Potències de l'Eix
Les Potències de l'Eix eren els estats oposats als Aliats durant la Segona Guerra Mundial. Els tres principals Poders de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i l'Imperi Japonès.[1]
Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Més tard, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix: Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941, però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia, que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix.
En el seu moment àlgid, l'aliança militar de les potències de l'Eix controlava imperis que dominaven grans parts d'Europa, Àsia, Àfrica i l'oceà Pacífic, però el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial va acabar amb la seva derrota total. Igual que per als Aliats, la pertinença a l'Eix va ser fluida, i algunes nacions van entrar i després sortir segons el decurs de la guerra.[2]
Forces bel·ligerants
[modifica]
Alemanya era, de facto, la potència líder de l'Eix, ja que disposava de les forces armades més potents i avançades tecnològicament. Adolf Hitler en va ser el comandant en cap, així com del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys.[3]
La invasió alemanya de Polònia l'1 de setembre de 1939 fou la causa immediata de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.[4] Des d'aleshores, l'Alemanya Nazi estigué contínuament en guerra, participant en pràcticament tots els fronts d'Europa i el nord d'Àfrica, fins pràcticament al final del conflicte;[5] quan signà la rendició incondicional el 8 de maig (dia 9 a Moscou) de 1945.[6]
Els exèrcits feixistes italians eren liderats pel dictador Benito Mussolini (el Duce) i en nom del monarca Víctor Manuel III.[7]
Fou a Itàlia on sorgí el feixisme com a moviment polític, durant el període d'entreguerres, i el primer estat on prengué el poder (si fem abstracció dels governs autoritaris d'Hongria i el Japó).[8] Després de la invasió d'Abissínia i Albània entrà en guerra a favor d'Alemanya el juny de 1940. Els fronts on lluitaren els soldats italians foren principalment el nord d'Àfrica, Grècia i Iugoslàvia.[9]
Durant la invasió aliada de Sicília i d'Itàlia, Mussolini fou destituït i empresonat, i aparentment el feixisme havia estat derrocat, però poc després Alemanya envaí la península Itàlica, alliberant a Mussolini i establint al nord del País la República Social Italiana.[10][11]
L'Imperi Japonès, amb l'emperador Shōwa i els primers ministres Fumimaro Konoe (1937-1939), Hideki Tōjō (1941-1944), Kuniaki Koiso (1944-1945) i Kantarō Suzuki (1945) era la principal força de l'Eix al Pacífic i a Àsia Oriental.[12][13][14]
Forces menors
[modifica].svg){kind=small}
Hongria es va adherir a les forces de l'Eix el 20 de novembre de 1940; era el primer estat que ho feia després de les tres potències bel·ligerants.[15] El líder militar fou el regent Miklós Horthy.[16]
Era un govern nacional i ultradretà que al caure Alemanya es va tornar comunista.[17]
Es va aliar amb l'Eix, amb l'ànim de recuperar el territori perdut en les dècades anteriors. Emperò, va negar-se a declarar la guerra a l'URSS.[18][19]
Cooperants
[modifica]
Finlàndia va ser ocupada per tropes soviètiques dues vegades, durant la Guerra d'Hivern de 1939–1940 i durant la Guerra de Continuació de 1941–1944.[20][21]
L'Iraq es va mantenir oficialment no bel·ligerant fins al 31 de març de 1940, quan va tenir lloc el cop d'estat protagonitzat per Raixid Ali Gaylani, qui va alinear-se amb l'Eix.[22] El Regne Unit va intervenir, reinstaurant el regent Faisal II un any després.[23]
El país va ser breument ocupat pel Japó el desembre de 1941. En l'armistici, Tailàndia va acceptar cooperar amb els esforços de guerra nipons.[24]
Estats titelles del Japó
[modifica]
Amb la invasió japonesa de la Xina, el 1931, Tòquio va "alliberar" Manxúria i va cedir el govern a l'exemperador xinès Pu Yi. L'URSS va envair Manxukuo el 1945, donant per acabat el protectorat japonès de la regió.[25][26]
Quan es va crear Manxukuo, el nou país ocupava una part del territori de Mongòlia Interior. La resta de la regió també va emancipar-se de la Xina i formar Mengkukuo (o Mengjiang). Encara que l'objectiu dels locals era reafirmar el nacionalisme mongol, enfrontat al xinés, la realitat és que la població era conformada per un 80% de xinesos de l'ètnia han.[27][28]
