Pobres Eremites de Sant Jeroni
 Escut atribuït als Eremites de Sant Jeroni, per Giacomo Fontana, 1605 (Mòdena, Biblioteca estense) | |
| Tipus | Eremític, després monàstic |
|---|---|
| Nom oficial | Orde d'Eremites de Sant Jeroni de la Congregació del Beat Pere de Pisa |
| Nom oficial llatí | Ordo Fratrum Eremitarum S. Hieronymi Congregationis b. Petri de Pisis |
| Sigles | C.b.P. |
| Altres noms | Eremites de Sant Jeroni de Pisa; jerònims de Pisa; Eremites de Pere Gambacorta; Jerònims de Monte Cesana |
| Hàbit | Túnica de llana, escapulari i caputxa marrons, cinyell de cuir |
| Objectiu | Vida ascètica i contemplativa |
| Fundació | ca. 1377, Montebello (Isola del Piano, Úmbria, Itàlia) per beat Pere Gambacorta; el 1437, unit amb els eremites fundats per Nicola da Forca Palena |
| Aprovat per | Martí V, en 1421 (la unió amb els eremites de Roma, aprovada per Eugeni IV en 1446) |
| Regla | Per Pere Gambacorta; des de 1568, Regla de Sant Agustí |
| Patrons | Sant Jeroni d'Estridó |
| Supressió | 12 de gener de 1933 per Pius XII |
| Branques i reformes | 1437: fusió amb els Eremites de Sant Jeroni del Gianicolo; s'hi integren els Eremites de Monte Legastro, de Gènova (1579), Eremites del Tirol i Baviera (1695) |
| Fundacions destacades | Pesaro, Urbino, Fano, Rímini, S. Sebastiano (Venècia), Pàdua, Ferrara |
| Fundacions a terres de parla catalana | No n'hi hagué |
| Persones destacades | beats Pietro Qualcerano, Nicola di Furca-Palena, Bartolommeo de Cesna, Filippo de Sant'Agata |
Els Pobres Eremites de Sant Jeroni o Congregació del Beat Pere de Pisa de l'Orde dels Eremites de Sant Jeroni, en italià Poveri eremiti della Congregazione di frate Pietro da Pisa. i en llatí Ordo Fratrum Eremitarum S. Hieronymi Congregationis b. Petri de Pisis i també anomenats Eremites de Fra Pere de Pisa i, a Itàlia, Girolamiti (jeronimites), van ésser un orde religiós de tipus semieremític, fundat el 1377 per Pere Gambacorta de Pisa. L'orde, una de les branques de la família jerònima, va estendre's només a Itàlia i fou suprimida en 1933. Els monjos de l'orde posposaven al seu nom les sigles C.b.P.
Història
[modifica]L'orde havia estat fundat per Pietro Gambacorta (1355-1435), retirat a fer vida eremítica. Cap al 1377 arribà al mont Cesana, prop d'Urbino i s'hi instal·là. Va fundar al costat de la seva ermita un monestir anomenat de Montebello (Isola del Piano, Úmbria) el primer eremitori de l'orde, on van viure dotze eremites més.[1] La comunitat prengué el nom de Pobres Eremites de Sant Jeroni; Pere trià Sant Jeroni d'Estridó com a patró, per la vida d'anacoreta que havia portat i per la devoció que hi havia envers el sant en la seva família. Va presciure la regla de vida, molt austera, amb períodes anuals de dejuni de quaranta dies, i dejunis cada dilluns, dimecres i divendres, com també les hores de pregària individual i d'assistència a l'ofici diví. L'hàbit era una túnica marró, amb caputxa i un cinyell de cuir.
La congregació fou aprovada per Martí V en 1421. En poc temps, l'orde s'estengué per Itàlia, sobretot al Ducat d'Urbino, avui les Marques: Pesaro, Urbino, Fano, Rímini, Venècia, Pàdua i Ferrara, tots ells fundats pel beat. Per diferenciar-la d'altres instituts similars, també dedicats a Sant Jeroni, com els Eremites de Sant Jeroni de Fiesole o l'Orde de Sant Jeroni hispànic, començà a denominar-se com a Eremites de Sant Jeroni de Pisa o Eremites de Sant Jeroni del beat Pere Gambacorta o com una congregació independent dintre de l'Orde de Sant Jeroni.
Unió amb els Eremites de Roma
[modifica]Cap al 1434, un eremita Nicola da Forca Palena s'havia establert al mont Gianicolo de Roma, llavors aïllat i de difícil accés, a l'església de Sant'Onofrio, on traslladà una comunitat similar a la de Pere Gambacorta que havia format uns anys abans a Roma. Llavors, pensant a unir esforços i créixer, va proposar als eremites de la congregació de Pere de Pisa de San Sebastiano de Venècia que s'unissin a la seva fundació del Gianicolo. Mentrestant, Eugeni IV aprovà la fundació de Niccolò el 4 d'octubre de 1437. La congregació pisana acceptà i finalment, a partir dels dos eremitoris les congregacions de Pisa i Roma formaren un únic orde que seria reconegut amb nous privilegis pel papa Eugeni IV en 1446. Malgrat l'origen doble, el nou orde fou conegut com a Congregació dels Eremites de Sant Jeroni del Beat Pere de Pisa.
Les constitucions se n'aprovaren en 1444, i Pius V els donà la seva forma definitiva en 1568, obligant els eremites a fer els tres vots habituals (obediència, pobresa, castedat) i a posar-se sota la Regla de Sant Agustí. De mica en mica, s'hi incorporaren altres grups d'eremites que havien estat congregacions independents fins llavors: els Eremites de Monte Segestero, de prop de Gènova en 1579, i els Eremites del Tirol i Baviera en 1695.
Evolució posterior
[modifica]A Itàlia hi havia quaranta monestirs en dues províncies, Ancona i Treviso. A Roma tenien el monestir de Sant' Onoforio in Gianicolo. Cap al 1780, els convents jerònims de la congregació pisana superaven els norant, a Itàlia i fora.
L'orde fou suprimit per Pius XI el 12 de gener de 1933, ja que havia quedat obsolet en el context de l'Església.
Notes
[modifica]- ↑ La llegenda diu que havia convertit dotze lladres que l'havia assaltat, i que, penedits, imitaren l'ermità i ells mateixos es feren eremites, formant una comunitat i donant origen a la congregació.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]- "Beato Pietro". Arxivat 2010-09-25 a Wayback Machine.
- Convento di Montebello Arxivat 2007-07-07 a Wayback Machine.