Vés al contingut

Hülegü

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Hulëgu)
Aquest article tracta sobre el primer Il-kan de Pèrsia. Si cerqueu el sobirà rebel de Lahore, vegeu «Hülegü de Lahore».
Plantilla:Infotaula personaHülegü
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(mn) ᠬᠦᠯᠡᠭᠦ Хүлэгү
(fa) هولاكو Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementc. 1217 Modifica el valor a Wikidata
Mort8 febrer 1265 Modifica el valor a Wikidata (47/48 anys)
Maragha (Iran) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaShahi Island (en) Tradueix
llac Urmia Modifica el valor a Wikidata
Kan
1256 – 8 febrer 1265 – Abaqa → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióNestorianisme i budisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciókan Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaHulaguides i Borjigin Modifica el valor a Wikidata
CònjugeDoquz Khatun
Öljei Khatun
Guyuk Khatun
Qutui Khatun Modifica el valor a Wikidata
FillsJamai Khatun
 () Öljei Khatun
Bulgan Aga
 () Guyuk Khatun
Qonqurtai
 ()
Yoshmut
 ()
Jumghur
 () Guyuk Khatun
Abaqa
 ()
Ahmad Tegüder
 ()
Möngke Temür
 () Öljei Khatun Modifica el valor a Wikidata
ParesTolui Modifica el valor a Wikidata  i Sorgaqtani Modifica el valor a Wikidata
GermansKhublai Khan
Mongke
Yesubuhua
Dumugan
Arig Boke
Hududu
Bochuo
Moge
Suigedu
Xuebietai Modifica el valor a Wikidata
Hulegu (esquerra) empresona el califa entre els seus tresors per matar-lo de gana. Representació medieval de "Le livre des merveilles", segle XV.

Hulegu o Hülegü Khan (?, 1217 - Maragha, l'Iran, 8 de febrer de 1265) fou el primer il-kan de Pèrsia (1256-1265). Net de Genguis Kan i fill de Tului, el seu germà Mongke, kagan dels mongols, li encomanà el govern hereditari de Pèrsia[1] i la lluita contra els ismaïlites i el Califat Abbàssida.

El domini d'Hulegu es va estendre de l'Amudarià fins a quasi la Mediterrània, i del Caucas a l'oceà Índic, incloent-hi Al-Jazira, el Kurdistan, Armènia, Geòrgia i l'Àsia Menor. El seu títol fou 'il-khan', que vol dir 'kan subordinat [al kagan]', i fins al temps de Mahmud Ghazan van regnar nominalment en nom del kagan de Mongòlia i després de la Xina.

Budista i de mare i muller nestorianes, va protegir les confessions cristianes; en el camp de la ciència encarregà a Nassir-ad-Din at-Tussí la construcció i la direcció de l'observatori astronòmic de Maragha. La seva muller Doquz Khatun no tan sols va influir en la seva protecció als nestorians, sinó que ella mateixa els va beneficiar. Va fer construir edificis a la riba del llac Úrmia, a Maragha (l'observatori), un palau a Ala Tagh, temples budistes a Khoy i altres, incloent-hi la fortalesa de Shahu Tala en el llac Úrmia, on guardava els seus tresors i on fou enterrat, però la tomba no ha estat localitzada.[2]

Biografia

[modifica]

Hülegü va néixer el 1217 fill de Tolui, el fill petit de Gengis Khan, i Sorgaqtani, una influent princesa Kerait neboda de Wang Khan. No se sap gaire de la infantesa d'Hulegu, excepte d'una anècdota mencionada a la crònica Jami at-Tawàrikh en la que es diu que ell i el seu germà Kublai es van trobar amb el seu avi Genghis Khan quan tornava de la seva campanya a Transoxània i Iran.[3]

Conquesta de l'Iran occidental

[modifica]
Article principal: Setge d'Alamut

En 1252 el Gran Khan Möngke va encarregar una campanya dirigida pel seu germà Hülegü contra els nizaris, kurds i lurs de l'Iran occidental, que practicaven el bandolerisme, i el califat abbàssida,[4] per establir un nou khanat a la regió: l'Ilkanat.[5] L'expedició va sortir cap a Pèrsia el 1253 per una ruta preparada amb molta cura, on prèviament es van construir ponts sobre cada riu per facilitar el pas de les tropes; el setembre/octubre de 1255 va arribar a Kan-i Gul prop de Samarcanda, on va acampar i va restar el novembre, i va travessar l'Oxus l'1 de gener de 1256. Els petits sobirans de Pèrsia i el Caucas li van oferir homenatge i va destruir els luris. Durant aquest any va combatre els ismaïlites, va rendir diverses fortaleses i finalment Rukn-ad-Din Khurxah va lliurar la seva inexpugnable fortalesa d'Alamut sense combatre el 1256,[6] que va ser arrasada fins als fonaments.

