Vés al contingut

Ives II de Bellême

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Ives II de Belleme)
Plantilla:Infotaula personaIves II de Bellême
Biografia
Naixement1035 Modifica el valor a Wikidata
Mort1070 Modifica el valor a Wikidata (34/35 anys)
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióprelat, bisbe catòlic Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaFamília de Bellême Modifica el valor a Wikidata
ParesGuillem I de Bellême Modifica el valor a Wikidata  i Mathilde, Dame de Condé-sur-Noireau Modifica el valor a Wikidata
GermansRobert I de Bellême
Guillem II Talvas Modifica el valor a Wikidata

Yves o Ives II de Bellême va ser bisbe de Sées (abans de 1035 - mort vers 1071) i senyor de Bellême i possible d'Alençon, sota Guillem el Conqueridor, duc de Normandia[1]

Biografia

[modifica]

L'ocupació del càrrec de bisbe de Sées per Yves remunta probablement a 1032-1033 però no és fins a 1046-1048 que hi ha seguretat de la seva presència a la cadira. Gérard Louise proposa com a data 1047/1048. La darrera acta subscrita per Radbod, el seu antecessor, data de 1032, mentre que la primera menció fiable d'Yves és de 1046-1048. Segons G. Louise, hi ha confusió entre Yves II, germà de Guillem I i Yves III, el fill de Guillem I.[2] El cronista anglo-normand Orderic Vital dona un retrat favorable d'aquest personatge, descripció positiva que contrasta amb els altres membres de la família de Bellême que, sota la ploma de Vital, acumulen tots els vicis. Yves el presenta com « gran i ben fet », « coneixedor de les cartes », « penetrant », « espiritual », « eloqüent » i « amic de la pau ».

No en queda menys un « bisbe a l'antiga moda »[3] o dit d'un altra manera, un eclesiàstic força implicat en els afers temporals. Recorda en això als seus contemporanis Odon de Bayeux i Geoffroy de Montbray. La seva pujada al poder com a senyor de Bellême és poc clara: segons Orderic Vital, Yves, ja bisbe, va assolir aquesta senyoria a la mort dels seus germans Guerí, Robert i Guillem Talvas (i abans de Folc). Cap a 1047-1048, hauria sostingut la revolta d'Arnald de Bellême, contra el seu pare Guillem II Talvas; aquest últim fou vençut i va haver d'abandonar les seves terres i el domini hauria estat compartit entre Arnald i el seu oncle, obtenint aquest últim Bellême mentre Arnald romania a Alençon; tot seguit, cap a 1048/1049, Arnald fou assassinat i sembla que no fou de fet fins llavors que Yves va rebre efectivament el castell de Bellême.[2]

El 1048, Guillem Soreng i els seus tres fills es van revoltar contra Yves; segons l'historiador G. Louise serien membres de la família de Bellême partidaris de Guillem II Talvas, i enemics d'Arnald i Yves; van reunir una tropa de bandits qui va assolar la regió fins que es van apoderar de Sées i de la seva catedral de Sant Gervasi.[4] Segons Orderic Vital,[5] aquestos homes van transformar la catedral en caverna de lladres, en estable pels cavalls i en bordell de prostitutes. Yves va haver d'assetjar la ciutat i va atacar la catedral intentat expulsar els seus enemics que es van refugiar a una torre;[6] va ordenar calar foc a les cases veïnes però el foc es va propagar i va arribar a la catedral que va quedar en gran part destruïda.[2] Fou reconstruïda ràpidament i consagrada el 2 de gener de 1049 però els murs, debilitats per l'incendi, no van aguantar gaire tempsd abans de cedir.[2]

Quan el 1049 el bisbe va anar al concili de Reims, el papa Lleó IX el va amonestar severament per haver incendiat la catedral.[1] En penitència, Yves fou obligat a restaurar-la. Per aconseguir els importants recursos necessaris materials, va abandonar Normandia en un llarg viatge que el va portar a la Pulla i fins i tot a Constantinoble, llocs on hi havia instal·lats nombrosos normands enriquits.[1] Del seu viatge va retornar amb uns suma considerable i una relíquia de la verdadera Creu que li va donar l'emperador romà d'Orient. Vers 1053 va començar les obres de la nova catedral, però no en va veure el seu final; la consagració final fou el 1126 en l'episcopat de Joan de Neuville.[2] Per contra, cap a 1060, porta a fi de bé la restauració del monestir de Sant Martí de Sées, en col·laboració amb la seva neboda Mabilla Talvas i el seu marit Roger II de Montgommery.

Notes

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Pierre Bouet et François Neveux, Les évêques normands du XIe siècle : Colloque de Cerisy-la-Salle (30 de setembre - 3 d'octubre de 1993), Caen, Presses universitaires de Caen, 1995, 330 p. (ISBN 2-84133-021-4), « Les évêques normands de 985 à 1150 », pàgs. 19-35
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Joseph Decaëns, « L'évêque Yves de Sées », a Pierre Bouet et François Neveux (dir.), Les évêques normands du XIe siècle : Colloque de Cerisy-la-Salle (30 de setembre - 3 d'octubre de 1993), Caen, Presses universitaires
  3. ↑ François Neveux, La Normandie, dels ducs als reis (Xe-XIIe segle), Rennes, Oest-França, 1998, pàg. 284
  4. ↑ François Neveux, La Normandie, dels ducs als reis (Xe-XIIe segle), Rennes, Oest-France, 1998, pàg.284
  5. ↑ Interpolacions d'Orderic Vital a les Gesta Normannorum Ducum de Guillem de Jumièges
  6. ↑ no se sap si es refereix a una torre de la catedral o de les muralles romanes de Sées, en tot cas no llunyana de la catedral

Bibliografia

[modifica]
  • J. Decaens, « el bisbe Yves de Sées », a Pere Bouet i François Neveux (dir.), Els bisbes normands del segle XIe, Actes del col·loqui de Cerisy-la-Sala (1993), Premses Universitàries de Caen, 1995, pàg. 117-137
  • Gérard Louise, « La Segnorie de Bellême, Xe-XIIe siecle. Dévolution des pouvoirs territoriaux et construction d'une seigneurie de frontière aux confins de la Normandie et du Maine à la charnière de l'an Mil », Le Pays Bas-normand, 3-4, 1993
  • François Neveux, La Normandie des ducs aux rois (Xe-XIIe siècle), Rennes, Ouest-France, 1998
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ives_II_de_Bellême&oldid=34186723»