Ius proprium
El Dret propi o Dret major (del llatí ius proprium ) és un terme que fa referència a un Dret d'aplicació particular o especial, en oposició a un que s'aplica a la generalitat dels casos (Dret comú).[1][2]
Aquesta especialitat o particularitat pot referir-se al'àmbit territorial (per exemple, els Drets locals i el foral), a certs actes jurídics determinats (per exemple, Dret mercantil) o a les persones a les quals s'aplica (per exemple, l'aplicació a certes comunitats com les comunitats hebrea o àrab d'un dret religiós propi).
Igual que el terme ius commune , l'expressió ius proprium va ser utilitzada en forma instrumental en les obres d'alguns juristes romans, com Gai. No obstant això, només durant l'edat mitjana es va desenvolupar realment el concepte.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Adolf Berger. Encyclopedic dictionary of Roman law. American Philosophical Society, 1953, p. 527–. ISBN 978-0-87169-432-4 [Consulta: 4 gener 2012].
- ↑ «Dret propi». Arxivat de l'original el 2019-08-24. [Consulta: 4 gener 2012].