Conquesta del Califat Abbàssida

[modifica]
Article principal: Setge de Bagdad (1258)
Hulegu i la reina Doquz Qatun representats com els nous Constantí i Helena en una bíblia siríaca.[7][8]

Kaykaus II, que acabava de resultar vencedor en el conflicte amb el seu germà Kilidj Arslan IV pel govern del Soldanat de Rum, es va negar a donar suport a Möngke en la conquesta del Califat Abbàssida i l'octubre del 1256 el seu general Baidju el derrotà juntament amb els cristians de l'exiliat Miquel Paleòleg a la batalla d'Aksaray i es va refugiar a Nicea, mentre el seu germà fou proclamat a Kayseri[9] i tota l'Anatòlia esdevingué oficialment sota el govern de Möngke. A continuació, l'exèrcit va prosseguir cap a Bagdad en novembre de 1257.

El 17 de gener de 1258 va derrotar l'exèrcit abbàssida prop de la capital del califat, i el 22 de gener va deixar assetjada Bagdad. La ciutat es van rendir el 10 de febrer i el califa Al-Mustàssim fou executat.[10] Els mongols van irrompre-hi el 13 de febrer i va començar una setmana de matances, violacions i destrucció: els mongols van arrasar i destruir mesquites, palaus, biblioteques i hospitals, la Gran biblioteca de Bagdad, amb incomptables documents històrics de gran antiguitat i llibres de valor incalculable sobre temes que anaven de la medicina a l'astronomia, va ser arrasada, fet que va posar fi a l'edat d'or de l'islam.[11]

Incursió a Palestina

[modifica]
Articles principals: Incursions mongoles a Palestina i batalla d'Ayn Jalut

El 1260 les forces mongoles es van combinar amb les dels seus vassalls cristians a la regió del Regne Armeni de Cilícia liderat per Hethum I i els francs de Bohemon VI d'Antioquia, mentre el soldà mameluc del Caire Al-Mudhàffar Qútuz rebutjava una defensa conjunta contra els mongols amb an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz i Bàybars conspirava per enderrocar an-Nàssir Yússuf.[12] Quan la conspiració fou descoberta, Bàybars es dirigí amb el seu exèrcit a Gaza.[12]

Ofensives dels mongols a la zona del Llevant durant 1260. Els atacs èxit en Alep i Damasc van conduir a atacs posteriors sobre blancs secundaris com ara Baalbek, al-Subayba, i Ajlun o altres poblacions a Palestina, incloent probablement Jerusalem. Alguns grups menors van arribar fins Gaza.

A principis de 1260 els mongols i els seus vassalls cristians van creuar l'Èufrates al nord de Síria capturant Alep per setge[13] i avançant per la Síria musulmana, el domini de la dinastia aiúbida. La divisió del general cristià nestorià Kitbuqa Noyan va avançar cap al sud mentre an-Nàssir Yússuf fugia en direcció a Egipte amb part del seu exèrcit.[12] Kitbuqa es va apoderar de Damasc l'1 de març de 1260.[14] Es va celebrar una missa cristiana a la mesquita omeia i nombroses mesquites van ser profanades. Molts relats històrics descriuen els tres governants cristians Hethum, Bohemon i Kitbuqa entrant junts a la ciutat de Damasc en triomf, encara que alguns historiadors moderns com David Morgan han qüestionat aquesta història com a apòcrifa.

L'últim rei aiúbida, an-Nàssir Yússuf fou capturat a Gaza pels mongols i assassinat per Hülegü.[12] La invasió va destruir efectivament els aiúbides, que fins aleshores era una poderosa dinastia que havia governat grans parts del Llevant, Egipte i la península aràbiga. Amb la caiguda del Califat Abbàssida de Bagdad i la dinastia aiúbida de Damasc, el centre del poder islàmic es va traslladar a la capital del Soldanat Mameluc, el Caire.

