Vés al contingut

Merla d'aigua

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Merla d'aigua europea)
Infotaula d'ésser viuMerla d'aigua
Cinclus cinclus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Envergadura28 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries4,5 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou17 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22708156 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaCinclidae
GènereCinclus
EspècieCinclus cinclus Modifica el valor a Wikidata
(Linnaeus, 1758)
Nomenclatura
ProtònimSturnus cinclus Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Distribució geogràfica de la merla d'aigua (en verd, tot l'any; en blau, només a l'hivern).
Endèmic de

La merla d'aigua europea[1] o senzillament merla d'aigua,[2] aigüerol[3], aigüerola,[4] merla viuda o tord marí[5] (Cinclus cinclus) és una espècie d'ocell que hi ha a Europa, el nord d'Àfrica i parts d'Àsia.[6][7] És l'única espècie de la família dels cínclids (Cinclidae) que es troba a Europa.[8]

Morfologia

[modifica]

Fa 18 cm de llargada i el seu pes oscil·la entre 50 i 70 grams. Les seues formes són arrodonides, amb un bec llarg i negre. La gola i el pit són de color blanc, mentre que la nuca, el ventre i el cap, fins al dessota de la cella, tenen tonalitats brunenques. La resta del cos, és a dir, el mantell i la cua, són de color bru grisenc fosc. Hi ha diferents subespècies. Malgrat ser un moixó, està impermeabilitzat per una capa de greix, talment com altres ocells aquàtics no passeriformes. És a dir, la merla d'aigua, junt amb les altres 4 espècies que formen la família dels cínclids, "són els únics passeriformes que, per les adaptacions que presenten, es poden considerar realment aquàtics perquè tenen un plomatge dens que impermeabilitzen i lubriquen amb les secrecions de la glàndula del carpó -l'anomenada glàndula uropigial- tal com fan els ànecs. Poden tancar les obertures nasals i les auditives, i tenen la superfície dels ulls plana com la d'unes ulleres de bussejar."[8]

Reproducció

[modifica]

Fa un niu esfèric amb molsa i amb un revestiment de fulles seques, que instal·la en els forats de ponts, de molins i de rocams, prop de l'aigua. A més a més, també té el costum de niar prop i, fins i tot, darrere els salts d'aigua, per la qual cosa la seua niada queda molt protegida. Entre el març-maig fa dues cries: la femella, tota sola, cova els 4 o 5 ous i, després, amb l'ajut del mascle, alimenta la covada, els membres de la qual aprenen primer a cabussar-se i a caminar que no pas a volar, per a la qual cosa han d'esperar fins a 23 dies.[9] Pot niuar successivament en contrades allunyades en una mateixa temporada.

Hàbitat

[modifica]

Viu en els cursos alts dels rius, en els torrents i en els rierols de muntanya, on és sedentari, bé que, de vegades, empès pel fred i el gel, realitza curts desplaçaments hivernals que la porten a l'hivern fins a territoris més meridionals.

Distribució

[modifica]

La merla d'aigua es troba a Europa, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, el Caucas, Àsia central i el Subcontinent indi.[10][6][7]

Mapa de distribució. Llegenda: en verd fosc: resident tot l'any; en verd clar: hivernant.[11]

Un tret que el singularitza dels altres ocells catalans i europeus és l'extraordinària capacitat que mostra per a capbussar-se, nedar i, sorprenentment, caminar per la llera del riu, sota l'aigua, on cerca els tricòpters, coleòpters i altres insectes aquàtics i llurs larves. Complementa la dieta amb crustacis, llambrics i capgrossos. Les immersions duren de deu a trenta segons, i és xocant veure'l eixir sobtadament de l'aigua i posar-se sobre un roc enmig del riu, on, en una acció molt característica seua, s'ajup i s'estira bo i enlairant la cua.

Té un vol rabent i dirigit, sempre, ran de l'aigua, alhora que emet un aspre so metàl·lic.

Al Principat de Catalunya és freqüent en els cursos alts del Llobregat, del Cardener i dels rierols i dels torrents d'aquestes conques d'alta muntanya. També sovinteja al nord del Bages, però manca a la comarca d'Anoia. Havia estat més freqüent al Vallès i al Moianès.

Referències

[modifica]
  1. «Merla d'aigua». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/01/2022(català)
  2. «merla». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «DIEC».
  4. «aigüerola». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  5. DCVB
  6. 6,0 6,1 Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378, el mapa de l'àrea de distribució, però, no inclou més enllà dels Urals.
  7. 7,0 7,1 Brewer et al.: Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 0-300-09059-5
  8. 8,0 8,1 Descripció i fotografia de la merla d'aigua Arxivat 2014-05-29 a Wayback Machine. a la pàgina El medi natural del Bages, dins de les pàgines de l'Institut d'Estudis Catalans.
  9. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 85-86. ISBN 84-315-0434-X
  10. "Species Factsheet" / Dades sobre l'espècia a BirdLife International.
  11. Brewer, David, et al. Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 978-1873403952. 

Bibliografia

[modifica]
  • Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig, Barcelona, 1987, p. 85. ISBN 84-315-0434-X.
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 167.
  • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 215-216.
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378.

Enllaços externs

[modifica]