Vés al contingut

Ripuarisch

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Fràncic ripuari)
Infotaula de llenguaRipuarisch
Ripuarisch Platt
Altres nomsRipoarisch
Tipusdialecte, llengua natural i llengua viva Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants250.000
Parlants nadius250.000 Modifica el valor a Wikidata (1997 Modifica el valor a Wikidata)
Autòcton deRenània.
EstatAlemanya, Països Baixos, Bèlgica
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües germàniques
llengües germàniques occidentals
alt alemany
alt alemany inferior
alemany central occidental
fràncic central Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Nivell de vulnerabilitat2 vulnerable Modifica el valor a Wikidata
Codis
SILKHS
Glottologripu1236 Modifica el valor a Wikidata
Ethnologueksh Modifica el valor a Wikidata
UNESCO1020 Modifica el valor a Wikidata
IETFksh Modifica el valor a Wikidata
Zona de parla ripuarisch
Alemany central, amb el número 1 el ripuarisch

El ripuarisch o fràncic ripuari és un grup dialectal germànic occidental, el nom del qual prové del llatí ripa. És el més septentrional del grup occidental dels dialectes de l'Alt alemany inferior occidental, que també inclou el fràncic luxemburguès, el fràncic mosel·là i el fràncic renà. La seva àrea ocupa principalment l'estat federat alemany de Rin del Nord-Westfàlia, amb algunes influències al nord de Renània-Palatinat, l'àrea d'Eupen a Bèlgica i alguns municipis veïns als Països Baixos, des del nord-oest de Düsseldorf i Colònia fins a Aquisgrà a l'oest, i Waldbröl a l'est.

Característiques

[modifica]

La majoria dels més de cent dialectes ripuaris estan situats en un municipi o poble específic. En general només hi ha petites diferències distintives entre els dialectes veïns (que no obstant això són fàcilment perceptibles entre la població local), i són més grans entre els més distants. Aquests són descrits per un conjunt d'isoglosses anomenades Rheinischer Fächer en lingüística. La forma de parlar sovint els permet seguir la seva pista sovint fins a la vila o barri on es va aprendre a parlar.

El ripuarisch forma una família dialectal comuna anomenada fràncic central, juntament amb el fràncic mosel·là a Luxemburg i Renània-Palatinat. Llavors els dialectes ripuaris són part del grup de l'alemany central occidental. Les parles ripuarisch formen part de l'alt alemany inferior occidental.

Àrea lingüística

[modifica]

Nombre de parlants

[modifica]

Prop d'un milió de persones parlen ripuarisch, el que constitueix al voltant d'una quarta part dels habitants de la zona. La penetració del ripuarisch en la comunicació diària varia considerablement, igual que el percentatge de parlants ripuarisch d'un indret a un altre. En alguns llocs pot haver només uns pocs parlants ancians, mentre que en altres llocs d'ús del ripuarisch és comú en la vida quotidiana. Tant en l'àrea genuïna ripuarisch com en els seus voltants, el nombre de persones que comprenen de forma passiva el ripuarisch en certa manera excedeix el nombre de parlants actius.

Bibliografia

[modifica]
  • Ferdinand Münch: Grammatik der ripuarisch-fränkischen Mundart. Verlag Friedrich Cohen, Bonn 1904 (online). Nachdruck mit Genehmigung, Saendig Reprint Verlag, Vaduz 1970. ISBN 3-50021670-6.
  • Georg Heike: Zur Phonologie der Stadtkölner Mundart. Eine experimentelle Untersuchung der akustischen Unterscheidungsmerkmale. (Deutsche Dialektgeographie Band 57), N. G. Elwert Verlag, Marburg 1964.
  • Claudia Froitzheim: Artikulationsnormen der Umgangssprache in Köln - Continuum Schriftenreihe zur Linguistik Band 2. Gunter Norr Verlag, Tübingen, 1984. 223 Seiten, Graphiken. (Zugl.: Univ., Diss., Köln 1983) ISBN 3-87808-332-7.
  • Jürgen E. Schmidt: Die mittelfränkischen Tonakzente (Rheinische Akzentuierung). Mainzer Studien zur Sprach- und Volksforschung 8. Stuttgart 1986. ISBN 3-515-04803-0
  • Jürgen E. Schmidt: Die sprachhistorische Genese der mittelfränkischen Tonakzente. In: Auer/ Gilles/ Spiekermann: Silbenschnitt und Tonakzente. Niemeyer, Tübingen 2002, S. 201-233. ISBN 3-484-30463-4

Enllaços externs

[modifica]