Vés al contingut

Le Pardon de Ploërmel

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Dinorah)
Infotaula de composicióLe Pardon de Ploërmel

Poster de Le Pardon de Ploërmel (1859)
Títol originalDinorah, ou Le Pardon de Ploermel (fr) Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorGiacomo Meyerbeer
LlibretistaJules Barbier, Michel Carré
Llengua originalfrancès
Basat enLes chercheurs du trésor de Michel Carré
EpònimPloërmel Modifica el valor a Wikidata
Data de publicaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
GènereOpéra-comique
Partstres
Estrena
Estrena4 d'abril de 1859
EscenariTeatre Nacional de l'Opéra-Comique de París,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu11 de febrer de 1868[1] (estrena a Espanya)
Musicbrainz: a7b2da79-4e4c-473e-a4e4-3bb49adcd506 IMSLP: Le_pardon_de_Ploërmel_(Meyerbeer,_Giacomo) Modifica el valor a Wikidata

Le Pardon de Ploërmel (El perdó de Ploërmel), també coneguda com a Dinorah, és una òpera en tres actes composta per Giacomo Meyerbeer sobre un llibret francès de Jules Barbier i Michel Carré, basat en Les chercheurs du trésor de Michel Carré. S'estrenà al Teatre Nacional de l'Opéra-Comique de París el 4 d'abril de 1859.[2] La història té lloc prop de la localitat rural de Ploërmel, a la Bretanya, i està basat en dos contes bretons d'Émile Souvestre, La Chasse aux Trésors i Le Kacouss de l'Armor, ambdós publicats per separat el 1850 a la Revue des deux mondes.[3]

Representacions

[modifica]

L'òpera va ser estrenada a l'Opéra-Comique (Salle Favart), a París, el 4 abril 1859 sota el títol Le Pardon de Ploërmel. Les escenografies dels actes I i III van ser per Edouard-Désiré-Joseph Despléchin i Jean-Louis Chéret.[4] Els de l'acte II, més exigent tècnicament, ja que inclou l'escenari d'aigua corrent, eren de Joseph i Karl Wilhelm Mühldorfer.[5]

Els principals cantants van ser molt aclamats: "Marie Cabel per la seva interpretació vertiginosa-virtuosa de Dinorah, Sainte-Foy per la seva caracterització aclaparadorament convincent de Corentin, tant lírica com espectacular; Jean-Baptiste Faure per la seva fascinant presència a l'escenari com a Hoël, amb el seu primer rol en el paper de baríton en una òpera de Meyerbeer".[5] Els cantants secundaris també van ser molt admirats, en particular, Barreille com el caçador i Warot com la recol·lectora. La música de Meyerbeer va ser elogiada per la seva originalitat, però el llibret va ser trobat incomprensible i fins i tot una mica ridícul. En el període inicial de representacions fins al final de 1859, es van fer canvis, sent el més significatiu el càsting de la contralt Palmyre Wertheimber en el paper de Hoël.[5]

A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'11 de febrer[6]

Argument

[modifica]
Jean-Baptiste Faure com a Hoël el dia de l'estrena
Amalia Ramírez en una de les representacions de l'òpera
Època: Segle XIX
Lloc: Bretanya

Acte I

[modifica]

A la localitat bretona de Ploërmel

Durant el pelegrinatge anual a l'ermita de la Mare de Déu, Dinorah s'ha tornat boja perquè el seu nuvi Hoël va desaparèixer després d'una tempesta que va interrompre el seu casament el mateix dia de l'any anterior. Hoël torna al poble, després d'haver descobert el parador d'un tresor. Ell demana ajuda a Corentin per trobar les riqueses, però no sense intenció sinistra, ja que segons la llegenda, el primer que les toqui morirà.

Acte II

[modifica]

Una misteriosa vall

Els dos descendeixen sobre el cau on hi troben també a Dinorah, que explica a Corentin la llegenda. Corentin i Hoël es conviden l'un a l'altre a inspeccionar primer el tresor. Durant aquest temps, Dinorah, és a la recerca de la seva cabra, i en el moment de travessar el riu per sobre d'un tronc d'arbre, és colpejada per un llamp, cau a l'aigua i se l'emporta el corrent. Hoël que ha presenciat l'escena salta al seu rescat.

