Lluís Carandell i Robusté
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 24 febrer 1929  Barcelona |
| Mort | 29 agost 2002 (73 anys) Madrid |
| Causa de mort | càncer de pulmó |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, presentador de televisió |
| Família | |
| Pare | Joan Carandell i Marimon |
| Germans | Josep Maria Carandell i Robusté Mercè Carandell Robusté |
 | |
Lluís Carandell i Robusté (Barcelona, 24 de febrer de 1929 - Madrid, 29 d'agost de 2002) fou un periodista català.[1] Era fill de Joan Carandell i Marimón i germà de Josep Maria Carandell i Robusté.
Biografia
[modifica]En esclatar la Guerra Civil Espanyola, el 1936, la família Carandell - Lluís era el més gran de set germans - es va traslladar a Burgos i, després, a Bilbao, per tornar de nou a Barcelona el 1939. Va estudiar la carrera de Dret a Madrid, encara que la seva vocació era ser periodista. El 1952 va començar a exercir el periodisme com a redactor d'El Correo Catalán, de Barcelona. Aquest va ser l'inici de cinquanta anys de professió periodística.[1]
Va ser corresponsal en llocs tan diversos com Egipte, Islàndia, Grècia, Berlín, Singapur, l'antiga URSS i Portugal. Entre la seva nodrida obra - més de quaranta títols publicats - es troben les experiències viscudes en aquests països, com en el llibre Oriente Medio tiene la palabra. El 1956 va marxar a viure al Japó, amb la seva dona, Eloísa Jäger, per treballar a la ràdio pública japonesa.[1]
El 1961, els Carandell fixen la seva residència a Madrid ciutat a la qual Lluís va dedicar més de deu llibres tan significatius com Vivir en Madrid - amb fotografies de Paco Ontañón - Madrid al pie de la letra, Qué pasa en Madrid o Del cielo a Madrid - amb fotografies de Ramon Masats -. L'alcalde Enrique Tierno Galván va nomenar-lo Hijo Predilecto d'aquesta ciutat.[1] Mort a Madrid, fou enterrat al cementiri d'Atienza (Guadalajara), població on havia residit temporalment.
El 2006 se li va dedicar una exposició retrospectiva al Palau Robert de Barcelona.[1]
Obra
[modifica]Com a periodista-viatger, Carandell va peregrinar per l'Espanya profunda - el 1951 ja va realitzar un viatge a Las Hurdes - que va retratar en Los pueblos más bellos de España. Entre historiador i cronista, va descriure la Vía de la Plata, el Camí de Santiago, els rius de la Península i els santuaris marians. Va saber reflectir amb profunditat i sentit de l'humor els vius contrastos culturals i humans que convivien en aquella Espanya del seu Celtiberia Show.[1]
Els seus reportatges escrits a peu de notícia - per exemple, els de la revolució dels Clavells (1974), a Portugal, amb Eduardo Barrenechea - van aportar un aire nou al periodisme de l'època. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques - El Noticiero Universal, Informaciones, El Sol, Madrid, El País, Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Hermano Lobo -. Va ser director de la revista Viajar. També va exercir com a periodista radiofònic i televisiu.[1]
Les seves cròniques parlamentàries el van fer molt popular. La seva personalitat culta i irònica va saber reflectir en El show de sus señorías l'ambient i suculentes anècdotes dels polítics al Congrés dels Diputats i també del Parlament Europeu.[1]