.svg){kind=small}
El Govern Nacional Reorganitzat de la Xina va quedar sota les ordres del general Wang Jingwei, nascut com a oposició del govern oficial de Chiang Kai-shek a la República.[29][30]
Birmània, colònia britànica, era l'única via terrestre per on els aliats podien enviar ajuda a la Xina, motiu pel qual els japonesos van preparar-ne la invasió.[31] El govern titella va ser encomanat a Ba Maw, antic lider birmà represaliat pels britànics. El Regne Unit aliat va recuperar el territori el 1945.[32]
El 1943 es va crear un govern alternatiu, anomenat Azad Hind, format per nacionalistes indis que exigien el final del Raj Britànic.[33]
La Mancomunitat Filipina era un estat associat als Estats Units. Fou envaïda pels japonesos, sent una de les pitjors derrotes (per nombre de baixes) dels nord-americans.[34] El Japó va constituir la Segona República filipina, que va comptar amb escàs suport popular.[35]
Després de l'establiment del règim de Vichy a França el 1940, les forces japoneses van ocupar Vietnam, tot deixant el control administratiu formal als francesos. Els recursos naturals van ser explotats pel Japó per a les seves campanyes militars en la resta de la Indoxina francesa, i posteriorment Birmània, Malàisia i l'Índia. En acabar la guerra, el país es va partir en dos.[36][37]
.svg){kind=small}
A mitjans de 1941, es va repetir el mateix guió que a Vietnam, amb els japonesos envaint el territori. No obstant, la ingerència nipona fou menys intensa a Cambodja que al seu veí de l'est, producte de l'habilitat política del monarca Norodom Sihanuk.[38] Quan Vichy va caure, Sihanuk va declarar la independència del país, mantenint-se partidari dels interessos nipons.[39]
El país va viure sota el domini administratiu de Vichy, el domini territorial japonès i els intents per redissenyar els límits fronterers amb Tailàndia. Quan França va ser alliberada, Japó va crear a Laos un nou estat titella, el Regne de Luang Prabang.[40][41]
Estats titelles d'Itàlia
[modifica]
Quan es va produir la invasió de Iugoslàvia, Itàlia va ocupar Montenegro. Va forçar a que el territori declarés la seva independència i es formés un govern pro-italià, amb el monarca Victor Manuel III actuant de regent.[42] Quan Itàlia va rendir-se el 1943, Montenegro va ser ocupat per Alemanya, fins a la retirada definitiva el 1944.[43]
Règims titelles d'Alemanya
[modifica]
Alemanya va envair la meitat txeca de Txecoslovàquia, transformant-la en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. La meitat eslovaca va constituir-se en república, dirigida pel sacerdot catòlic Josef Tiso i amb un gabinet proalemany format majoritàriament per militars nazis.[44][45]
Després de l'ocupació iugoslava, els nazis van deixar Sèrbia sota el control del general Milan Nedić. El règim va terminar gràcies a l'actuació de partisans iugoslaus, amb l'ajuda de l'URSS.[43][46]
El 1943, Benito Mussolini va ser empresonat pel rei Victor Manuel, però va ser alliberat per l'exèrcit alemany mesos després. El Duce va fugir a Salò, al nord del país, encara sota control de l'Eix. Des d'allà va dirigir la República Social Italiana, depenent econòmica i militarment dels nazis.[47]
A mitjans dels anys vint, Zogú I va signar un tractat d'amistat i un altre d'aliança defensiva amb Mussolini, que deixaren Albània sota el control absolut d'Itàlia.[48] Els partisans comunistes van apoderar-se del país a finals de 1944.[49][50]
El cap d'estat, Miklós Horty, va participant de l'atac a l'URSS, però després va procurar acords amb els Aliats.[51] L'Alemanya nazi va envair el país el 1944 i va instaurar un Govern d'Unitat Nacional, encapçalat pel líder de la Creu Fletxada, Ferenc Szálasi.[52][53]
Macedònia Vardar
[modifica]
Quan va desintegrar-se el regne de Iugoslàvia, la província de Macedònia Vardar, va ser repartida entre Bulgària i Albània, que van annexionar-se els territoris conquerits.[19][49]
Titelles conjunts italo-alemany
[modifica].svg){kind=small}
