Gaulanitis

Gaulanitis

Tipus	jaciment arqueològic
Localització
Entitat territorial administrativa	Districte del Nord (Israel)
32° 56′ 52″ N, 35° 39′ 40″ E

Gaulanitis o Gaulanítida (llatí: Gaulanitis o Gaulanitide; grec antic: Γαυλανῖτις) era el nom d'una antiga divisió administrativa de Palestina al nord-est del Llac Tiberíades.

Flavi Josep la descriu sense gaire precisió. Diu que està inclosa en el Regne de Basan, i assigna als dominis d'Herodes II Agripa la Gaulanitis, la Batanea, la Gamalítica (la regió de la ciutat de Gamala) i la Traconitis o Traconítida, i la considera el límit oriental de Galilea. Betsaida Julias, la ciutat principal, estava situada al sud de la Gaulanitis. L'altra ciutat era Selèucia, a l'est. El seu nom derivaria de la ciutat de Gaulan, que dona nom als actuals Alts del Golan.

Història

Les primeres notícies històriques són del temps dels selèucides, quan el territori, abans d'Egipte, va passar a la dinastia i les eparquies egípcies van ser agrupades en eparquies més grans. Gaulanitis i Hippos es van incloure a l'eparquia de Galaad, i Banias, al nord va quedar dins de la de Fenícia. La regió va passar als jueus en temps d'Alexandre Janeu. L'any 64 aC Pompeu va assignar la regió a Iturea, deixant fora Hippos, que es va unir a altres ciutats gregues i va formar la Decàpolis. L'any 40 aC Palestina va ser cedida Herodes el Gran, però sense Gaulanitis. El 23 aC August va cedir a Herodes els territoris a l'est (Batanea i Traconítida) i una part d'Hippos, i el 20 aC hi va afegir Gaulanitis. A la mort d'Herodes el territori va passar als seus hereus, Arquelau, Herodes Antipas i Herodes Filip i Salomé. Hippos es va integrar a la província de Síria. A la mort d'Antipas la regió va tornar a la província de Síria fins a l'any 37 en què Calígula la va donar al seu amic Herodes I Agripa (sense Hippos) que la va cedir al seu germà Herodes Pòlio. A la seva mort l'any 48 el va heretar Herodes II Agripa. Els romans van administrar la regió i finalment l'any 52 Agripa II va renunciar a favor del seu cosí Aristòbul Asmoneu. A la seva mort segurament sense hereus els seus dominis es van dividir entre les províncies de Judea i Síria i la major part de Gaulanitis va passar a la primera (amb Hippos), però la part nord (amb Banias) va quedar a Síria, i el bisbe de Banias va dependre temps després del patriarca d'Antioquia.

Al segle iv es troben tribus àrabs cristianes establertes a la regió, entre ells els Tanúkhides, els Salíhides i els gassànides. Els primers tenien l'hegemonia al segle iv i van servir com a forces de frontera sota els romans. Al segle v la major influencia era dels Salíhides. Durant el domini Tanúkhida se sap que va morir el xeic (rei) i va deixar al front a la reina Mavia l'any 375, però a la mort del seu marit la dependència de Roma es va esvair i Mavia ja no va renovar l'aliança amb l'imperi potser a causa de la disputa amb l'emperador Valent que era arià, i la reina volia el nomenament d'un asceta de nom Mosès com a bisbe dels tanúkhides. Quan l'emperador va accedir, va designar a Lluci, bisbe arià d'Alexandria, per dirigir la cerimònia i Mosès va rebutjar adherir-se a la doctrina ariana. Lluci va haver de consagrar a Mosès com a bisbe seguidor de la fe de Nicea, i així Mavia va acceptar la sobirania romana d'Orient. També per aquest temps els salíhides (que vivien a l'est de la Gaulanitis) van adoptar el cristianisme després del miraculós naixement d'un fill de la dona del rei Zocomus; al segle v els salíhides es van imposar a algunes tribus àrabs menors de la regió.

El final del segle v i el segle vi va veure l'ascens a l'est de Gaulanitis dels gassànides. El patriarca d'Antioquia, Sever, es va mantenirfidel a les doctrines monofisites contra la llavors oficial doctrina diofisita. Sever dominava sobre el bisbes de Banias i sobre el bisbe de Bostra, la capital d'Aràbia, a l'est. L'amy 518 l'emperador diofisita Justí I va perseguir als monofisites. El bisbe de Bostra, Cassià va ser deposat el 518, i el d'Antioquia, Sever el mateix any, i els monjos monofisites van ser expulsats al desert on van viure a les tendes dels àrabs, i entre ells els gassànides, que ja eren una tribu poderosa (havien vingut des de la península d'Aràbia el segle iii i s'havien anat imposant a altres tribus menors). L'any 528 o el 529 l'emperador Justí els va reconèixer com aliats i va donar al seu cap, Al-Hàrith (V) ibn Jàbala, el control de les forces de frontera i de les tribus àrabs locals; tot i que la seva àrea estricta era la província d'Aràbia, freqüentment operava també a Palestina Secunda que incloïa la major part de Gaulanitis. Però els gassànides eren monofisites per les predicacions dels monjos. L'any 541 Al-Hàrith ibn Jàbala va demanar a l'emperadriu Teodora l'enviament d'un bisbe "ortodox" per servir a la seva comunitat; Justí era ortodox diofisita però la seva dona Teodora era monofisita, i si se li desamava un bisbe a ella cal pensar que, com que l'ortodòxia de Teodora era el monofisisme, Al-Hàrith es referia a aquesta tendència pel seu bisbe. El 542 Justinià I va permetre a Teodora accedir al demanat i Teodosi, un bisbe monofisita exiliat, va ser enviat per consagrar com a bisbes a Jacob Baradeus i Teodor, bisbes monofisites pels àrabs. Jacob va treballar a Síria però Teodor va servir als gassànides a Palestina i Aràbia.

Llista de governants

• Ptolemeu de Calcis 85-40 aC
• Lisànies I 40-33 aC
• Zenòdor de Traconítida 33-24 aC
• Herodes el Gran 23 aC-4 aC
• Herodes Filip 4 aC - 34 aC
• A la província de Síria 34-37 o 38
• Herodes Agripa I 38-41
• Herodes Pòlio 41-48 (rei de Calcis)
• Administració romana 48-52
• Herodes Agripa II 52
• Aristòbul Asmoneu 52-? (rei de Calcis)
• A les províncies de Judea i Síria no més tard del 70