Gòtic català

El gòtic català és l'art gòtic desenvolupat a Catalunya.^[1] Presenta unes característiques particulars, especialment en arquitectura, que el diferencien del gòtic europeu d'influència francesa. També comparteix algunes característiques amb el gòtic llenguadocià, desenvolupat al sud d'Occitània.

El seu origen es troba en el manteniment de molts trets de l'arquitectura romànica i en les construccions monàstiques de l'Orde del Cister o Cistell.

Marc històric

A la mort de Pere el Gran, Jaume el Just és l'hereu del Regne de Sicília, per la mort del seu germà major Alfons el Franc esdevé el cap del Casal de Barcelona heretant també la Corona d'Aragó.

Jaume el Just és el rei que propicià l'entrada del gòtic a Catalunya: a Sicília, s'havia amarat d'una nova sensibilitat que li va permetre de concebre l'art com un mitjà per donar prestigi a la Corona d'Aragó. Jaume el Just estava casat amb Blanca de Nàpols, que per tradició familiar participava d'aquesta cultura refinada de la cort. El monestir de Santes Creus va esdevenir un símbol programàtic d'aquesta transformació estètica.

Trets diferencials

Voltes de la part central i lateral de la Seu de Manresa.

L'arquitectura catalana del període gòtic presenta diversos elements comuns amb el gòtic internacional, però el marc socioeconòmic i el rol del gòtic a Catalunya com a instrument d'expressió de la puixança del país el diferencien. Tot i que la majoria d'elements formals i l'estructuració espacial provenen del gòtic general europeu, diverses influències i el seu rol d'instrument d'Estat converteixen el gòtic català en un fenomen diferent, que té també uns trets estilístics propis, fomentant una austeritat de línies i formes totalment allunyada del decorativisme internacional i amb un gust especial per crear espais unitaris i diàfans.

Les característiques principals del gòtic català, comparades amb el gòtic internacional, són:

Gòtic català	Gòtic internacional
Espais unitaris	Espais compartimentats
Formes exteriors compactes i llises	Formes exteriors a diverses profunditats
Grans superfícies llises on els cossos de l'estructura només es marquen amb motllures	Manca de superfícies llises
Ús de cobertes de fusta sobre arcs diafragma	Poc ús d'aquesta tècnica
Horitzontalitat	Verticalitat
Torres acabades en terrats plans	Pinacles i agulles
Campanar independent, o cap al creuer o l'absis	Parella de campanars a la façana occidental
Gran puresa formal	Decorativisme i agitació estructural
Quasi eliminació de transseptes	Transseptes prominents
Contraforts	Arcbotants
Capelles entre els contraforts	Contraforts exteriors
Terrats	Teulades
Predomini de plens sobre buits	Predomini de buits sobre plens
Poca importància dels vitralls	Gran importància dels vitralls
Igualació d'alçades de les tres naus	Gran diferència d'alçada entre naus
Gust per les naus úniques	Poc ús de la nau única
Gran separació entre pilars	Poca separació entre pilars
Ús de l'arc de mig punt, a més de l'apuntat	Ús gairebé exclusiu de l'arc apuntat
Planta octogonal per a elements (pilars, torres, cimboris, etc.)	Poc ús de la planta octogonal

En escultura i pintura les particularitats del gòtic català no són en absolut tan marcades i s'inscriuen plenament en l'àmbit internacional, ja sigui d'estil italià o d'estil flamenc. Entre els pintors cal citar Ferrer Bassa, Pere Serra, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, Lluís Dalmau i Jaume Huguet.

Arquitectura

Catalunya va viure moments de prosperitat i d'importants conquestes entre els segles xii i xv. Les ciutats van créixer i, amb la plenitud, va arribar la febre constructiva. Es van aixecar grans catedrals com les de Girona i Santa Maria del Mar o monestirs com el de Santa Maria de Pedralbes.^[2] Durant l'època gòtica, no tot van ser edificis religiosos. Des del segle xiii fins a pràcticament l'inici del XVI es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars.