Museu del Cau Ferrat
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Nom en la llengua original | (ca) Museu del Cau Ferrat  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Museu d'art, monument i museu | |||
| Part de | Museu Nacional d'Art de Catalunya i Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona | |||
| Construcció | 1933 | |||
| Obertura | 1933 | |||
| Cronologia | ||||
| 1894 | construcció, Arquitecte: Francesc Rogent i Pedrosa | |||
| 2014 | renovació | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Eclecticisme, obra popular, historicisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sitges (Garraf) | |||
| Localització | C. Fonollar. Sitges (Garraf) | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Data | 1r març 1962 | |||
| Codi BCIN | 4172-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0001328 | |||
| Id. IPAC | 11982 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Ajuntament de Sitges | |||
| Gestor/operador | Consorci del Patrimoni de Sitges | |||
| Visitants anuals | 73.550 (2015) | |||
| Lloc web | museusdesitges.com | |||
El Cau Ferrat és un museu del municipi de Sitges (Garraf). L'edifici va ser la casa-taller de l'artista i escriptor Santiago Rusiñol, una de les figures destacades del Modernisme a Catalunya i des de 1933 és museu públic. Actualment és un dels tres museus de Sitges ubicat al nucli antic de la població situat a la vora de la platja de Sant Sebastià.[1][2] L'edifici és una obra declarada bé cultural d'interès nacional i està gestionat pel Consorci del Patrimoni de Sitges.[3] És també un dels Museus-secció del Museu Nacional d'Art de Catalunya[4]
Descripció
[modifica]És un edifici entre mitgeres de planta baixa i pis. En el procés de construcció es van aprofitar materials procedents de l'enderroc de l'antic castell de Sitges: un llenç de paret i les finestres que actualment constitueixen els elements més característics de la façana. El museu, que s'instal·là a l'espai abans ocupat per dues antigues cases de pescadors, mostra, a més, en la seva estructura i decoració, elements de l'arquitectura popular (per exemple, la porta d'accés d'arc de pedra adovellat) juntament amb altres propis del llenguatge neogòtic.[5] L'interior de l'edifici ha estat adaptat per allotjar la col·lecció de pintures, escultures, ferros i altres objectes llegats per Santiago Rusiñol a la vila de Sitges.[5]
Història
[modifica]
L'origen del "Cau Ferrat" de Sitges es troba en la col·lecció de ferros forjats que Santiago Rusiñol havia recollit en els seus viatges per Catalunya. Inicialment es va instal·lar al taller de l'escultor Enric Clarasó i Daudí, situat al número 38 del carrer Muntaner de Barcelona. En aquest espai on es reunien amb altres artistes, Clarasó hi treballava i Rusiñol pintava al natural.[6]
L'any 1893 va adquirir una casa de pescadors a Sitges, a l'antic barri de Sant Joan, situada al que avui es coneix com a Racó de la Calma. L'any següent, el 1894, va comprar la casa del costat, Can Sense, també construïda al segle xiv.[5] Les enderrocà per construir-hi la seva casa-taller que va nomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat per la col·lecció de ferros forjats. Va encarregar la construcció a Francesc Rogent. La casa es va inaugurar en petit comitè el dia 11 de setembre de 1893, tot i que la seva inauguració oficial fou el 25 de juliol de 1894, amb actuació de la banda municipal inclosa.[7]
Pel Cau Ferrat van passar els pintors, músics, poetes i escriptors més importants del final del segle xix i des d'aquí van obrir Catalunya als corrents europeus més innovadors del moment. Durant l'estada de Rusiñol a Cau Ferrat es van organitzar diverses festes, conegudes com les Festes Modernistes. La més rellevant és la Tercera, de 1894, quan Rusiñol va traslladar-hi els dos quadres de El Greco que havia adquirit aquella primavera a París i el 4 de novembre de 1894, en arribar al poble, van ser rebuts com si es tractés d'una festa major, amb una comitiva popular i personalitats rellevants del món intel·lectual català.[7] Els quadres eren "Les llàgrimes de Sant Pere" i "Magdalena Penitent".
