Paolo Veronese
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (it) Paolo Caliari  1528 Verona (Itàlia) | ||
| Mort | 19 abril 1588 (59/60 anys) Venècia (Itàlia) | ||
| Sepultura | església de Sant Sebastià | ||
| Grup ètnic | Italians | ||
| Religió | Catolicisme | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Pintura | ||
| Lloc de treball | Màntua Venècia Treviso Pàdua Verona | ||
| Ocupació | pintor, dibuixant projectista, dibuixant, artista visual | ||
| Gènere | Retrat, retrat pictòric, pintura d'història, al·legoria i art sacre | ||
| Moviment | Manierisme, escola veronesa, Alt Renaixement i escola veneciana de pintura | ||
| Catàleg raonat | Veronese : catalogo completo dei dipinti (it)  (1991)L'opera completa del Veronese (it) (1968) | ||
| Professors | Antonio, IV Badile | ||
| Alumnes | Antonio Vassilacchi | ||
| Influències | |||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Cònjuge | Elena Badile | ||
| Fills | Gabriele Caliari, Carlo Caliari | ||
| Germans | Benedetto Caliari | ||
Signatura  | |||
 | |||
_-_Museo_dell%27Ermitage.jpg)
Paolo Caliari [1] o Paolo Càller (Verona, 1528 - Venècia, 19 d'abril de 1588),[1] conegut com il Veronese (el Veronès), va ser un pintor del Renaixement italià establert a Venècia, conegut per les seves pintures històriques de religió i mitologia extremadament grans, com ara Les noces de Cana (1563) i La festa a la casa de Levi (1573). Juntament amb Ticià, una generació més antiga, i Tintoretto, una dècada més gran, Veronese forma part del "gran trio que va dominar la pintura veneciana del Cinquecento" i el final del Renaixement al segle XVI.[2] Conegut com a colorista suprem, i després d'un primer període amb el manierisme, Paolo Veronese va desenvolupar un estil de pintura naturalista, influït per Ticià.[3]
_Allegoria_della_battaglia_di_Lepanto_-_Gallerie_Accademia.jpg)
Les seves obres més famoses són cicles narratius elaborats, realitzats amb un estil dramàtic i acolorit, ple de majestuosos escenaris arquitectònics i un espectacle brillant. Són especialment famoses les seves grans pintures de festes bíbliques, plenes de figures, pintades per als refetors dels monestirs de Venècia i Verona, i també va ser el principal pintor venecià de sostres. La majoria d’aquestes obres romanen in situ, o almenys a Venècia, i la seva representació a la majoria dels museus es compon principalment d’obres més petites, com ara retrats, que no sempre el mostren en el seu millor moment.
Sempre ha estat apreciat per "la brillantor cromàtica de la seva paleta, l'esplendor i la sensibilitat de la seva pinzellada, l'elegància aristocràtica de les seves figures i la magnificència del seu espectacle", però la seva obra s'ha criticat "per no permetre l'expressió del profund, humà o sublim", i dels tres grans pintors, sovint ha estat el menys apreciat per la crítica moderna.[2] No obstant això, "molts dels més grans artistes ... es poden comptar entre els seus admiradors, inclosos Rubens, Watteau, Tiepolo, Delacroix i Renoir".[4]
Biografia
[modifica]Fill d'un picapedrer, va néixer a Verona, on es va formar com a pintor i ciutat de la qual pren el seu apel·latiu. El 1556 es va establir definitivament a Venècia, on va desenvolupar el seu art, sent una de les figures destacades de l'escola veneciana. Des de 1541 va ser deixeble i ajudant del veronès Antonio Badile, amb la filla de la qual Elena va contreure matrimoni. El 1555 o 1556 rep a Venècia el seu primer encàrrec representatiu: la decoració de la sagristia i els sostres de l'església de Sant Sebastià. Allí crea un cicle de pintures amb perspectiva "sotto in ù". Juntament amb Il Tintoretto, es convertí en el principal decorador del Palazzo Ducale (teles a les sales del Consiglio dei Dieci i dei Tre Capi i a la llibreria Marziana).[1]
.jpg)
El 1560 viatja a Roma per a estudiar els sostres de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, la influència de la qual es deixa notar en les obres posteriors, com els frescos de la Vila Barbaro, a Maser. A principis dels anys 1570, la família Cuccina li va encarregar una sèrie de quadres de gran format sobre tema bíblic: La Verge i la família Cuccina, Adoració dels Reis, Noces de Canà (1562) i Camí del Calvari, en els quals Veronese representa un estil renovat, aprofundint en el color i incrementant-se el clarobscur. Tots quatre es troben en la Galeria de Dresden i no ha de confondre's aquestes Noces de Canà amb la versió anterior que del mateix tema es guarda al Museu del Louvre.[5]
El 1573 va ser dut davant el tribunal de la Inquisició, degut al fet que en els seus quadres els temes religiosos es representaven d'una manera profana.
