Guacamai ararauna
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Ara ararauna  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Nombre de cries | 1,7 |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22685539 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Psittaciformes |
| Família | Psittacidae |
| Gènere | Ara |
| Espècie | Ara ararauna (Linnaeus, 1758) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Psittacus ararauna |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El guacamai ararauna (Ara ararauna) és un guacamai netament sud-americà: la seva àrea de distribució comprèn des de Panamà fins al nord de l'Argentina passant per tota la conca amazònica. En captivitat es reprodueixen fàcilment; en llibertat viuen en grups de 25-30 exemplars. Així, es coneix el guacamai blau i groc o guacamai blau i daurat. Aquest lloro és el representant inconfusible dels guacamais, lloros amb poderosos becs i cues molt llargues.
Es troba en la MUG sud-americana, des de Panamà fins a Perú i Paraguai, i el 2008 pràcticament eren extints a Xile i potser el mateix ocorri a l'Argentina, encara que a l'Argentina, donats els límits permeables i la qualitat voladora d'aquest guacamai, és probable que es trobin sempre si prèviament no han estat extingits abans als països veïns. En el segle xv i amb tota probabilitat fins a la fi del segle xix, la seva àrea de distribució abastava pràcticament tota la conca del Carib.
És conegut com a au mascota des del primer viatge de Colom a Espanya després del descobriment d'Amèrica. Són animals que es crien bé en captivitat; des de 1935, es reprodueixen en condicions artificials amb relativa facilitat, i no tenen una època de cria definida; es poden reproduir-se al llarg de tot l'any, però amb especial intensitat en la primavera tardana. Els ararauna són molt bones mascotes, amb bona capacitat per a imitar la veu humana, però requereixen un mínim d'atenció diària dels seus amos o seran propensos a deprimir-se i llevar-se les plomes. Necessiten grans gàbies, on puguin obrir les ales, joguines i lloc per a exercitar-se. Aquests aspectes són comuns en pràcticament tots els lloros.
Són de grandària mitjana, fins al metre de longitud, incloent-hi la llarga cua. Tenen un pes entre els 900 i 1.100 grams.
