Consuelo Vello Cano

Consuelo Vello Cano
Biografia
Naixement	28 maig 1884 ; Madrid
Mort	17 juliol 1915 (31 anys); Madrid
Sepultura	cementiri de San Isidro
Activitat
Ocupació	cupletista

Consuelo Vello Cano, de vegades "Bello Cano" (Madrid, 1884 - 1915), més coneguda com a “La Fornarina”, fou una cantant de cuplets madrilenya, molt activa al Paral·lel barceloní de principis de segle xx.

Trajectòria

Va néixer a Madrid el maig de 1884, filla de Laureano Vello Álvarez, guàrdia civil natural d'Ourense i de Benita Cano Rodríguez, bugadera natural d'El Toboso (Toledo). La seva infància va ser difícil, va començar de nena treballant amb la seva mare i d'adolescent probablement es va dedicar a la prostitució. La seva bellesa li va permetre posar com a model de pintors, com Alejandro Saint-Aubin. L'apel·latiu artístic li va ser donat pel periodista Betegón en record de la musa de Rafael.^[1]

Vida artística

Va estar íntimament relacionada amb José Juan Cadenes Muñoz (1872 – 1947) molt introduït al món de l'espectacle com a poeta i dramaturg i que amb el temps arribaria a ser president de la Societat General d'Autors. Aquest va decidir adaptar per a ella les lletres més cèlebres del music-hall francès, amb textos de contingut picaresc.

La seva carrera es va iniciar com a corista en el Teatre de la Zarzuela de Madrid. En 1902 en el Saló Japonès debuta en El Pachá Bum-Bum i el seu harem, amb un paper mut en el qual es limitava a sortir sobre una safata portada per uns servents damunt la qual era oferta com a regal. L'escena va ser molt sonada perquè es deia que sortia nua, encara que no va anar així: l'artista va sortir amb unes malles blanques molt cenyides i així consta en algunes fotografies de l'espectacle.

Actua a l'agost de 1903 a Barcelona en el teatre Nou Retir i en diversos locals de Paral·lel. A partir de 1904 és considerada una de les “reines” del cuplé. La seva cançó més popular és Clavelitos.

En 1907 debuta a l'Apollo-Théâtre de París i d'allí passa a Berlín, Budapest, Viena, Leipzig, Montecarlo, Londres, Copenhaguen, etc. De nou torna a actuar a Barcelona, però ja en teatres del centre com el Gran Via (1910), Novetats i Bosc (1912) i Tívoli (1913); el 1914 torna a Novetats i de forma esporàdica en locals de Paral·lel. En 1915 va fer una gira per Catalunya amb la companyia italiana d'opereta dirigida per Amadeo Granieri.

A partir de 1913 la seva relació amb José Juan Cadenes es va deteriorant i l'autor donà ordre a la Societat d'Autors perquè no se li permetés cantar les seves cançons.

Última etapa

Per problemes de salut no viatjà més enllà de Madrid, ja que patia de dolors greus a les seves zones intimes a causa d'avortaments mal practicats i amb mala higiene. En 1915 decidí ser operada, però Consuelo Vello Cano va morir abans, amb trenta-un anys, en el Sanatori del Rosario.

Va ser enterrada en el cementiri de San Isidro, on pot veure's la seva tomba ornada amb un àngel.

Descripció musical

Com diu Javier Barreiro (Catedràtic de Literatura Espanyola) “La fundadora de la cançó a Espanya cantava mediocrement, no tenia nocions de solfeig, ni oïda, ni memòria musical, encara que la seva veu era de dicció clara i segura en el registre mitjà. Era molt dolenta per ballar i qualsevol tipus d'activitat que exigís coordinació. No obstant això, un dels seus números més famosos va ser “El polichinela”, on cantava accionant ella mateixa una marioneta, a la qual anomenava Tobías. En canvi, era sensible, natural, enginyosa, però molt donada a la mandra. Com a punts dels seus contemporanis pertanyents al gran món, èter i cigarrets egipcis que, molt sovint, contenien hachis o cocaïna. Al contrari que altres col·legues no va tenir passió per les grans fortunes però sí per poetes i artistes. Encara que va tenir un gran amor, li van agradar els homes i va arribar a enganyar a Cadenes, fins i tot abans de la ruptura. No era mà foradada ni li agradava d'impressionar amb joies i grans vestits.”

Referències

↑ del Corral, José. Casas madrileñas desaparecidas: misterios, amores e intrigas. Madrid: Sílex.

Enllaços externs

[1] Corral, José. Casas madrileñas desaparecidas: misterios, amores e intrigas. Madrid: Sílex.

[1]