Rusiñol va disposar al seu testament que a la seva mort, el "Cau Ferrat" passés a la vila de Sitges. L'artista va morir el 1931 i el 13-12-1932 l'Ajuntament va rebre el llegat de mans de la seva família. El "Cau Ferrat" fou inaugurat com a museu públic el 16 d'abril de 1933.[5] Estigué sota la tutela de la Junta de Museus de Catalunya, dirigit per Joaquim Folch i Torres, que va tenir cura de la museïtzació del Temple del Modernisme.[8] L'any 2010 es va tancar per tal d'iniciar un procés d'obres de rehabilitació, restauració i adequació a la normativa actual de museus i es va tornar a reobrir a finals del 2014.[9]
Col·leccions
[modifica]
L'art, el col·leccionisme i l'excursionisme són els tres elements confluents en la figura i l'interès artístic de Santiago Rusiñol. Totes tres vessants el van convertir en un personatge polièdric on es complementava la mirada de l'artista, l'intel·lectual, l'excursionista científic, el periodista, l'arqueòleg, l'escriptor i el col·leccionista. La formació de la col·lecció d'art de Rusiñol correspon a tres etapes. La primera es correspon, principalment, a la formació de la col·lecció de forja i a les peces d'art antic. La segona etapa, ja dins el Cau Ferrat, s'inicia amb la compra dels quadres del Greco a París el 1894 i finalitza el 1902, amb l'adquisició de la col·lecció de vidres. La darrera coincideix amb un canvi de vida de Rusiñol a partir del qual, entren a la col·lecció les peces d'arqueologia preromana i púnica, les vinyetes de Ramon Casas i diferents peces de ceràmica provenen dels viatges i campanyes de Rusiñol per Andalusia, Mallorca, el País Valencià o Castella.[10]
Pintura i dibuix
[modifica]
La col·lecció de pintura i dibuix del Cau Ferrat és, juntament amb la de ferros, la més nombrosa quant a peces. Altrament, és també una de les col·leccions que més interès desperta entre els visitants. D'una banda, perquè aplega aquelles obres russinyolianes que l'artista volgué conservar tota la vida i per les quals sentia una estimació especial (algunes ni tan sols foren exposades en vida de l'autor). I de l'altra, perquè hi són representats molts dels principals noms de la pintura catalana de finals del segle xix i principis del XX: Ramon Casas, Pablo Picasso, Arcadi Mas i Fondevila, Isidre Nonell, Hermen Anglada i Camarasa, Ramon Pichot i Gironès, etc. Alguns d'ells foren grans amics de Rusiñol i amb d'altres hi tingué només una relació tangencial. En tots els casos, però, les pintures i els dibuixos del Cau reflecteixen els gustos del seu propietari i també els corrents artístics que en aquella època estaven en voga: Impressionisme, Modernisme, Simbolisme…[10]
Ferros
[modifica]
Tot i que de mica en mica es va pal·liant l'error, massa sovint les facetes de pintor i de literat han deixat a l'ombra el vessant col·leccionista de Santiago Rusiñol. Els seus quadres i els seus llibres han merescut l'atenció i l'anàlisi de molts estudiosos que han dedicat força pàgines a glossar l'artista o l'intel·lectual i que, en canvi, han esmentat de passada –gairebé com si es tractés d'un divertiment– la seva gran passió per col·leccionar antiguitats i, principalment, objectes de forja. I, tanmateix, des d'un punt de vista cronològic, la reputació de Rusiñol com a col·leccionista de ferros fou anterior a la seva notorietat pictòrica i a la seva popularitat com a dramaturg.
Gràcies a Rusiñol i a un reduït grup de col·leccionistes de peces antigues de ferro (entre ells, diversos amics seus que compartien la mateixa dèria), l'art de la forja deixà de ser vist com una expressió creativa menor i començà a esdevenir matèria d'estudi, alhora que experimentava una important revaloració que, com en molts altres oficis artesans, es faria evident sobretot en l'arquitectura modernista (tan sols cal recordar el virtuosisme que assoleixen els treballs de ferro en alguns dels edificis projectats per Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner).[10]
Al 2021, la porta ferrada de la col·lecció de Rusiñol, procedent d'alguna església de la Cerdanya, fou datada per C14 entre 1022 i 1160, amb un 100% de probabilitat, cosa que en fa la porta més antiga conservada i datada a Catalunya[11]
Vidre
[modifica]
A diferència de la col·lecció de ferros, una part de la qual ja decorà les parets de l'estudi-taller de Barcelona que Santiago Rusiñol compartia amb Enric Clarasó, la col·lecció de vidres arribà directament a Sitges amb posterioritat a l'edificació del Cau Ferrat.
