Vés al contingut

Alfaquí

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Fakih)

Alfaquí (de l'àrab الفقيه, al-faqīh, literalment ‘jurisconsult’, plural فقهاء, fuqahāʾ) és, entre els musulmans, un expert en jurisprudència islàmica (fiqh). A l'edat mitjana i als regnes cristians ibèrics, era el guia espiritual d'una aljama sarraïna o mudèjar, encarregat específicament de l'ensenyament religiós.[1]

En el seu sentit general, el mot àrab significa ‘savi’, ‘aquell que té coneixement (fiqh) d'alguna cosa’.[2] A mesura que fiqh va anar restringint el seu significat a la ciència de la llei religiosa o xaria, «alfaquí» va esdevenir el terme tècnic per referir-se a l'especialista en dret islàmic.[3]

Abans d'aquest ús genèric com a jurisconsult, en el període de formació del dret islàmic i com a terme oposat a àlim, terme que, com alfaquí, també es pot traduir per jurisconsult o savi en dret, alfaquí definia el jurista especulatiu —que interpretava i definia nou dret— en oposició a l'àlim, que era un jurista especialitzat en els elements tradicionals de la llei religiosa —elements que, pel seu caràcter consuetudinari, no requerien l'especulació.

Mújtahid

[modifica]

Aquests primers alfaquins dels primers temps de l'islam, anomenats mújtahids, ‘que s'esforcen’, ‘que practiquen l'ijtihad, resolien segons el seu criteri particular les qüestions del dret basant-se en les quatre fonts de la jurisprudència islàmica —l'Alcorà, la sunna, l'ijmà i el qiyàs—, és a dir, aplicant, si ho creien necessari, el raonament intel·lectual, allà on les dues primeres i principals fonts, l'Alcorà i la sunna, no donaven una resposta satisfactòria.

Clausura de l'ijtihad

[modifica]

Amb la consolidació de les quatre escoles jurisprudencials sunnites, els alfaquins deixaren «d'esforçar-se» i quedaren reduïts a la condició de repetidors del dret contingut a les principals obres de referència de cada escola. D'aquesta dinàmica en quedaren exclosos els alfaquins xiïtes, que mai han deixat «d'esforçar-se», de practicar l'ijtihad, per tal d'actualitzar el dret. Solament modernament, alguns alfaquins sunnites, inspirats pel reformisme islàmic liderat per Muhàmmad Àbduh, han reobert l'ijtihad o esforç per tal d'adequar el dret a la realitat islàmica canviant.

Altres significats i denominacions

[modifica]

A més del significat principal de jurisconsult, el mot àrab al-faqih en algunes regions ha servit per anomenar al mestre d'una kuttab o escola alcorànica «bàsica», així com un recitador professional de l'Alcorà. Entre algunes comunitats sarraïnes de la Corona d'Aragó i del regne de Castella, l'imam de la mesquita era anomenat alfaquí,[4] tot i que també eren comuns altres noms com el de sabasala.[5]

Finalment, vinculat a l'àrab al-faqih i, de vegades, com a sinònim d'alfaquí-jurisconsult, existeixen el terme mutafàqqih, «un estudiant de dret», així com una persona amb amplis coneixements de dret i un alt grau de competència jurisprudencial és anomenada mújtahid —com els primers grans juristes «innovadors».

Referències

[modifica]
  1. Cf. «alfaquí». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. Encyclopaedia of Islam, Brill Publishers, Leiden, s.v. «Faḳīh».
  3. «Alfaquí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. A Osca, per exemple, l'alfaquí era la persona encarregada de les funcions de culte, presidia la vida religiosa i administrava els béns de la mesquita, cf. Basáñez Villaluenga, María Blanca. La aljama sarracena de Huesca en el siglo XIV. Barcelona: Institución Milá y Fontanals, Consell Superior d'Investigacions Científiques, 1989, p. 31. ISBN 84-00-07006-2. 
  5. A Lleida, l'autoritat religiosa i el principal funcionari de la mesquita, que dirigia les oracions comunitàries, era el sabasala, cf. Mutgé Vives, Josefa. L'aljama sarraïna de Lleida a l'Edat Mitjana : aproximació a la seva història. Barcelona: Consell Superior d'Investigacions Científiques. Institució Milà i Fontanals, 1992, p. 40-41. ISBN 84-00-07236-7.  Vegeu més referències a alfaquins i sasabales com a imams a Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Els sarraïns de la corona catalano-aragonesa en el segle xiv : segregació i discriminació. Barcelona: Consell Superior d'Investigacions Científiques. Institució Milá i Fontanals, 1987, p. 87-95. ISBN 84-00-06634-0. 

Enllaços externs

[modifica]
  • Bramon, Dolors. Obertura a l'islam. Barcelona: Cruïlla : Fundació Joan Maragall, 2001. ISBN 8466102396.