Hülegü va haver de tornar a Pèrsia per la mort de Mongke, que va tenir lloc el 1259, i la divisió de Kitbuqa amb 10.000 homes es va quedar a Síria continuant l'ofensiva i prenent les ciutats de Baalbek, al-Subayba, i Ajlun[15] i enviant avançades mongols a Palestina, arribant fins a Ascaló i possiblement Jerusalem, encara que no consta en cap de les fonts musulmanes. A Gaza es va establir un regiment mongol d'uns 1.000 homes,[16] mentre que un altre grup es va assentar a Nablus.[17] L'exèrcit mameluc va ocupar tot Síria i també Kerak. Hülegü va enviar un missatge a Lluís IX de França informant que havien lliurat Jerusalem als cristians.

Després de retirar-se de Síria, Al-Mudhàffar Qútuz va negociar a Acre amb els francs del Regne de Jerusalem per lluitar contra els mongols, i els francs van adoptar una posició passiva de neutralitat,[18] permetent als mamelucs travessar territori croat, amb una força considerable per enfrontar-se a l'exèrcit mongol i aconseguint una victòria de rellevància històrica el 3 de setembre de 1260 en la batalla d'Ayn Jalut a Galilea, no només per a la regió, sinó també perquè era la primera vegada que una exèrcit mongol patia una derrota important,[19] convertint-se en el límit de les conquestes mongoles. Després d'aquesta batalla va haver diversos intents d'envair Síria, però no van aconseguir cap èxit fins a 1300, quan van poder mantenir territori sirià per alguns mesos.

La guerra civil mongol

[modifica]

Börke de l'Horda d'Or i Alghu del Kanat de Txagatai van donar suport al nomenament d'Arig Boke com a gran kan, però Khublai i el seu germà Hülegü de l'Ilkanat s'hi van declarar en contra. Khublai va retirar les tropes del front contra la dinastia Song, va convocar una assemblea a Cambaluc que el va proclamar gran kan i retornà a les estepes de Mongòlia, amb el propòsit d'oposar-se a la proclamació d'Arig Boke,[20] desencadenant la Guerra Civil Toluida.

Guerra civil amb Börke

[modifica]

Després que la successió de Möngke es va aclarir i el seu germà Kublai Khan es va coronar com a Gran Khan, Hülegü va tornar a les seves terres el 1262. Quan va reunir els seus exèrcits per atacar els mamelucs i venjar la derrota d'Ain Jalut, en canvi, es va veure arrossegat a una guerra civil amb Börke, el germà de Batu Kan, un musulmà convers i nét de Gengis Khan, havia promès la seva ràbia després del saqueig de Bagdad per Hülegü i es va aliar amb els mamelucs. Nogai Noyan, cosí de l'executat Kutar, fou nomenat per dirigir l'exèrcit de l'Horda d'Or format per 30.000 homes, va passar l'hivern al Derbent i va acampar a Xirvan. Les forces de Hulagu van marxar des d'Alatagh, la residència d'estiu; l'avantguarda persa manada per Shiramun, fill de Chormagun, fou derrotada, però un segon contingent sota Abatai i Basmahgai, va vèncer a Shaburan o Shabran i Nogai es va haver de retirar; Hulagu va ocupar Shamakhi i va avançar cap a Derbent que fou capturada al cap de tres dies i 8 dies després Nogai era altre cop derrotat el 16 de desembre de 1262. Hulagu va enviar el seu fill Abaka que va perseguir a l'enemic assistit per diversos caps (Shiramun, Abatai, Turan Behadir, Batu, Saldjidai, Chaghan, Belarghu, Kodos i Ilkai); van avançar cap al Terek arribant al campament de Nogai que van trobar abandonat; els perses van començar a recollir el botí, però mentre Berke havia arribat amb un exèrcit de reforç i els dos bàndols es van trobar i van lliurar batalla el 13 de gener de 1263. Berke i Nogai van sortir vencedors i Hulagu es va retirar a l'Azerbaidjan perdent part del seu exèrcit en la retirada quan el glaç del riu Terek es va trencar en passar els cavalls.[21] Abaka fou perseguit per Berke i Nogai fins a Derbent, però el kan de l'Horda d'Or no va passar d'aquí. Hulagu en revenja per la derrota va fer matar tots els comerciants quiptxaqs que hi havia als seus dominis.

