Mauricio Carlos de Onís y Mercklein
Biografia | |
---|---|
Naixement | 17 setembre 1790 Dresden (Alemanya) |
Mort | 24 novembre 1861 (71 anys) Cantalapiedra (província de Salamanca) |
Ministre d'Estat | |
20 de juliol de 1840 – 29 d'agost de 1840 | |
Activitat | |
Lloc de treball | Madrid |
Ocupació | diplomàtic, polític |
Maurici Carlos de Onís y Mercklein (Dresden, 17 de setembre de 1790 - Cantalapiedra, 24 de novembre de 1861) va ser un diplomàtic i polític espanyol, ministre durant la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya.
Biografia
[modifica]Era fill del diplomàtic Luis de Onís González Vara, qui en 1819, va signar amb els Estats Units el Tractat Adams-Onís. Diplomàtic de carrera, aquesta va ser la raó del seu naixement al Regne de Saxònia). La seva mare era l'alemanya Federica Von Mercklein. Va iniciar la seva carrera com a agregat de l'ambaixada espanyola a Londres, ocupant després en 1809, la secretaria de l'ambaixada a Berlín i va intervenir en el Tractat de Pau amb França després del derrocament de Bonaparte.
En 1816 casa amb la seva cosina Carolina de Onís i és assignat a la Primera Secretaria de Despatx d'Estat. A partir de 1833 comença la seva vida política afiliant-se al Partit Progressista. En 1834 i 1836 fou elegit diputat per Salamanca.[1] En 1839 fou escollit senador per Salamanca i en 1847 és nomenat Senador vitalici.[2] En 1839 se li va assignar la cartera d'Estat. En 1843 es converteix en President del Senat d'Espanya i com a tal va prendre el jurament de la coronació d'Isabel II, del marit de la qual era tutor legal.[3][4]
Referències
[modifica]- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ Fitxa del Senat
- ↑ Cadenas y Vinent, Vicente de. Extracto de los Expedientes de la Orden de Carlos III (1771-1847). 9, 1986 [Consulta: 17 març 2010].
- ↑ Biografia a wikisalamanca
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: José del Castillo y Ayensa |
Ministre d'Estat (juliol-agost) 1840 |
Succeït per: Juan Antoine y Zayas |
Precedit per: Álvaro Gómez Becerra |
President del Senat d'Espanya 1843- 1844 |
Succeït per: José María Moscoso de Altamira Quiroga |