Enni
  | |
| Nom original | (la) Ennius Quintus |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 16 juliol 239 aC Rudiae (Itàlia) (en)  |
| Mort | 8 octubre 169 aC (70 anys) Roma |
| Causa de mort | gota |
| Sepultura | Tomba dels Escipions |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, historiador de l'antiga Roma, escriptor, dramaturg, analista |
| Període | República Romana mitjana |
| Família | |
| Pares | valor desconegut i valor desconegut |
| |
Quint Enni (llatí: Quintus Ennius; Rudiae, 239 aC-169 aC) va ser un poeta i dramaturg romà, conegut sobretot pels seus Annals.[1] Va viure durant l'època de la República Romana, i la seva obra abraça l'èpica, la tragèdia i la comèdia. A més a més, introduí la poesia didàctica, l'encomi i la sàtira en la poesia llatina.[1]
Biografia
[modifica]Enni va néixer a la població de Rudiae (identificada avui amb unes restes arqueològiques dins l'actual municipi de Lecce, a la regió de la Pulla)[2] al 239 aC, quan ja feia un any des de la primera representació dramàtica llatina. Va pertànyer a una important família messàpia i per això va rebre una acurada formació, sobretot en filosofia i retòrica. L'escriptor romà parlava quatre llengües: l'osc, el grec i el llatí, a més de la seva llengua materna, el messapi.[1] Va ser educat sobretot en retòrica i filosofia, i a la ciutat de Tarent va entrar en contacte amb el drama grec.
En època de la Segona Guerra Púnica, i coincidint amb la seva majoria d'edat, Enni va prestar servei militar a Sardenya, amb les tropes auxiliars romanes. Probablement, allí va conèixer Cató el Vell, que tornava de les seves incursions a l'Àfrica. Aquest, impressionat pel talent i els dots d'Enni, el portà amb ell a Roma i així l'inculcà personalment els valors romans tradicionals, a més va ser un dels que va seguir amb la tradició grega a Roma. Un cop a la ciutat, Enni es va dedicar a l'ensenyament, tal com Livi Andronic també havia fet abans amb ell. Comenta obres gregues i llatines compostes per ell mateix. Escrits sobre lletres de l'alfabet i sobre síl·labes, sobre metres i sobre disciplina augural que circulaven sota el seu nom ja eren considerats espuris en l'antiguitat. Encara que vivia de manera humil a l'Aventí, Enni va aconseguir relacionar-se amb molts membres de cercles hel·lenitzants de l'aristocràcia romana, com Escipió l'Africà, Escipió Nasica i Marc Fulvi Nobílior, entre d'altres. Aquest darrer es convertí en el seu patró, després que Enni l'acompanyés com a herald seu en la campanya d'Etòlia l'any 189 aC. Pocs anys després (184 aC), Marc Fulvi Nobílior, fill de l'anterior, li atorgaria la ciutadania romana.[1] Les empreses d'Escipió l'Africà van ser celebrades per Enni en el seu poema Scipio i més tard en els Annales. Esdeveniments contemporanis es reflecteixen en els Annales, així com en els drames històrics.
A partir d'una broma urbana de les Saturae, s'ha deduït que Enni patia de gota; tot i així, no hi ha res que justifiqui que morís d'aquesta malaltia. Va morir l'any 169 aC, poc després de veure representada la seva tragèdia Thyestes en els Jocs Apol·linars. Van portar les cendres a la seva pàtria, i a la cripta sepulcral dels Escipions es va col·locar una estàtua d'Enni.
Obra
[modifica]Enni va conrear diferents gèneres literaris:
- Èpica: Annales. És un poema èpic històric que va escriure en edat madura. Els últims llibres, els va escriure en els seus tres o quatre darrers anys de vida; per tant, el poema, el va començar l'any 179 aC aproximadament. Ell mateix va dividir l'obra en 18 llibres. Els fets estan narrats cronològicament, exceptuant la primera Guerra púnica, que la va narrar Nevi. La rellevància d'aquest poema és que està escrit en hexàmetres, ja que mai abans cap autor llatí havia començat a escriure en aquest tipus de vers, sinó que s'escrivia en saturnis.
