Panegíric
Un panegíric és un discurs i un gènere literari al qual s'elogia una persona, antigament l'emperador romà o un alt càrrec imperial.[1] Al cas d'un doctorat o doctorat honoris causa s'utilitza més aviat la locució llatina de laudatio,[2] del llatí laudare, lloar, que té una estructura semblant.
El nom deriva dels discursos dels panegiris,una mena de festa major.[3] Va ser molt corrent als segles iv i v. Un exemple de panegíric és la lloança a l'Imperi romà d'Aristides d'Atenes. Aquest gènere literari té com a centre l'exaltació de les virtuts i els fets rellevants d'un personatge, lloc, esdeveniment o qualsevol altre efemèride.[4]
Les parts del discurs el componen:
- L'exordi per justificar l'acte en si
- La demostració per relatar cadascuna d'aquestes virtuts
- L'epíleg com el final apoteòsic d'aquesta efemèride
Un bon epíleg de panegíric ha d'incloure tota mena de figures retòriques i de figures d'estil i totes sota el comú denominador de l'amplificació del discurs i de l'ornament estilístic. Tot el que en el discurs estilístic era mesurada seriosa, aquí ha de ser absolutament exagerat, teatralitzat i amb tota mena d'ornaments gestuals, de to, de veu exultant i tot això per enaltir com més millor al personatge o esdeveniment que estem lloant.
És un discurs típicament literari, com que sh'i fan servir tota mena de jocs de paraules, expressions poètiques, comparacions brillants i musicalitat en l'expressió. L'oratio finis, quan l'homenatge és a una persona morta, aleshores es parla també d'obituari o d'in memoriam que és una mena de panegíric.
Referències
[modifica]- ↑ «Panegíric». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Seva i Llinares, Antoni (ed.). «Laudatio». A: Diccionari Llatí-Català. 2007. Barcelona: Grup Enciclopèdia, 1993, pàgina 755. ISBN 978-84-7739-631-4.
- ↑ Pabón S., José M.; Reglà i Jiménez, Vicenç; et alii. «πανηγυρις». A: Diccionari manual grec clàssic-català. Barcelona: Larousse, 2011, p. 447.
- ↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. Diccionari etimològic. 4a edició 2004. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana, 1996, p. 674. ISBN 9788441225169.
