Escola Hipermoderna d'escacs
| a | b | c | d | e | f | g | h | ||
| 8 |              | 8 | |||||||
| 7 | 7 | ||||||||
| 6 | 6 | ||||||||
| 5 | 5 | ||||||||
| 4 | 4 | ||||||||
| 3 | 3 | ||||||||
| 2 | 2 | ||||||||
| 1 | 1 | ||||||||
| a | b | c | d | e | f | g | h | ||
L'hipermodernisme o escola hipermoderna és una de les escoles d'escacs històriques, i un corrent teòric escaquístic que emergí després de la Primera Guerra Mundial.[1]
Desafiava les teories i pensaments sobre els escacs assentades pels mestres de l'Europa central, com el concepte de "centre" de Wilhelm Steinitz. També desafiava, en particular, les regles dogmàtiques fixades per en Siegbert Tarrasch. L'hipermodern estava satisfet desafiant les directrius de la generació prèvia de mestres d'escacs, i demostrant en partides concretes i amb victòries que els canvis proposats en conceptes escaquístics bàsics podien ser exitosos. Aron Nimzowitsch, per exemple, es delectava a mostrar com es podrien guanyar partides a través de control indirecte del centre, desafiant alguns dels punts de vista dogmàtics de Tarrach, basats en el fet que el centre havia de ser ocupat físicament per peons. Nimzowitsch defensava que el centre s'havia de controlar amb peces des de la distància, més que ocupar-lo amb peons, de manera que calia convidar l'adversari a ocupar el centre amb peons per tal que aquests es poguessin convertir en objectiu d'atac. Tanmateix, això era només part de l'estructura teòrica hipermoderna - que Nimzowitsch recollia en el seu tractat d'escacs bàsic anomenat "El Meu Sistema" que havia d'influir en gran manera en moltes generacions futures d'escaquistes. Introduïa i formalitzava conceptes com la cadena de peons, la sobreprotecció, la soscavació, la profilaxi, restricció, torre a la setena fila, caselles fortes pels cavalls, la dinàmica del peó de dama aïllat, i d'altres àrees dels escacs, mostrant com es podrien desafiar reeixidament els ensenyaments i prescripcions de Tarrasch.
Malgrat que cap dels exponents primaris de l'Escola Hipermoderna mai no aconseguí de coronar-se com a Campió del món, sí que varen ser entre els millors escaquistes mundials de la seva època. El campió del món Aleksandr Alekhin estava en certa manera associat amb l'hipermodernisme, tot i que el seu estil era més aviat una barreja de les escoles hipermoderna i clàssica o ortodoxa.
En la pràctica, l'hipermodernisme no ha reemplaçat la teoria clàssica de Steinitz i Tarrasch; fins i tot, els llibres de text d'escacs moderns descriuen l'hipermodernisme com una addició, o ampliació, a la teoria clàssica.
Les obertures hipermodernes inclouen l'obertura Réti, la defensa índia de rei, la defensa índia de dama, la defensa Nimzo-Índia, la defensa Grünfeld, la defensa Bogo-Índia, la defensa índia antiga, l'obertura catalana, l'atac indi de rei, la defensa Alekhine, la defensa moderna, la defensa Pirc, l'obertura Larsen, i en un menor grau, l'obertura anglesa. Obertures com 1.a3 no són en realitat hipermodernes, a despit del fet que retarden l'ocupació del centre amb peons, ja que també retarden el desenvolupament, cosa que no és coherent amb les doctrines de l'hipermodernisme.
Història
[modifica]Howard Staunton i d'altres escaquistes de mitjan segle xix ja comprenien i aplicaven moltes de les idees que ara considerem com a hipermodernes (Korn & DeFirmian 1990:625). L'escola hipermoderna va començar a implementar les seves idees durant els anys 1920. Els seus membres principals eren Aron Nimzowitsch, Richard Réti, Ksawery Tartakower, i Gyula Breyer, tots ells de l'Europa central. Aquests jugadors sentien que els escacs s'estaven tornant avorrits, lents i poc interessants, i també creien que els escacs no podien ser definits per un conjunt simple de lleis o principis, com els que plantejava l'alemany Siegbert Tarrasch.
Les seves idees foren així un desafiament a l'ortodòxia existent popularitzada per Tarrasch durant els anys 1890. Aquesta ortodòxia era una destil·lació bastant dogmàtica de les idees que havia establert el gran pioner de la teoria dels escacs, Wilhelm Steinitz. Steinitz fou el primer jugador que havia demostrat en les seves partides un domini del joc posicional, i les seves idees, desenvolupades, foren les que varen acabar essent conegudes com a constitutives de l'escola "Clàssica", "Moderna", o "Ortodoxa". Aquesta escola de pensament emfasitzava la importància d'avantatges "estàtics" com evitar els peons febles, obtenir caselles fortes pels cavalls, i lluitar per obtenir posicions d'alfil bo contra alfil dolent en posicions bloquejades. Aquesta escola de pensament sorgí com a reacció a l'estil anterior encarnat per d'Adolf Anderssen, Henry Blackburne i d'altres, que representaven l'Escola Romàntica d'escacs.
El 1922, Richard Réti publicava Die neuen Ideen im Schachspiel (la traducció anglesa Idees Modernes en els Escacs, fou publicada el 1923), un examen de l'evolució del pensament escaquístic des del temps de Paul Morphy fins al començament de l'escola hipermoderna. El llibre de Tartakower Die hypermoderne Schachpartie (La partida d'escacs hipermoderna) fou publicat el 1924. El famós llibre de Nimzowitsch Mein System (El Meu Sistema) fou publicat entre 1925 i 1927 en cinc fascicles. Incloïa elements d'hipermodernisme, però era en gran part un text sobre escacs posicionals.
Referències
[modifica]- ↑ Saidy, Anthony (1973), La batalla de las ideas en ajedrez, Barcelona, Ed. Martínez Roca, ISBN 84-270-0217-3
Bibliografia
[modifica]- Korn, Walter; DeFirmian, Nick. McKay. Modern Chess Openings, 1990. ISBN 0-8129-1730-8.
- Réti, Richard; Hart, John (tr.). Modern Ideas in Chess. Hardinge Simpole, 1923,2002. ISBN 1-84382-015-3.
- Reinfeld, Fred. Hypermodern Chess: As Developed in the Games of its Greatest Exponent Aron Nimzovich. Dover Publications, 1948. ISBN 0-486-20448-0.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]- A la découverte des échecs hypermodernes avec Mi Gerard Welling, extens article de Dany Sénéchaud a Mieux jouer aux échecs (francès)