Indústria cinematogràfica
El terme indústria cinematogràfica o economia del cinema es refereix a tots els vessants econòmics referents a la producció i distribució de pel·lícules al cinema o la televisió. Entre elles s'hi compta les empreses productores o distribuïdores de treballs cinematogràfics.[1]
Inicialment, la gran inversió que implicava fer una pel·lícula va provocar que la producció es concentrés en empreses de producció estables. Posteriorment, els avenços en l'assequibilitat de l'equipament de filmació i l'augment de les oportunitats per a trobar capital d'inversió fora de la mateixa indústria cinematogràfica, van permetre l'aparició i l'evolució del cinema independent.
Hollywood és la primera indústria cinematogràfica del món quant a antiguitat,[2] i la més gran pel que fa a facturació.
Producció
[modifica]La creació d’un treball cinematogràfic és molt costosa i involucra a desenes de persones abans, durant i després del rodatge. Durant el rodatge, pot haver-hi un equip professional d’entre cinc (generalment és el cas dels reportatges, per exemple) i cent persones, per la qual cosa és de crucial importància la financiació de les pel·lícules. L’any 2005 es van produir en tot el món 4603 llargmetratges. Els beneficis per país els lideren els Estats Units juntament amb Canadà, aquest darrer seguit per la Xina, el Regne Unit, el Japó i l'Índia.[3]
Finançament
[modifica]El productor d’una pel·lícula pot decidir entre molts tipus de finançaments. D’entre els més comuns es troben els següents:
Préstecs bancaris: aquesta modalitat es basa en la demanda del préstec al banc amb la promesa de pagar-lo dins la data estipulada als interessos convinguts per ambdues parts (banc i equip de producció). El risc de tenir només aquest tipus de finançament és que el pagament del deute és obligatori, hagi tingut la pel·lícula utilitats o no les hagi tingut. Per tant, existeix el perill que els beneficis econòmics aconseguits amb el film siguin inferiors a les despeses del préstec bancari, de tal forma que la inversió haurà estat negativa.
Inversionistes: es basa en el finançament d’una part del projecte de la mà de persones alienes a la producció cinematogràfica, amb la condició de tenir repartiment en les utilitats (beneficis) del projecte. En la majoria dels casos, els productors opten per aquesta opció, no perquè no tinguin els diners suficients com per a finançar el seu projecte, sinó perquè el risc del projecte es redueix. En altres paraules, de la mateixa forma que els beneficis es reparteixen en cas de tractar-se d’un projecte guanyador, les despeses també es reparteixen en cas que el projecte faci fallida, la qual cosa aporta seguretat i estabilitat.
Prevenda del projecte: consisteix en la recaptació de diners amb la venda dels drets per mitjà de la venda dels drets de distribució i exhibició de la pel·lícula. Encara que aquesta entrada de diners faci disminuir en gran manera el risc de la pel·lícula, no es rebrà diners fins al moment quan s’hagi acabat de fer la pel·lícula. Així, el productor del film està limitat. Un exemple d’aquest mètode de finançament són les empreses Netflix i HBO, puix totes dues subvencionen projectes a canvi d’adquirir els drets de distribució i així poder exhibir-los a la seva plataforma.[4]
Lloguer i distribució de pel·lícules
[modifica]En les majors potències del món occidental pel que a la indústria cinematogràfica es refereix, el sector cinematogràfic està dominat per les empreses estatunidenques. Fins i tot, anteriorment a la Primera Guerra Mundial, es va poder crear un teixit industrial des de la producció fins al llançament al mercat de pel·lícules. D’altra banda, el mercat europeu està dividit en molts països i idiomes, a més a més de veure’s sacsejat per les dues guerres mundials. Les empreses productores i de distribució tenen una mida molt menor i acostumen a subsistir gràcies a l’ajuda de subvencions estatals.
Cinemes i visitants
[modifica]En la Unió Europea, l’any 2004 es van vendre uns mil milions d’entrades de cinema, la majoria a França amb, aproximadament, 195 milions, seguida de d'Alemanya, el país de la Unió més poblat, amb 156,7 milions d’entrades venudes.
Depenent de les subvencions públiques, el percentatge d’entrades per a cintes de producció nacional varia entre l’1,7% (és el cas de Bèlgica) i el 38,5% (és el cas de França). La mitjana europea d’entrades per a veure produccions europees és del 25%, mentre que l'estatunidenca copa el 60%.
Bibliografia
[modifica]- Allen J. Scott (2005) On Hollywood: The Place The Industry, Princeton University Press
- Robertson, Patrick (1988) The Guinness Book of Movie Facts & Feats. London: Guinness Publishing Limited
Referències
[modifica]- ↑ «indústria cinematogràfica | enciclopèdia.cat». [Consulta: 28 abril 2019].
- ↑ Primera projecció documentada als Estats Units: Juny del 1894 a Richmond, Indiana, per Charles Francis Jenkins
- ↑ «¿Sabes cuales son las estapas de una producción cinematográfica?». Arxivat de l'original el 2020-11-27. [Consulta: 5 desembre 2020].
- ↑ «Financiación de producciones cinematográficas» (en castellà). [Consulta: 5 desembre 2020].