Acte III

[modifica]

Hoël confessa el seu amor i es lamenta per Dinorah, mentre aquesta recupera la consciència. Ella l'accepta mentre recupera la salut. Els vilatans arriben i canten un himne de perdó, i condueixen als dos amants a la capella per casar-se.

Referències

[modifica]

Notes

  1. ↑ Alier, Roger. Gran teatro del Liceo. Mèxic: Daimon, 1986. ISBN 968-6024-87-5. 
  2. ↑ «Dades a operone.de». Arxivat de l'original el 2014-03-10. [Consulta: 10 març 2014].
  3. ↑ Wild and Charlton, p. 353; Letellier, p. 187
  4. ↑ Henze-Döhring 2004, p. 682, identifica Chéret com a Jean Louis Chéret (1810–1882). Letellier, p. 196, dona el nom de Jules Chérets (probablement confonent-lo amb el pintor Jules Chéret).
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Letellier, p. 196.
  6. ↑ El principado, 21-02-1868.

Fonts

  • Arsenty, Richard, editor (2008). The Meyerbeer Libretti: Opéra Comique 2 Le Pardon de Ploërmel (amb una introducció de Robert Letellier). Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars. ISBN 978-1-84718-969-1.
  • Belsom, Jack (1992). "New Orleans" in Sadie 1992, vol. 3, pp. 584–585.
  • Belsom, Jack (2007). "A History of Opera in New Orleans" a la Wayback Machine (arxivat a 2008-maig-31).
  • Brown, Clive (2001). "Giacomo Meyerbeer" in Holden 2001, pp. 570–577.
  • Casaglia, Gherardo (2005). Search for "4 April 1859" Arxivat 25 de maig 2012 a Wayback Machine. in Almanacco di Gherardo Casaglia at Amadeusonline.
  • Henze-Döhring, Sabine, editor (2004). Giacomo Meyerbeer: Briefwechsel und Tagebücher, 1856–1859 (alemany), volum 7. Berlin: Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-018030-5.
  • Holden, Amanda (2001). The New Penguin Opera Guide. Nova York: Penguin Putnam. ISBN 0-14-029312-4.
  • Huebner, Steven (1992). "Dinorah [Le pardon de Ploërmel ('The Pilgrimage of Ploërmel")]" a Sadie 1992, vol. 1, pp. 1179–1180.
  • Huebner, Steven (2008). "Dinorah" a Grove Music Online.
  • Joyce, John; McPeek, Gwynn Spencer (2001). "New Orleans" < Sadie 2001.
  • Kobbé, Gustav; Harewood, Earl of (1958). Kobbé's Complete Opera Book. New York: Putnam. OCLC 560129867, 10720244 i 637971238.
  • Lawrence, Vera Brodsky (1999). Strong on Music: The New York Music Scene in the Days of George Templeton Strong. Volum III: Repercussions, 1857-1862. Chicago: The University of Chicago Press. ISBN 9780226470160.
  • Letellier, Robert Ignatius (2008). An Introduction to the Dramatic Works of Giacomo Meyerbeer: Operas, Ballets, Cantatas, Plays, p. 195. Hampshire, England: Ashgate. ISBN 978-0-7546-6039-2.
  • Loewenberg, Alfred (1978). Annals of Opera 1597–1940 (third edition, revised). Totowa, New Jersey: Rowman and Littlefield. ISBN 978-0-87471-851-5.
  • Sadie, Stanley, editor (1992). The New Grove Dictionary of Opera (4 volums). London: Macmillan. ISBN 978-1-56159-228-9.
  • Sadie, Stanley, editor (2001). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 2a edició. London: Macmillan. ISBN 978-1-56159-239-5 (hardcover), OCLC 419285866 (eBook), i Grove Music Online.
  • Wild, Nicole; Charlton, David (2005). Théâtre de l'Opéra-Comique: Repertoire 1762–1972 (francès). Sprimont, Belgium: Mardaga. ISBN 978-2-87009-898-1.
  • Wolff, Stéphane (1953). Un demi-siècle d'Opéra-Comique (1900–1950). Paris: André Bonne. OCLC 250469567, 459125672 i 2174128.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Le_Pardon_de_Ploërmel&oldid=32739842»