Estil
[modifica]
Va aprendre dels grans venecians, Tintoretto i Tiziano, així com els pintors d'Emília, com Parmigianino. És considerat creador, juntament amb Tiziano, d'un gust sumptuós i colorista, que a Venècia es va perllongar fins al segle xviii. Prefereix els grans formats. El seu estil es caracteritza pel luxe, l'arquitectura clàssica que emmarca les seves escenes i el ric encara que suau colorit. Amic de Palladio i altres grans arquitectes de l'època, emmarca les seves escenes en àmplies arquitectures, tret que ho fa precursor del barroc.
En els seus quadres apareixen columnes, arcs i escalinates. El seu tractament del color s'anticipa a la pintura francesa del segle xix. Prefereix els tons freds i clars: gris, plata, blaus i grocs. La seva temàtica és religiosa, però representa les escenes bíbliques a la manera de les grans festes venecianes, reflectint així l'alegria de viure i l'esplendor de la república dels dux de Venècia. Els vestits són fastuosos i l'ambient, sumptuós. Pobla les seves obres de multitud de personatges en grandiloqüents arquitectures.
Quant a la seva tècnica, usa un empastament lleuger, cosa que permet innombrables transparències. Li interessa la perfecció del dibuix. Es considera un dels artistes més destacats de l'escola veneciana, encara que d'un manierisme innegable. La seva transcendència en l'estil posterior permet classificar la seva obra de prebarroca, en particular per l'elegància de la forma, el seu gust per les atmosferes diàfanes i el sentit decoratiu de la composició. Veronese va influir en pintors posteriors, com Rubens, Tiepolo i altres pintors del barroc. Aquest pintor i Rubens són els grans mestres del passat que admirava el pintor romàntic Eugène Delacroix.
Amb una producció abundosa, sobresortí com a realitzador de grans composicions, en les quals es desenvolupen escenes festives d’un caràcter sacre o profà dins ampul·losos ambients arquitectònics.[1] Fou un extraordinari dominador de la perspectiva i de l'escorç, la seva obra constituí el pròleg de la pintura barroca decorativa.[1]
Referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Freedberg, Sydney J. Pelican History of Art. Painting in Italy, 1500–1600. Penguin Books Ltd, 1993, p. 550–60.
- Penny, Nicholas, National Gallery Catalogues (new series): The Sixteenth Century Italian Paintings, Volume II, Venice 1540–1600, 2008, National Gallery Publications Ltd, ISBN 1857099133
- Rearick, W. R.: The Art of Paolo Veronese 1528–1588, National Gallery of Art, 1988
- Rosand, David, Painting in Sixteenth-Century Venice: Titian, Veronese, Tintoretto, 2nd ed. 1997, Cambridge UP ISBN 0521565685
- Watson, Peter; Wisdom and Strength: The Biography of a Renaissance Masterpiece, Hutchinson, 1990, ISBN 009174637X
