o vènt [cèu rogent, plueja o vent]; abril no et llevis un fil/occ. en abrieu, quites pas un fièu [en abriu, quites pas un fiu]; quan el març no marceja, abril abrileja/occ. març marçolege, abriu abriulege.