Vés al contingut

Guerra catalano-genovesa (1330-1336)

(S'ha redirigit des de: Guerra catalanogenovesa (1330-1336))
Infotaula de conflicte militarGuerra catalano-genovesa
Guerra catalano-genovesa (Mediterrani central)
Guerra catalano-genovesa
Guerra catalano-genovesa
Guerra catalano-genovesa
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data13301336
Coordenades44° 24′ 39″ N, 8° 55′ 56″ E / 44.410833°N,8.932222°E / 44.410833; 8.932222
EscenariMediterrani occidental
LlocConca occidental de la mar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
ResultatStatu quo ante bellum
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó República de Gènova República de Gènova
Flag of Monaco.svg Principat de Mònaco
Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Guillem de Cervelló
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Pere de Santcliment
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Francesc de Finestres
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Arnau Oliver
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Galceran Marquet
República de Gènova Ottobono Marini
República de Gènova Ianotto Cigala
Flag of Monaco.svg Antonio Grimaldi

La Guerra catalano-genovesa de 1330 a 1336 fou un conflicte armat entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova.

Antecedents

[modifica]

La conquesta aragonesa de Sardenya per Jaume el Just en el 1323, convertí l'antiga rivalitat comercial entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova en guerra oberta, i el Consell de Cent i les Corts Catalanes preposaren a Alfons el Benigne l'organització d'una armada contra els genovesos.[1]

La guerra

[modifica]

Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada de 40 galeres i 30 llenys i com a vicealmiralls Galceran Marquet i Bernat Sespujades que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya[2] mentre Antonio Grimaldi armava un estol per atacar la flota aragonesa[3] i davant de l'escalada de les hostilitats, Joan XXII intentava sense èxit aconseguir la pau entre els contendents.[4]

En 1332 els almiralls de la flota foren el veguer de Barcelona Pere de Santcliment en primavera, i Francesc de Finestres i Arnau Oliver en hivern,[5] i Bernat Sespujades rebutjà l'atac de 13 galeres genoveses a Càller, tot i que ell comptava aleshores amb efectius molt escassos.

Ottobono Marini va ser designat capita de deu galeres contra la Corona d'Aragó el gener de 1333, i el mes d'abril, Ianotto Cigala al cap­davant de deu galeres més. Cigala va capturar a Sicílía algunes naus barcelonines carregades de bIat, i quatre naus genoveses atacaren tres galeres i un lleny catalans i els catalans, a llur tom, varen capturar naus genoveses i, així, es causaven nombrosos danys els uns als altres.[6]

Alfons el Benigne va ordenar era que les ciutats de Barcelona, Mallorca i València armessin seixanta galeres, de les que l'abril de 1333 havien d'estar llestes almenys trenta, deu per cada ciutat,[7] i el seu almirall seria Galceran Marquet, que fou reelegit per 1334.[4]

Pere el Cerimoniós signà la pau en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII.[8]

Conseqüències

[modifica]

La guerra va permetre guanyar la ciutat rebel de Sàsser,[9] clau pel domini del nord de l'illa de Sardenya i les rutes marítimes.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Mutgé Vives, 1996, p. 629.
  2. Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101. 
  3. Pemberton, H. The History of Monaco, Past and Present (en anglès). Tinsley brothers, 1867, p. 36. 
  4. 4,0 4,1 Mutgé Vives, 2004, p. 75.
  5. Mutgé Vives, 2004, p. 74.
  6. Mutgé Vives, 1996, p. 632.
  7. Mutgé Vives, 1996, p. 631.
  8. Mutgé Vives, 2004, p. 80.
  9. Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 25

Bibliografia

[modifica]