- Tragèdies: Achilles, Aiax, Alc(u)meo, Alexander, Andromacha, Andromeda, Athamas, Cresphontes, Erectheus, Eumenides, Hectoris lytra, Hecuba, Iphigenia, Medea, Melanippa, Nemea, Phoenix, Telamo, Telephus, Thyestes.
- Praetextae: Ambracia, Sabinae.
- Comèdies: Cupiuncula, Pancratiastes.
- Diverses: Epicharmus, Epigrammata, Euhemerus, Hedyphagetica, Protrepictus, Satura, Scipio.
Fonts, models i gèneres
[modifica]Enni és un autor universal. Com a pioner, ha obert diverses vies en diferents direccions. Al costat del poema didàctic Hedyphagetica, del qual es conserven alguns fragments sobre peixos marins i deliciosos fruits del mar, se situen Epicharmus, d'inspiració pitagòrica, i el racionalista Euhemerus. Entre els gèneres literaris més humils, la sàtira és més propera al caràcter d'Enni que la comèdia. La prevalença de les tragèdies en la seva producció dramàtica correspon a la inclinació del seu talent, però també a la situació del teatre romà en la seva època: triomfava més la comèdia de Plaute després que la tragèdia quedés silenciada amb Andronic i Nevi. Pel que fa a les tragèdies d'Enni, es troba una predilecció per Eurípides. Aquesta elecció està carregada de conseqüències per a la literatura llatina. El pensament i el dubte conquisten els escenaris; la llengua de la poesia s'adequa a la de l'argumentació retòrica. El poeta observa les profunditats de l'ànima, fins i tot de la femenina. La culpa i el delicte susciten horror, però estimulen alhora la comprensió humana.
Èsquil és el model de les Eumenides; el seu model patètic i impetuós recorda Èsquil;[3] de Sòfocles no és possible indicar cap influència o model, és el model més allunyat d'Enni. El drama Achilles és pres per Enni d'un contemporani d'Eurípides més vell que ell, Aristarc de Tegea. Enni utilitza també comentaris de les obres que imita.
Com a èpic, Enni diu que és la reencarnació d'Homer, i fa que li sigui confirmada pel poeta grec en persona en el relat del seu somni. Tot i això, a causa de l'argument històric, de les consideracions filosòfiques i filològiques escampades per totes parts, i de l'estructura lliure i oberta del poema –sense unitat d'acció i de persona– Enni és més proper a la poesia hel·lenística: la seva aparició personal al començament i al final del poema no és homèrica; el somni homèric té potser característiques de Cal·límac; en conjunt, no obstant això, Enni es col·loca en una tradició hel·lenística de successió homèrica.
Pel que fa a les fonts del seu poema, s'han fet diverses suposicions. Els Annals dels pontífexs, encara que Enni els consultés sistemàticament, no li serien útils per als temps més antics. Podia tenir informació a partir de la literatura grega i de les tradicions gentilícies romanes. Altres fonts són igualment desconegudes.
En l'èpica i en la tragèdia, Enni es compara ja també amb els seus predecessors llatins. Es troba continuïtat en la bipartició del vers i en determinats esquemes de l'al·literació.
En Saturae es troben una varietat de formes. Contenia composicions poètiques de caràcter completament diferent entre si.
En altres obres menors, Enni segueix clarament impulsos hel·lenístics: així en Euhemerus, Sota, Hedyphagetica i en els epigrames. És important el fet que els autors imitadors d'aquestes obres són originaris de Sicília: Epicarm de Siracusa, Evèmer de Messina i Arquestrat de Gela. Això llença llum significativa sobre la importància espiritual i literària de la conquesta de Sicília per part dels romans en la Primera Guerra púnica.
Tècnica literària
[modifica]Enni tracta les diferents campanyes militars com a unitats independents. Naturalment, s'hi troben tots els elements de la tècnica homèrica: discursos, descripcions de somnis, comparacions. En la comparació èpica, Enni elimina els trets que queden “fora de tir”; busca una estructura sintàctica més clara i una sòbria articulació sense oposicions.
D'acord amb la tendència de la diferenciació dels gèneres, l'influx de la retòrica és més fort en el drama que en l'èpica. En aquesta lliure transposició, entren en joc tant les característiques del model com les peculiaritats de la llengua llatina i la mentalitat del públic.