Croàcia va ser ocupada per Alemanya durant la invasió d'Iugoslàvia (1940) i convertida en un estat nominalment independent el 10 d'abril de 1941, incloent Bòsnia i Hercegovina dintre de les seves fronteres. Es constituí en monarquía amb Tonislau II (cosí de Víctor Manuel III, de la Casa de Savoia) com a rei, encara que el monarca no estigué mai al país. El regne estava controlat pel partit Ústaixa, partidari del nacionalsocialisme i dirigit per Ante Pavelić.[46][54][55]
Grècia va resistir l'atac inicial d'Itàlia, que va haver de recular fins Albània.[56] Però els hel·lènics no van poder fer res contra la segona invasió de l'Eix, a mans d'Alemanya.[57] Un cop els grecs van claudicar, el territori va ser ocupat per italians, alemanys i búlgars.[58]
Col·laboradors de l'Eix
[modifica]França de Vichy (Règim de Vichy)
[modifica]
Constituïda el juliol de 1940 a la meitat sud de França, poc després de la derrota i capitulació francesa davant d'Alemanya, fou un estat titella dirigit pel Mariscal Henri Philippe Pétain.[59] El mateix Pétain va dir: «J'entre aujourd'hui dans la voie de la collaboration....».[a][60] El govern de Vichy deixà de tenir a la pràctica poder, a més d'haver de subministrar l'exèrcit nazi amb aliments, matèries primeres i béns industrials.[61]
.svg){kind=small}
El regent Pau de Iugoslàvia va alinear-se amb l'Eix arran de la firma del Tractat de Viena del 25 de març de 1941,[62] però la incertesa davant la declaració de majoria d'edat del monarca titular, Pere II, van portar a la Invasió de Iugoslàvia per part d'Alemanya i el posterior desmembrament del país.[63]
Casos polèmics
[modifica]
Governada per Ióssif Stalin, tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya des del 1939 (el Pacte Mólotov-Ribbentrop), pel qual els dos estats es repartien l'Europa Oriental.[64] Els nazis van trencar l'acord i va activar la operació Barba-Roja, envaint l'URSS el 1941.[65] Així doncs, la Unió Soviètica passà a formar part del bàndol Aliat, i prengué un paper protagonista en la derrota de l'Eix.[66]
.svg){kind=small}
El líder d'Espanya era el General Francisco Franco, des de la victòria del bàndol nacional a la Guerra Civil espanyola.[67] Mostrava semblances amb el feixisme de l'Eix, però davant del desenvolupament del conflicte va mantenir una aparent neutralitat i acabà essent pro-aliat a les darreries del conflicte.[68] Únicament va ajudar a les forces de l'Eix amb una divisió de soldats (la Divisió Blava), enviada a Rússia per donar suport a la invasió alemanya.[69]
Va ser ocupada per Alemanya a la Segona Guerra Mundial, però conservà les seves institucions de govern (inclosa la monarquia), i una relativa autonomia de Berlín fins a ben avançada la guerra.[70]
Es mantingué neutral a la Segona Guerra Mundial, però s'integrà econòmicament a la maquinària bèl·lica alemanya, subministrant sobretot ferro. També va permetre l'avanç de la Wehrmacht durant la invasió a Noruega. D'altra banda, Suècia es va acollir refugiats de guerra i, en els darrers dos anys de conflicte, va autoritzar l'ús dels seus aeròdroms a l'aviació aliada.[71][72][73]
Es va mantenir neutral durant tot el conflicte, però proporcionava diners i deixava que l'exèrcit alemany entrés al país. Després del dia D va tornar-se mitjanament en contra, deixant el finançament en armament.[74][75]
Tot i tenir un govern feixista des dels anys vint, el país va declarar-se neutral. Va aconseguir no veure's implicat en el conflicte fins l'estiu de 1944, quan l'exercit alemany va traspassar les seves fronteres, provocant a continuació la invasió dels aliats.[76]
Notes
[modifica]- ↑ «Avui entro en el camí de la col·laboració»
Referències
[modifica]- ↑ «l’Eix». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-04-28. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Hedinger, Daniel «The imperial nexus: the Second World War and the Axis in global perspective*» (en anglès). Journal of Global History, 12, 2, 7-2017, pàg. 184–205. Arxivat de l'original el 2023-05-01. DOI: 10.1017/S1740022817000043. ISSN: 1740-0228 [Consulta: 1r maig 2023].
- ↑ Fernández Martínez, Víctor. «Blitzkrieg. Mito y realidad en la guerra relámpago de Hitler». Ab Origine, 03-12-2017. Arxivat de l'original el 2023-04-27. [Consulta: 27 abril 2023].