El 1264 va celebrar el seu darrer kuriltay a Tabriz, amb la presència de David VI de Geòrgia, Hethum I del Regne Armeni de Cilícia i Bohemon VI d'Antioquia.[1] El 1264, Hülegü va passar per Bukharà de camí a la cort del kagan. Els germans Polo i probablement alguns més, van decidir seguir-lo estimulats per l'afirmació de Hülegü que el kagan no havia vist mai "llatins" (com es deia als europeus occidentals) i estaria encantat de fer-ho.[22]

Kublai Khan va reforçar Hulagu amb 30.000 joves mongols per tal d'estabilitzar les crisis polítiques als khanats occidentals.[23] Tan aviat com Hulagu va morir el 8 de febrer de 1265, Berke va marxar per creuar prop de Tbilisi, però va morir en el camí. Al cap de pocs mesos d'aquestes morts, també va morir Alghu Khan del Khanat Chagatai, i aquest sobtat buit de poder va afeblir el control de Kublai sobre els khanats occidentals.

Mort

[modifica]

Hulagu va morir a Maraghe, al sud de Tabriz, el 8 de febrer de 1265[1] i va ser enterrat a la illa Shahi en el llac Urmia.[24] El seu funeral va ser l'únic funeral d'Ilkhanate que va incloure sacrifici humà.[25] La seva tomba no s'ha trobat mai.[26]

Li va succeir el seu fill Abaqa.[24] Aquest, fins llavors governador del Turquestan, va obtenir el títol gràcies a la influència de la seva mare, Oroqina Khatun, esposa del kan mort.[27]

Durant el segle xiii, es va posar de moda a Occident allò que estigués relacionat amb els mongols, al punt que alguns nounats a Itàlia van ser anomenats com a governants mongols; per exemple, Can Grande (Gran Kan), Alaone (Hulagu), Argone (Arghun) i Cassano (Ghazan).[28]

Llegat

[modifica]

Hulegu Khan va establir les bases de l'Ilkanat i així va obrir el camí per a l'estat posterior de la dinastia safàvida i, finalment, el país modern de l'Iran. Les conquestes de Hulegu també van obrir l'Iran tant a la influència europea des de l'oest com a la influència budista des de l'est. Així, combinat amb el patrocini dels seus successors, desenvoluparia l'excel·lència distintiva de l'Iran en l'arquitectura. Sota la dinastia de Hulegu, els historiadors iranians van començar a escriure en persa més que en àrab.[29] va registrar, però, que es va convertir al budisme quan s'acostava a la mort,[30] contra la voluntat de Doquz Khatun.[31] L'erecció d'un temple budista a Khoy testimonia el seu interès per aquesta religió.[32] Les traduccions recents de les cartes i epístoles de diversos monjos tibetans a Hulegu confirmen que era un budista de tota la vida, seguint l'escola Kagyu.[33]

