Marianna Barbieri-Nini
 (1853)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 febrer 1818 Florència (Itàlia) |
| Mort | 27 novembre 1887 (69 anys) Florència (Itàlia) |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant d'òpera |
| Veu | Soprano |
| Instrument | Veu |
Marianna Barbieri-Nini, comtessa Nini (Florència, 18 de febrer de 1818 - Florència, 27 de novembre de 1887[1]), fou una soprano italiana de mitjan segle xix.
Després d'estudiar amb Luigi Barbieri, Giuditta Pasta i Vaccai Nicola, el 1840 va fer una primera aparició desastrosa a La Scala a Belisario de Gaetano Donizetti. Poc després va trencar el seu contracte amb l'empresari Bartolomeo Merelli i es va unir a companyia d'Alessandro Lanari, a Florència. Aquí va fer un segon, i aquesta vegada triomfant, debut a Lucrezia Borgia de Donizetti. Durant els següents 15 anys, va cantar amb gran èxit per tot Itàlia i a Barcelona, Madrid i París. Era una cantant molt espectacular, amb una veu poderosa, especialment eficaç en els rols titulars d'Anna Bolena de Donizetti i Semiramide de Gioachino Rossini. Va crear les primeres representacions de tres òperes de Verdi, cantant Lucrezia a I due Foscari (1844, Roma), Lady Macbeth (1847, Florència) i Gulnara a Il Corsaro (1848, Trieste). La seva veu era prou poderosa, especialment en el registre mitjà, per penetrar en l'orquestració de Giuseppe Verdi, però prou flexible per fer front a floritures.[1]
Va cantar al Liceu tres òperes de les quals havia fet l'estrena absoluta: L'ebreo d'Apolloni (Venècia, 1855), Lorenzino de' Medici de Pacini (Venècia 1845) i Macbeth de Verdi (Florència 1847). El Diario de Barcelona la qualificà de "soprano sfogatto de timbre una mica feble i sense vibració en els punts greus i en algun dels mitjans, però sonora, inert, espontània i molt expansiva en els aguts. Una vocalització clara i molt correcta; una perfecta escola de cant, molta facilitat, agilitat i equilibri d'execució, avantatjats dots d'actriu, degudes tant al seu talent com a la seva experiència, són qualitats que destaquen en la Baibieri-Nini i que la fan una artista molt distingida i que ha assolit celebritat com cantatriu dramàtica".[2] És famosa la carta de Verdi on rebutja la gran soprano Eugenia Tadolini, inicialment prevista per a l'estrena, perquè tenia la veu massa bella, un aspecte que no creia necessari per al paper de Lady Macbeth per a la qual volia una veu diabòlica.[3]
Malgrat que s'ha dit que es va retirar dels escenaris el 1856, el fet és que va cantar en la temporada 1857-1858 del Gran Teatre del Liceu. En aquella temporada va cantar dotze òperes diferents, a més de participar en concerts.[4]
Després de retirar-se dels escenaris, Barbieri-Nini va treballar com a professora de cant a Florència. El seu primer matrimoni va ser amb el comte Alessandro Nini, de Siena, i després de la mort del comte es va casar amb el pianista vienès Leopold Hackensöllne.[5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 http://arts.jrank.org/pages/7565/Marianna-Barbieri-Nini.html
- ↑ «Almanaque». Diario de Barcelona, 1959, p. 73.
- ↑ Tribó, Jaume. Exposició Òpera Liceu. L'activitat artística dels primers cinquanta anys del Liceu. Museu d'Història de Catalunya: Biblioteca de Catalunya, 1997-1998. ISBN 84-393-4324-8.
- ↑ Fort i Romeu, Joan. Óperas representadas en el Gran Teatro del Liceo desde 1847 hasta 1936, p. 101.
- ↑ «Hackensöllner Leopold 1815-1892» (en anglès). Iberlibro. [Consulta: 8 abril 2024].