Llengua i estil
[modifica]Enni fixa en els seus epítets observacions i estats d'ànim relacionats amb el moment, que amb freqüència semblen aproximar-se a l'expressionisme. Obté també efectes atmosfèrics de sensibilitat impressionista.
Aconsegueix l'apropiació dels epítets homèrics per mitjà de neologismes, per exemple Iupiter altitonants (Júpiter "altitonant”). Enni crea alguns adjectius, com per exemple, omipotens. Altres adjectius són substituïts per construccions senceres. No s'espanta ni amb els jocs fonètics, quan talla una paraula o la divideix en dues; per a la nostra sensibilitat ha anat més enllà dels límits de la llengua llatina, però Enni se sent inclòs en la pràctica hel·lenística d'utilitzar fenòmens de l'ús lingüístic homèric com a model per a nous experiments.
L'hexàmetre llatí ha estat encunyat d'un cop per Enni. Mentre que en grec les cesures centrals penthemímera i hepthemímera estan pràcticament en equilibri, en llatí preval ja en Enni netament la penthemímera. L'evolució següent de l'hexàmetre arriba només a algunes fineses més, de caràcter més tècnic. El poeta resulta també un pioner des del punt de vista de la simetria de l'arquitectura verbal.
En les tragèdies, Enni utilitza una llengua molt més simple que en el poema èpic, com sol passar també en la literatura grega. Les parts cantades estan de lluny a l'altura estilística èpica. No s'allunyen de l'ús lingüístic comú.
Enni eleva a imatges poètiques fragments de vida romana i utilitza metàfores agosarades. Acull en la poesia una expressió de llenguatge augural. La suggestió visual pot concordar amb els efectes expressionistes de color i so. La creativitat lingüística d'Enni té conseqüències incalculables per a la literatura romana.
Pervivència
[modifica]En l'edat republicana tardana, els Annales són un text escolar; són analitzats pels filòlegs i imitats pels poetes fins que són suplantats per l'Eneida. Per a Lucreci, Enni no és només un model lingüístic, se'n poden establir també nombroses relacions temàtiques. Ovidi coneix Enni, però l'influx en poetes d'edat imperial és controvertit. Les seves comèdies no es representen ja al segle i aC, però sí encara les tragèdies, encara que es prefereixen les d'Acci i Pacuvi. La Satura sembla rebre poca atenció, però Epicharmus i Euhemerus són utilitzades pels lectors d'orientació filosòfica.
Després d'un retrocés al segle i, l'interès per Enni es reanima al segle ii amb els anomenats arcaistes i l'emperador Hadrià aprecia Enni més que a Virgili; es llegeixen els Annales, les tragèdies, Saturae i altres obres menors i se'n preparen fins i tot transcripcions. A principis del segle iv, el gramàtic africà Noni Marcel té accés a les tragèdies ennianes Hectoris lytra i Telephus, però no a altres drames, i ni tan sols als Annales. Als segles v i vi, es troben ja només traces aïllades de lectura directa dels Annales i Medea. Se citen autors arcaics per explicar paraules estranyes, accepcions, formes flexives i construccions no clàssiques, per assenyalar imitacions o bé per documentar divergències de les versions corrents del mite. Per això, es remunten en part a fonts intermèdies erudites de l'època de Claudi o de Neró. Les obres d'Enni no sobreviuen a la decadència del món romà.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Bieler, Ludwig. Historia de la literatura romana. Madrid: Gredos, 1971, p. 56. ISBN 84-249-2810-5.
- ↑ «"Rudiae" a Pelagios Map». Arxivat de l'original el 21 de febrer 2014. [Consulta: 9 febrer 2014].
- ↑ Codoñer, Carmen. Historia de la literatura latina. Madrid: Cátedra, 1997, p. 54.
Bibliografia
[modifica]- Albrecht. M von. Historia de la Literatura romana. Desde Andrónico hasta Boecio, Barcelona, Herder 1997-1999, vol I.
- Codoñer, C. Historia de la literatura latina. Madrid, Cátedra, 1997.
- Gómez Pallarés. J. Studiosa Roma. Los géneros literarios en la cultura Romana, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona: Servei de publicacions 2003.
