Vés al contingut

Buixatli Mustafà Paixà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Mustafa Reshit Pasha)
Plantilla:Infotaula personaBuixatli Mustafà Paixà
Biografia
Naixement1797 Modifica el valor a Wikidata
Shkodër (Albània) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 maig 1860 (Julià) Modifica el valor a Wikidata (62/63 anys)
Medina (Aràbia Saudita) Modifica el valor a Wikidata
Sanjak-bey of Scutari (en) Tradueix
1810 – 1831
← Ibrahim Bushati (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militargeneral Modifica el valor a Wikidata

Buixatli Mustafà Paixà —en algunes fonts Bushatli Mustafa Pasha, Mustafa Reshit Pasha Bushati— (Scutari en una data incerta - Medina 27 de maig de 1860) fou un polític otomà d'origen albanès, fill de Mehmed Asaf Paixà i nebot del famós Kara Mahmud Paixà de la familia dels Buixatli.

El 1810 fou nomenat per un càrrec administratiu al mutassarriflik de Shkodra i va esdevenir vezir el 1812. Mustafa Buixtali va donar suport a les forces del gran visir Hurşid Ahmed Paşa que finalment van esclafar la Primera revolta sèrbia, comandada per Karađorđe Petrović en 1813.

Va lluitar contra Alí Paixà Tepedelenli de Janina i va expulsar els bektaixis que l'havien ajudat; el 1821 el domini semiindependent de l'Albània del sud centrat a Janina fou liquidat pels otomans però en canvi els Buixatli van conservar el nord. Després va lluitar contra els rebels grecs en la campanya de 1823.[1] El març de 1827 va atacar al governador de Pec, i va esclatar un conflicte quan hi van intervenir diversos governants de la zona. El 1828 els russos van atacar Turquia i quan s'acostaven a Constantinoble el sultà va demanar a Mustafà l'enviament de tropes i li va cedir Elbasan, Debar i Dukajin (a més de Scutari) però el príncep serbi Miloš Obrenović va subornar als caps tribals i el reclutament fou menor de l'esperat; el príncep va convèncer Mustafà que les reformes otomanes anaven contra la seva autonomia; d'altra banda els russos li van prometre la creació d'una monarquia albanesa sota la seva direcció si els ajudava; Mustafà hauria contactat amb Muhàmmad Alí Paixà d'Egipte, amb els musulmans bosnians i amb Miloš Obrenović de Sèrbia.

Finalment l'exèrcit que Mustafà va enviar, previst de 60.000 homes, fou només de dos o tres mil, amb els quals va establir el seu domini a Metohija i va avançar cap a Rumèlia (turc i russos suposaven ambdós que anava en ajut seu). Aquest exèrcit de fet va tenir una actitud passiva. Llavors es va signar la pau d'Edirne o Adrianòpolis (1829) molt desfavorable pels otomans.

El príncep Milos va exigir les fronteres del seu principat conforme al tractat de Bucarest de 1812 el que afectava a sis governadors otomans. Jashar Paixà de Pristina va intentar assegurar la frontera del seu amb una aliança amb Scutari. Mustafà Pasha ara havia de fer front a la seva actitud en la guerra i a les reformes centralitzadores del sultà. Els païxes albanesos van objectar l'ordre que prohibia portar armes. Una assemblea de caps albanesos, ulemes i caps tribals es va reunir a Scutari i va rebutjar els decrets del sultà entre els quals el que ordenava establir una guarnició regular a la ciutat i restituir els territoris concedits el 1828. Mustafà va tenir el suport dels païxes de Prizren, Pec, Djakovica, Pristina, Debar, Vranje, Tetovo, Skoplje i Leskovac. La coalició va obtenir alguns èxits ocupant Nish, Skopje i Sofia (1830).

Alguns errors en la direcció militar i política de Mustafà van permetre al paixà de Rumèlia enfrontar aquestes forces i derrotar-les a la batalla de Babune (prop de Prílep) i rodejar a Mustafà al castell de Rosafa (abril de 1831). Un exèrcit otomà fou enviat dirigit pel gran visir Reşid Mehmed Pasha en persona i els albanesos foren derrotats a Bitolj. Mustafà es va rendir el 9 d'octubre de 1831; centenars de persones van morir a la lluita i milers foren empresonats o enviats a l'exili entre els quals diversos membres de la família. Governadors otomans foren nomenats arreu i a les principals ciutats es van establir guarnicions.

Va estar en residència vigilada a Istanbul però el 1846 va recuperar la seva posició i va tornar a rebre càrrecs oficials; fou governador a diversos llocs (Bolu, Kastamonu, Adana, Marash, Konya i altres) i el 1853 fou governador de l'Hercegovina.

Fou nomenat valí de Medina i residí en aquella ciutat fins a la seva mort, el 27 de maig de 1860. Els seus béns, confiscats el 1831, foren tornats als seus fills el 1865. Un d'aquests fills, Hasan Hakki, fou governador d'Alep i un altre, Mahmud Paixà (+1870), fou sandjakbegi de Novi Pazar.

Referències

[modifica]
  1. Showalter, Dennis. Imperial Wars 1815–1914. Amber Books, 2013. ISBN 9781782741251. 

Bibliografia

[modifica]
  • Enciclopèdia de l'Islam, IV, 612
  • Enciclopèdia de l'Islam, VII, 720 i 721
  • S. Pollo, A. Buda, Historia e Shqiperise, Tirana 1959, en albanès.