Hulegu també va patrocinar Nassir-ad-Din at-Tussí i les seves investigacions a l'observatori de Maragheh. Un altre dels seus protegits eren els germans Juvayni Alà Malik i Xams-ad-Din Juwayní. El seu regnat com a governant d'Ilkanat va ser pacífic i tolerant a la diversitat.[34]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Runciman, 1987, p. 319.
  2. ↑ Nicolle, David; Hook, Richard. The Mongol Warlords: Genghis Khan, Kublai Khan, Hulegu, Tamerlane (en anglès). Brockhampton Press, 2004, p. 133. ISBN 1860194079. 
  3. ↑ «HULĀGU KHAN» (en anglès). Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 20 octubre 2024].
  4. ↑ «2.28. History of the Mongols: Hulagu and the Hashashins» (en anglès). Ages of Conquest: a Kings and Generals, 03-08-2020. [Consulta: 1r octubre 2024].
  5. ↑ Baumer, Christoph. The History of Central Asia (en anglès). vol.3 The Age of Islam and the Mongols. Bloomsbury Publishing, 2016, p. 96. ISBN 9781838609405. 
  6. ↑ (anglès) Peter Willey, Eagle's nest: Ismaili castles in Iran and Syria, p.68
  7. ↑ "In May 1260, a Syrian painter gave a new twist to the iconography of the Exaltation of the Cross by showing Constantine and Helena with the features of Hulegu and his Christian wife Doquz Khatun" in Cambridge History of Christianity Vol. 5 Michael Angold p. 387 Cambridge University Press ISBN 0-521-81113-9
  8. ↑ Le Monde de la Bible N. 184 July–August 2008, p. 43
  9. ↑ Jackson, Peter. The mongols and the Latin West: 1221-1405 (en anglès). Pearson Education, 2005, p. 116. ISBN 0582368960. 
  10. ↑ ; Akhtar, Syed Saud; Usmani, B D Concise History of Islam. Muzaffar Husain Syed, Syed Saud Akhtar, B D Usmani, 2011, p. 56. ISBN 938257347X. 
  11. ↑ Cooper, William W.; Yue, Piyu. Challenges of the Muslim world: present, future and past (en anglès). Emerald Group Publishing, 2008, p. 215. ISBN 978-0-444-53243-5 [Consulta: 11 abril 2014]. 
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Boas, Adrian. The Crusader World (en anglès). Taylor & Francis, 2015, p. 329. ISBN 9781317408321. 
  13. ↑ Turnbull, Stephen R. Genghis Khan and the Mongol conquests, 1190-1400 (en anglès). Taylor & Francis, 2005, p. 60. 
  14. ↑ Grousset, René. L'histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem (en francès). vol.3 - 1188-1291 l'anarchie franque. TEMPUS PERRIN, 2006, p. 581-586. ISBN 9782262025694. 
  15. ↑ Amitai-Preiss, Reuven. Mongols and Mamluks: The Mamluk-Ilkhanid War, 1260-1281 (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1995, p. 32. ISBN 978-0521462266. 
  16. ↑ Maalouf, Amin. The Crusades Through Arab Eyes (en anglès). SAQI, 1984, p. 95. ISBN 978-0-86356-023-1. 
  17. ↑ Maalouf, Amin. The Crusades Through Arab Eyes (en anglès). SAQI, 1984, p. 264. ISBN 978-0-86356-023-1. 
  18. ↑ Boas, Adrian. The Crusader World (en anglès). Taylor & Francis, 2015, p. 330. ISBN 9781317408321. 
  19. ↑ Madden, Thomas F. A Concise History of the Crusades (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2005, p.160. ISBN 0742538230. 
  20. ↑ Rossabi, Morris. «The reign of Khubilai Khan». A: Denis C. Twitchett; John King Fairbank. The Cambridge History of China: Volume 6, Alien Regimes and Border States, 710–1368 (en anglès). Cambridge University Press, 1994, p. 423. ISBN 978-0-521-24331-5. 
  21. ↑ Saunders, J. J.. The History of the Mongol Conquests (Paperback). ISBN 9780812217667. 
  22. ↑ Dolors Folch. Los viajes de Marco Polo. 2008. Revista Historia núm. 56.
  23. ↑ Sadeque, Syedah Fatima. Baybars I of Egypt (en anglès). AMS Press, 2008, p. 52. ISBN Kublai Khan also reinforced Hulagu with 30,000 young Mongols. 
  24. ↑ 24,0 24,1 Glubb, 1973, p. 77.
  25. ↑ Morgan, David. The Mongols (en anglès). Blackwell Publishers, 1990, p. 139. ISBN 0-631-17563-6. 
  26. ↑ Henry Filmer. The Pageant Of Pèrsia, 1937, p. 224. 
  27. ↑ Runciman, 1987, p. 320.
  28. ↑ Jackson, 2014, p. 315.
  29. ↑ Francis Robinson, The Mughal Emperors And The Islamic Dynasties of India, Iran and Central Asia, pp. 19 & 36
  30. ↑ Hildinger, Erik. Warriors of the Steppe: A Military History of Central Asia, 500 B.C. to 1700 A.D. (en anglès). Da Capo Press, 1997, p. 148. ISBN 0-306-81065-4. 
  31. ↑ Jackson, 2014, p. 176.
  32. ↑ Encyclopædia Iranica, February 2024. 
  33. ↑ Martin, Dan; Samten, Jampa. «Letters for the Khans: Six Tibetan Epistles for the Mongol Rulers Hulegu and Khubilai, and the Tibetan Lama Pagpa. Co-authored with Jampa Samten». A: Roberto Vitali. Trails of The Tibetan Tradition: Papers for Elliot Sperling (en anglès). Amnye Machen Institute, 2014. ISBN 9788186227725. 
  34. ↑ Nehru, Jawaharlal. Glimpses of World History. Penguin Random House. [Pàgina?]

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hülegü
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Hülegü&oldid=34417623»