Eclíptica

En aquesta imatge, presa per la sonda lunar Clementine l'any 1994, es poden veure diversos cossos del sistema solar alineats sobre el pla de l'eclíptica. De dreta a esquerra: la Lluna il·luminada des de darrere per la Terra (que no es veu), el Sol sortint de darrere la Lluna, i els planetes Saturn, Mart i Mercuri.

L'eclíptica és la línia corba creada per la posició on es «veu» el Sol, al llarg de l'any, en el seu «moviment aparent», vist des de la Terra imaginada «fixa». Està formada per la intersecció del pla de l'òrbita terrestre amb l'esfera celeste. És la línia recorreguda pel Sol al llarg d'un any respecte del «fons immòbil» dels estels. El seu nom prové del llatí ecliptĭca ('línia'), i del grec ἐκλειπτική (ekleiptiké), relatiu als eclipsis.

El pla de l'eclíptica és el pla geomètric que conté l'òrbita de la Terra al voltant del Sol i, en conseqüència, també el recorregut anual aparent del Sol observat des de la Terra. Aquest pla es troba inclinat uns 23° 27′ pel que fa al pla de l'equador celeste.

Formalment, el pla de l'eclíptica és el pla perpendicular al moment angular del sistema terra-lluna en el seu moviment al voltant del sol que passa pel centre de la terra, i l'eclíptica la intersecció d'aquest pla amb l'esfera celeste.

L'òrbita de la Terra al voltant del Sol defineix el pla que conté l'eclíptica i, per tant, el del moviment aparent del Sol vist des de la Terra.

Història

Els antics van anomenar eclíptica a la línia del cel en la qual es produïen els eclipsis, que coincideix amb la línia de l'aparent recorregut anual del Sol a través de les constel·lacions del zodíac. La cosmologia de l'Antiguitat descrivia el moviment del Sol animat de dos moviments, un diari d'Est a Oest i un altre retrògrad, d'1° diari cap a l'Est, la projecció del qual sobre l'esfera celeste van denominar eclíptica.

El pla de l'eclíptica està inclinat respecte del pla de l'equador. L'obliqüitat de l'eclíptica va ser mesurada pel astrònom grec Eratòstenes en el segle iii aC, donant-li un valor de 23° 51’ 19", encara que alguns historiadors suggereixen que el càlcul d'aquest va ser de 24°, devent-se la dada a posteriors observacions de Claudi Ptolemeu.

L'eclíptica i la Terra

L'eclíptica s'interseca amb l'equador celeste en dos punts oposats denominats equinoccis. Quan el sol apareix pels equinoccis, la durada del dia i de la nit és aproximadament la mateixa en tota la Terra (12 hores), excepte per a les zones polars. El punt de l'eclíptica més al nord respecte de l'equador celeste es denomina solstici d'estiu en l'hemisferi nord i solstici d'hivern en l'hemisferi sud; i el punt més al sud rep les denominacions oposades. És precisament la falta de perpendicularitat entre l'eix de rotació propi de la Terra i el pla de l'eclíptica la responsable de les estacions.

Com es pot observar, l'eix de rotació de la Terra es troba inclinat respecte al pla de l'eclíptica.

L'eclíptica i el Sol

El pla de l'òrbita de la Terra projectat en totes les direccions forma el pla de referència conegut com eclíptica. Aquí es mostra projectada cap a l'exterior (gris) de la esfera celeste, juntament amb l'equador de la Terra i l'eix polar (verd). El pla de l'eclíptica interseca l'esfera celeste al llarg d'un gran cercle (negre), el mateix cercle sobre el que sembla moure's el Sol quan la Terra orbita al seu voltant. Les interseccions de l'eclíptica i l'equador a l'esfera celeste són els equinoccis vernal i de tardor (vermell), on el Sol sembla creuar l'equador celeste.

En transcórrer prop de 365,25 dies al any i esser l'eclíptica una circumferència que per tant té 360°, el Sol aparenta recórrer aproximadament gairebé un grau cada dia al llarg de l'eclíptica. Aquest moviment és d'est a oest i oposat al moviment d'oest a est de l'esfera celeste.