De fet, no es tracta d'un conjunt homogeni, sinó de dues grans col·leccions que apleguen un total de gairebé quatre-cents objectes aconseguits per Rusiñol en dos moments distints de la seva vida. Al Gran Saló es troba la col·lecció de vidres d'època moderna, mentre que a la sala del Brollador hi ha ubicada la de vidres arqueològics o antics. Les diverses procedències de les peces i l'ampli ventall cronològic que cobreixen fan que hi siguin presents gran part de les diferents tècniques amb les quals s'ha treballat aquest material al llarg de la història.[10]
Mobles i escultura
[modifica]El visitant que entra per primera vegada al Cau Ferrat queda sorprès davant l'extraordinària quantitat de peces que allotja el museu i l'horror vacui que presideix tot l'edifici, motiu pel qual moltes d'elles són vistes de reüll o fins i tot ignorades. Entre els objectes que passen més desapercebuts –llevat d'aquells que destaquen pel seu volum–, hi ha els mobles i les escultures, que freqüentment són considerats simples complements decoratius sense cap valor intrínsec.
És cert que tant el mobiliari com el conjunt de talles i escultures no tenen la importància de les col·leccions de ferro i de vidre, però tampoc no es pot negar que apleguen algunes peces excepcionals que mereixen ser observades més detingudament.[10]
Ceràmica
[modifica]
Al llarg de la seva vida, Santiago Rusiñol aplegà una important col·lecció de ceràmica que avui dia es concentra fonamentalment en dues de les estances de la planta baixa del Cau Ferrat: la cuina-menjador i la sala del Brollador. En elles el visitant hi trobarà una heterogènia mostra de més de dues-centes peces que abasten des del segle xiv fins al XIX: sobretot plats i plàteres, però també escudelles, pots de farmàcia, rentamans, bols, gibrells, fruiteres, càntirs, soperes i diversos plafons de rajoles.
La procedència d'aquests objectes és molt diversa. La terrisseria catalana suposa quasi la quarta part de la col·lecció, encara que hi són representats també els principals centres de producció ceràmica del País Valencià, Aragó, Castella, Andalusia i Múrcia. El conjunt es completa amb unes quantes peces procedents de Mallorca, Itàlia i França.[10]
Galeria
[modifica]-
El Greco: Les llàgrimes de sant Pere, c-1595-1614 -
Sala del Brollador -
Santiago Rusiñol: La nena de la clavellina, 1893 -
Museu del Cau Ferrat -
Quadres i objectes de ferro forjat (imatge d'entre 1880 i 1926)
.jpeg)
Activitats educatives
[modifica]Els Museus de Sitges compten amb un Departament d'Educació que desenvolupat i organitza propostes educatives adreçades a tots els públics amb l'objectiu d'ajudar els visitants a complementar i conèixer més profundament el patrimoni i la història de Sitges. Les activitats es poden gaudir a través de tallers adreçats a tota la família, a la gent jove i a la gent gran. Durant tot l'any, un cop al mes i coincidint amb les festivitats del calendari, festes locals i exposicions temporals el Museu organitza tallers adreçats a tota la família[12] sobre el Cau Ferrat i Santiago Rusiñol. A més, mostra una oferta de visites guiades a la població.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 114. ISBN 84-393-5437-1.
- ↑ «Via lliure a les obres dels museus de Sitges». El Punt Avui, 12-01-2003. Arxivat de l'original el 2014-02-22. [Consulta: 4 gener 2012].
- ↑ «El Consorci del Patrimoni de Sitges». Arxivat de l'original el 2017-02-02. [Consulta: 18 gener 2017].
- ↑ Museus-secció MNAC
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Cau Ferrat». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 17 de gener 2023. [Consulta: 29 agost 2014].
- ↑ Raventós, Joan «El cau de la bohèmia». Sàpiens [Barcelona], núm. 66, 4-2008, p. 5. ISSN: 1695-2014.
- ↑ 7,0 7,1 Museus Singulars de Catalunya. Editorial Diàfora. 1979 ISBN 84-85205-33-2
- ↑ FOLCH I TORRES, Joaquim. El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme. Curbet Edcions, 2013. ISBN 978-84-941877-2-8.
- ↑ «Sitges reivindica la seva capitalitat cultural amb la reobertura del Cau Ferrat i el Museu de Maricel», 2014. Arxivat de l'original el 2017-01-31. [Consulta: 18 gener 2017].
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 SIERRA I FARRERAS, Roland. Guía de Cau Ferrat (en castellano). Grup 3, 2007. ISBN 978-84-611-5366-4.
- ↑ Amenós, Lluïsa «Porta ferrada». Fitxa tècnica de la Peça del Mes, 25-02-2022.
- ↑ «Oferta educativa Museus de Sitges». Arxivat de l'original el 2017-02-02. [Consulta: 18 gener 2017].
Enllaços externs
[modifica]