- ↑ Kennedy, Robert M. The German campaign in Poland (1939). Washington: Zenger Pub. Co, 1980. ISBN 0-89201-064-9.
- ↑ «German Wartime Expansion» (en anglès). Holocaust Encyclopedia. Arxivat de l'original el 2023-04-28. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ «Segona Guerra Mundial». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Montanelli, Indro; Cervi, Mario. L'Italia dell'Asse - 1936-10 giugno 1940 (en italià). Bur, 2013-06-21. ISBN 978-88-586-4303-7.
- ↑ «El naixement del feixisme italià» (podcast). En guàrdia!. Catalunya Ràdio, 02-06-2019. Arxivat de l'original el 2023-04-28 [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Schreiber, Gerhard. «Part I: Political and Military Developments in the Mediterranean Area, 1939–40». A: Germany and the Second World War, Volume III: The Mediterranean, South-East Europe, and North Africa 1939–1942 (en anglès). Oxford: Clarendon Press, 1995, p. 5–302. ISBN 978-0198228844. Arxivat 2023-04-28 a Wayback Machine.
- ↑ Bosworth, R. J. B.. Mussolini (en anglès). Londres: Bloomsbury Academic, 2010. ISBN 978-0-340-98173-3.
- ↑ Ganapini, Luigi «The Dark Side of Italian History 1943–1945» (en anglès). Modern Italy, 12, 2, 6-2007, pàg. 205–223. DOI: 10.1080/13532940701362730. ISSN: 1353-2944.
- ↑ Fernández Martínez, Víctor. «Guerra al Pacífic: els inicis del conflicte entre Estats Units i el Japó». AB Origine, 15-07-2017. Arxivat de l'original el 2023-04-28. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Dower, John W. War without mercy : race and power in the Pacific war (en anglès). Nova York: Pantheon Books, 1986. ISBN 0-394-50030-X. Arxivat 2022-01-16 a Wayback Machine.
- ↑ Mañas Mundilla, Marc. Notícies del Llunyà Orient: el Japó durant la Segona Guerra Mundial vist per La Vanguardia (1941-1945) (
PDF) (Tesi). Universitat de les Illes Balears, 2021. Arxivat 2023-04-28 a Wayback Machine.
- ↑ MacArtney, C. A. «Hungary since 1918». The Slavonic and East European Review, 7, 21, 1929, pàg. 577–594. Arxivat de l'original el 2023-04-28. ISSN: 0037-6795 [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ «Miklós Horthy de Nagybánya». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-04-28. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Deletant, Dennis. Hitler's forgotten ally : Ion Antonescu and his regime, Romania 1940-44. Nova York: Palgrave Macmillan, 2006. ISBN 978-1-4039-9341-0.
- ↑ Presseisen, Ernst L. «Prelude to "Barbarossa": Germany and the Balkans, 1940-1941». The Journal of Modern History, 32, 4, 1960, pàg. 359–370. Arxivat de l'original el 2016-10-05. ISSN: 0022-2801 [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ 19,0 19,1 Crampton, Richard J. «Bulgaria». A: I.C.B. Dear; M.R.D. Foot (eds.). The Oxford Companion to World War II (en anglès). Oxford University Press, 2001-01-01. DOI 10.1093/acref/9780198604464.001.0001. ISBN 978-0-19-860446-4. Arxivat 2022-07-04 a Wayback Machine.
- ↑ Ribas, Oriol. «La Guerra d’Hivern: Finlàndia contra l’URSS.». Històries d'Europa, 20-01-2018. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Marimon, Antoni. «La guerra de “continuació”». dBalears, 23-02-2010. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Longrigg, S. H.. Iraq 1900 to 1950 a Political, Social and Economic History. (en anglès), 1953.
- ↑ «Iraq - World War II and British intervention, 1939–45» (en anglès). Britannica. Arxivat de l'original el 2017-05-08. [Consulta: 28 abril 2023].
- ↑ Reynolds, E. Bruce. Thailand and Japan's southern advance, 1940-1945. Nova York: St. Martin's Press, 1994. ISBN 0-312-10402-2.
- ↑ «Manxukuo». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 1r maig 2023].
- ↑ Behr, Edward. The last emperor. Toronto: Bantam Books, 1987. ISBN 0-553-34474-9.
- ↑ Lattimore, Owen «The Phantom of Mengkukuo». Pacific Affairs, 10, 4, 12-1937, pàg. 420. Arxivat de l'original el 2023-05-01. DOI: 10.2307/2750626 [Consulta: 1r maig 2023].
