Eduard Martínez i Ferrando
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1883  València |
| Mort | 1935 (51/52 anys) València |
| Sepultura | Cementeri General de València |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor, polític, autor |
| Família | |
| Germans | Jesús Ernest Martínez Ferrando Daniel Martínez i Ferrando |
 | |
Eduard Martínez i Ferrando (València, 1883 - València, 1935) fou un escriptor i intel·lectual valencià, germà d'Ernest Martínez i Ferrando i Daniel Martínez i Ferrando.[1] Estudià dret i filosofia a la Universitat de València, on fou guanyat per l'incipient valencianisme polític, de tal manera que el 1908 fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista.[1] El 1917 acompanyà Ignasi Villalonga a entrevistar-se amb Francesc Cambó. Fou un dels signants de la Declaració Valencianista de 1918 i formà part del nou partit Unió Valencianista Regional.[1] Fou un destacat polemista partidari de la unitat de la llengua i dels països de parla catalana a nombroses publicacions i revistes com Las Provincias, Pàtria Nova, La Veu de Catalunya o València Nova, on s'enfrontà a Josep Maria Bayarri.[1]
Obres
[modifica]- Síntesi del criteri valencianista (Barcelona: Joventut Valencianista, 1918)
- L'Arxiu Municipal. Notes del carnet d'un visitant (València: Editorial Valenciana, 1919)
- La casa de la Generalitat del Regne de València (1920)
- Vida d'infant (1921)
- El milacre de Santa Llúcia (València: Nostra Novel·la, 1930, núm. 28)
- La indústria valenciana de la seda (1933)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Eduard Martínez i Ferrando». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia
[modifica]- Francesc Pérez Moragón El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)