L'eclíptica i la Lluna

L'òrbita de la Lluna està inclinada aproximadament 5° respecte de l'eclíptica. Si durant la lluna nova o lluna plena, aquesta travessa l'eclíptica, es produeix un eclipsi, de sol o de lluna respectivament.

L'eclíptica i els planetes

Les òrbites de la major part dels planetes del sistema solar estan contingudes en l'eclíptica o molt properes a ella (excepte Plutó, considerat planeta anteriorment; la seva òrbita excèntrica i molt inclinada pel que fa a l'eclíptica constitueix una de les raons per les quals finalment va perdre la categoria de planeta; vegeu Redefinició de planeta de 2006), ja que el nostre Sistema Solar es va formar a partir d'un gegantesc disc de matèria, de manera que, tal com mostra la fotografia, en el cel s'aprecia que el seu desplaçament ocorre a prop de l'eclíptica per la qual aparenta moure's el sol.

L'eclíptica i els estels

En qualsevol època de l'any se'ns mostren durant la nit els estels situats en el costat oposat del sol, ja que quan la Terra gira i es fa de dia, per efecte de la llum solar, els estels situats en la seva mateixa direcció romanen ocults a la nostra vista. Les constel·lacions, que a mesura que la Terra gira al voltant del sol, van desplaçant-se en el cel nocturn al llarg de l'any, desapareixen de la nostra vista i tornen a aparèixer en la mateixa posició just un any després. Tal cosa succeeix, això no obstant, en les proximitats de l'eclíptica, ja que a mesura que allunyem la nostra mirada de tal pla, sigui al sud o al nord (segons l'hemisferi en què ens trobem), el moviment dels estels amb el pas dels dies i mesos és cada vegada menor, i arriben a romandre virtualment immòbils al llarg de l'any en les proximitats dels pols celestes com ho és l'Ossa Major, visible en l'hemisferi nord, referència que ha permès als navegants durant segles allunyar-se de les perilloses costes durant la nit mantenint el rumb cap a port segur.

Això passa en la rodalia de l'eclíptica, ja que a mesura que allunyem la nostra mirada d'aquest pla, sigui al sud o al nord (segons l'hemisferi en el qual ens trobem), el moviment dels estels amb el pas dels dies i mesos és cada vegada menor, arribant a romandre virtualment immòbils al llarg de l'any en les proximitats dels pols celestes com l'està l'Ossa Menor visible a l'hemisferi nord, referència que ha permès als navegants durant segles allunyar-se de les perilloses costes durant la nit mantenint el rumb cap a port segur.

Per convenció, l'eclíptica està dividida en 12 zones, en les quals estan situades les 12 constel·lacions que constitueixen el zodíac, de manera que cada mes el Sol recorre una de les constel·lacions que corresponen als signes del zodíac, precisament aquell que no veiem durant la nit. Hi ha els qui sostenen que el sol travessa 13 constel·lacions reals, les dotze zodiacals més conegudes i Serpentari que és una constel·lació que el Sol recorre entre el 29 de novembre i el 17 de desembre; pel que hauria d'agregar-se un signe al zodíac. Això confon els principis de l'astrologia amb l'astronomia. Hi ha dotze signes astrològics per una necessitat d'harmonia matemàtica de dividir l'espectre del cel en dotze zones, com succeeix amb l'espectre musical, i no per la presència de les constel·lacions. L'agrupament d'estels que designem com a Peixos, per exemple, no es correspon amb el signe astrològic que porta el mateix nom. Per això podem dibuixar noves constel·lacions en el pla de l'eclíptica, però sempre seran dotze signes.

Enllaços externs

• Video sobre mesures de Coordenades Equatorials al cel
• Vídeo sobre l'eclíptica i les estacions
•  PDF El significado de la eclíptica. Arxivat 2014-04-24 a Wayback Machine.