- ↑ Botjer, George F. A short history of Nationalist China, 1919-1949. Nova York: Putnam, 1979. ISBN 0-399-12382-2.
- ↑ Berger, John; Jowett, Philip. Rays of the Rising Sun: Armed Forces of Japan's Asian Allies 1931-45: China and Manchukuo (en anglès). Helion and Company, 2013-01-19. ISBN 978-1-907677-56-4.
- ↑ Bate, Don. Wang Ching Wei: Puppet Or Patriot (en anglès). R.F. Seymour, 1941.
- ↑ Wilson, Dick. When tigers fight : the story of the Sino-Japanese War, 1937-1945 (en anglès). Nova York: Viking Press, 1982, p. 223-233. ISBN 0-670-76003-X.
- ↑ Allen, Louis. Burma, the longest war, 1941-1945. London : Phoenix Press, 2000. ISBN 978-1-84212-260-0.
- ↑ Ghose, Sankar. Political Ideas and Movements in India (en anglès). Allied Publishers, 1975. ISBN 978-0-88386-732-7. Arxivat 2023-04-30 a Wayback Machine.
- ↑ Morton, Louis. The Fall of the Philippines (en anglès). Office of the Chief of Military History, Department of the Army, 1953. ISBN 978-0-598-81500-2.
- ↑ Halili, Christine N. Philippine history. Manila: Rex Book Store, 2004. ISBN 971-23-3934-3. Arxivat 2020-08-14 a Wayback Machine.
- ↑ «península d’Indoxina». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-01. [Consulta: 1r maig 2023].
- ↑ «Vietnam - World War II and independence» (en anglès). Britannica. Arxivat de l'original el 2023-05-01. [Consulta: 1r maig 2023].
- ↑ «Cambodia - World War II and its aftermath» (en anglès). Britannica. [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ Chandler, David P. «The Kingdom of Kampuchea, March-October 1945: Japanese-Sponsored Independence in Cambodia in World War II». Journal of Southeast Asian Studies, 17, 1, 1986, pàg. 80–93. Arxivat de l'original el 2023-05-02. ISSN: 0022-4634 [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ Lévy, Paul. Histoire du Laos (en francès). Presses universitaires de France, 1974.
- ↑ Evans, Grant. A short history of Laos : the land in between ( PDF) (en anglès). Crows Nest, Australia: Allen & Unwin, 2002. ISBN 1 86448 997 9. Arxivat 2021-02-24 a Wayback Machine.
- ↑ Burgwyn, H. James. Empire on the Adriatic : Mussolini's conquest of Yugoslavia 1941-1943. Nova York: Enigma, 2005. ISBN 1-929631-35-9.
- ↑ 43,0 43,1 Thomas, Nigel. Axis forces in Yugoslavia, 1941-5. Londres: Osprey, 1995. ISBN 1-85532-473-3.
- ↑ Jelínek, Yeshayahu «Slovakia' Internal Policy and the Third Reich, August 1940–February 1941*» (en anglès). Central European History, 4, 3, 9-1971, pàg. 242–270. Arxivat de l'original el 2023-05-02. DOI: 10.1017/S0008938900015363. ISSN: 1569-1616 [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ «Josef Tiso». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-02. [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ 46,0 46,1 Tomasevich, Jozo. War and revolution in Yugoslavia, 1941-1945 : occupation and collaboration. Stanford, Calif.: Stanford University Press, 2001. ISBN 0-8047-3615-4.
- ↑ «República Social Italiana». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-02. [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ Pearson, Owen. Albania and King Zog : independence, republic and monarchy 1908-1939. Londres: Centre for Albanian Studies in association with IB Tauris Publishers, 2004. ISBN 1-84511-013-7.
- ↑ 49,0 49,1 Pearson, Owen. Albania in Occupation and War From Fascism To Communism 1940-1945.. I B Tauris & Co Ltd, 2006. ISBN 978-1-84511-104-5.
- ↑ «Albània». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-02. [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ «Miklós Horthy de Nagybánya». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-02. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Nagy-Talavera, Nicholas M. The Green Shirts and the others : a history of Fascism in Hungary and Romania. [Second edition], 2021. ISBN 973-9432-11-5.
- ↑ «Hongria - De la independència a la Segona Guerra Mundial». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Bogdanovic, Igor. Els Balcans. Barcelona: UOC, 2005. ISBN 84-9788-330-6.
