Vés al contingut

El festí dels déus (Bellini)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: El festí dels déus)
Infotaula d'obra artísticaEl festí dels déus

Modifica el valor a Wikidata
Tipuspintura Modifica el valor a Wikidata
CreadorGiovanni Bellini;
Ticià Modifica el valor a Wikidata
Creació 1514 (Gregorià)Giovanni Bellini
1514 (Gregorià)
1529Ticià
ComitentAlfons d'Este Modifica el valor a Wikidata
PeríodeAlt Renaixement Modifica el valor a Wikidata
Gènerepintura mitològica Modifica el valor a Wikidata
Movimentescola veneciana de pintura i Alt Renaixement Modifica el valor a Wikidata
Materialpintura a l'oli
llenç (suport pictòric) Modifica el valor a Wikidata
Mida170,2 (alçària) × 188 (amplada) cm
Col·leccióGaleria Nacional d'Art (Washington DC) Modifica el valor a Wikidata
Catalogació
Número d'inventari1942.9.1 Modifica el valor a Wikidata
Catàleg

El festí dels déus és una de les últimes obres del pintor renaixentista italià Giovanni Bellini. Es conserva en la Galeria Nacional d'Art, Washington DC. Està realitzat a l'oli sobre llenç. Mesura 170 cm d'alt i 188 cm d'ample.

Història

[modifica]

Va ser pintat el 1514, per encàrrec d'Alfons I d'Este, el duc de Ferrara, per al seu camerino d'alabastre ('cambra d'alabastre') al Castell dels Este, Ferrara. És una de les seues últimes obres, que l'autor va modificar repetidament. En aquestes obres del final de la seua vida, s'anuncia ja la típica pintura veneciana, amb la seua predilecció pel colorit i la llum sota influència de Giorgione. A la mort de Giovanni poc després (1516), Tiziano va modificar el paisatge a l'esquerra perquè fera joc amb la seua obra La Bacanal, també en el camerino d'Alfons.

La pintura fou comprada al duc de Northumberland pel magnat estatunidenc Peter A. B. Widener el 1925 i, més tard, va entrar en les col·leccions de la Galeria Nacional d'Art de Washington, DC, amb la resta de la seua col·lecció.[1]

Referències

[modifica]
  1. Conisbee, Philip, "The Ones That Got Away". Saved! 100 Years of the National Art Collection Fund Ed. Richard Verdi. Londres: Scala, 2003, p. 30