El testament d'Orfeu
Aparença
(S'ha redirigit des de: Le Testament d'Orphée)
Le Testament d'Orphée | ||
---|---|---|
Fitxa | ||
Direcció | Jean Cocteau | |
Protagonistes | Jean Cocteau Jean Marais Maria Casarès François Périer Édouard Dermit | |
Director artístic | Pierre Guffroy | |
Producció | Jean Thuillier | |
Dissenyador de producció | Pierre Guffroy | |
Guió | Jean Cocteau | |
Música | Georges Auric Martial Solal | |
Dissenyador de so | Pierre Bertrand René Sarazin | |
Fotografia | Roland Pontoizeau | |
Muntatge | Marie-Josèphe Yoyotte | |
Vestuari | Janine Janet | |
Productora | Les Éditions Cinégraphiques (França) | |
Distribuïdor | Cinédis (França) UGC (França) Connaissance du Cinema (França) Tamasa Distribution (França) Les Acacias (França) Robur (França) Ciné Classic (França) | |
Dades i xifres | ||
País d'origen | França | |
Estrena | 1960 | |
Durada | 81 minuts | |
Idioma original | francès | |
Versió en català | Sí | |
Color | en blanc i negre | |
Descripció | ||
Gènere | biografia Manifest poètic | |
| ||
|
El testament d'Orfeu (títol original en francès: Le Testament d'Orphée) és un pel·lícula francesa dirigida per Jean Cocteau el 1959 i estrenada el 1960. Ha estat doblada al català.[1]
Mort i resurrecció del poeta. Colpit per una bala, el poeta Jean Cocteau viatja a un altre temps. Vida i mort, present i futur, monstres i imaginació, angoixes i fantasmes, és el testament del poeta cineasta, la seva biografia sense cap preocupació de cronologia. Jean Cocteau hi té el paper principal.
Repartiment
[modifica]- Jean Cocteau: el poeta Jean Cocteau/Orfeu
- Jean Marais: Edip
- Maria Casarès: la príncessa
- François Périer: Heurtebise
- Édouard Dermit: Cegest
- i per ordre alfabètic:
- Françoise Arnoul
- Claudine Auger: Minerva
- Charles Aznavour: el curiós
- Brigitte Bardot: ella mateixa
- Lucia Bosè: una amiga d'Orfeu
- Yul Brynner: l'uixer dels inferns
- Françoise Christophe: la infermera
- Gérard Chatelain: l'enamorat
- Nicole Courcel: la mare maldestra
- Henri Crémieux: el professor
- Luis Miguel Dominguín: un amic d'Orfeu
- Guy Dute; un home-gos
- Daniel Gélin: l'intern
- Philippe Juzan: un home-cavall
- Jean-Pierre Léaud: Dargelos, l'escolar
- Michèle Lemoigne: l'enamorada
- Serge Lifar: un amic d'Orfeu
- Daniel Moosmann: un home-cavall
- Brigitte Morisan: Antigona
- Pablo Picasso: un amic d'Orfeu
- Françoise Sagan: una amiga d'Orfeu
- Alice Sapritch: la reina de les gitanes
- Henri Torrès: el locutor
- Annette Vadim/Roger Vadim:[3] amics d'Orfeu
- Francine Weisweiller: la senyora que s'ha equivocat d'època
Banda sonora
[modifica]Músiques addicionals: Christoph Willibald Gluck, Georg Friedrich Haendel, Johann Sebastian Bach (BWV 1067, Menuet i Badinerie), Richard Wagner.
Producció
[modifica]Rodatge
[modifica]- Període preses: 1959, setembre a novembre
- Interiors: Estudis de la Victorine (Alps Marítims), Estudis Francoeur (París)
- Exteriors:
- Alps Marítims: Saint-Jean-Cap-Ferrat (Algunes escenes tenen per decorat villa Santo Sospir[4] on els murs són pintats al fresc per Jean Cocteau), Villefranche-sur-Mer (es veu la façana de la capella Saint-Pierre de Villefranche-sur-Mer decorada per Cocteau).
- Bouches-du-Rhône: Les Baux-de-Provence rodatge facilitat gràcies a François Truffaut, sobretot per a les escenes als indrets del Vall d'Infern i de les carreres).
- Jean Cocteau va acceptar que un equip radiofònic, dirigit per Roger Pillaudin, segueixi el rodatge de la pel·lícula.
Acollida
[modifica]« | Aquesta pel·lícula és bonica perquè és la pel·lícula d'un home que sap que morirà i que no arriba a prendre's la mort seriosament. (Cahiers du cinéma) | » |
.
Premis i nominacions
[modifica]- Nominacions
- 1961: BAFTA a la millor pel·lícula per Jean Cocteau
Referències
[modifica]- ↑ «El testament d'Orfeu». esadir.cat.
- ↑ «Le testament d'orphée». The New York Times.
- ↑ Casats en l'època del rodatge, una o l'altre són als crèdits segons diferents bases de dades cinematogràfiques: Annette Vadim per l'imdb, Roger Vadim per la BiFi, i tots dos per The TCM Movie Database Estats Units (TCM menciona Roger Vadim i « Annette Strøyberg »). Com indica Jean Cocteau en l'epíleg de la pel·lícula, cada espectador haurà pogut reconèixer diverses celebritats entre les aparicions dels «amics d'Orfeu».
- ↑ Propietat de Francine Weisweiller.