- ↑ «ústaixa». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Cervi, Mario. The hollow legions: Mussolini's blunder in Greece, 1940-1941;. London,: Chatto and Windus, 1972. ISBN 0-7011-1351-0.
- ↑ Dalègre, Joëlle. La Grèce depuis 1940 (en francès). París: L'Harmattan, 2006. ISBN 2-296-00390-7.
- ↑ Bitzes, John G. Greece in World War II, to April 1941 (en anglès). Manhattan, Kan.: Sunflower University Press, 1989. ISBN 0-89745-093-0.
- ↑ Colomines i Companys, Agustí. «La Catalunya de Vichy». El Punt Avui, 20-10-2017. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Delpin, Patrice. «Maréchal Pétain, message radiodiffusé (30 octobre 1940)» (en francès). Clio-Texte, 26-08-2015. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Garcia-Petit, Jordi. «Les nefastes conseqüències del govern de Philippe Pétain». Sàpiens. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Krizman, Bogdan. Završni pregovori o pristupu Jugoslavije Trojnom paktu 1941. god (en croata). Savez povijesnih društava Hrvatske, 1977, p. 517 [Consulta: 21 maig 2023].
- ↑ Littlefield, Frank C. Germany and Yugoslavia, 1933-1941 : the German conquest of Yugoslavia. Boulder: East European Monographs, 1988. ISBN 0-88033-141-0.
- ↑ Lima, Lioman «Ribbentrop-Molotov, el pacto entre nazis y soviéticos que "condenó a media Europa a décadas de miseria"» (en castellà). BBC News Mundo, 24-08-2019. Arxivat de l'original el 2019-08-24 [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ CItino, Robert. «Operation Barbarossa: The Biggest of All Time» (en anglès). The National WWII Museum, 18-06-2021. Arxivat de l'original el 2023-02-16. [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ Ziemke, Earl F. Stalingrad to Berlin: The German Defeat in the East (en anglès). Government Printing Office, 1971. ISBN 978-0-16-088274-6. Arxivat 2023-05-03 a Wayback Machine.
- ↑ «La Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939)». Museu d'Història de Catalunya. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ «El papel de España durante la Segunda Guerra Mundial» (en castellà). National Geographic, 15-10-2022. Arxivat de l'original el 2023-05-03. [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Ibañez Hernandez, Rafael. «Españoles en las trincheras: La División Azul». A: España y la Segunda Guerra Mundial (en castellà). Madrid: Ed. Complutense, 1996. ISBN 848936589X.
- ↑ Hæstrup, Jørgen. Secret Alliance: A Study of the Danish Resistance Movement 1940-1945 (en anglès). Odense University Press, 1976. ISBN 978-87-7492-194-3.
- ↑ Andrén, Nils Bertel Einar. Maktbalans och alliansfrihet : svensk utrikespolitik under 1900-talet (en suec). Uppl. 1. Stockholm: Norstedts juridik, 1996. ISBN 91-39-00037-0.
- ↑ Sandberg, Lars G. «The Adaptable Nation: Essays in Swedish Economy during the Second World War. By Martin Fritz Stockholm: Almqvist & Wiksell International, 1982. Pp. 109. 79 Swedish crowns.» (en anglès). The Journal of Economic History, 43, 3, 9-1983, pàg. 760–761. Arxivat de l'original el 2023-05-03. DOI: 10.1017/S0022050700030485. ISSN: 1471-6372 [Consulta: 3 maig 2023].
- ↑ Linder, Jan. Andra världskriget och Sverige : historia och mytbildning (en suec). 1. uppl. Stockholm: Svenskt militärhistoriskt bibliotek, 2002. ISBN 91-974056-3-9.
- ↑ König, Mario; Bonhage, Barbara. Die Schweiz, der Nationalsozialismus und der Zweite Weltkrieg Schlussbericht (en alemany), 2002. ISBN 978-3-85842-601-7.
- ↑ Church, Clive H.; Head, Randolph C. «The shocks of war, 1914–1950». A: A Concise History of Switzerland (en anglès). Nova York: Cambridge University Press, 2013, p. 209–223. ISBN 978-0-521-14382-0.
- ↑ «San Marino in World War II» (en anglès). World War II Database. Arxivat de l'original el 2023-04-28. [Consulta: 28 abril 2023].
Bibliografia complementària
[modifica]
- «10. La Segona Guerra Mundial». A: Història del Món Contemporani 1 ( PDF). Barcelona: McGraw Hill, 2008 (sèrie Fluvià). ISBN 978-84-481-6672-4.