Pasqual d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1626  Mataró (Maresme) | ||
| Mort | 28 setembre 1677 (50/51 anys) Madrid | ||
| Sepultura | província de Toledo | ||
 Arquebisbe de Toledo | |||
| 28 febrer 1666 – ← Baltasar Moscoso y Sandoval – Luis Manuel Fernández Portocarrero → Diòcesi: arquebisbat de Toledo | |||
 Inquisidor general d'Espanya | |||
| Conseller del Consell Suprem de la Corona d'Aragó | |||
| | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Església Catòlica | ||
| Formació | Universitat de Salamanca | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | sacerdot catòlic (1655–) | ||
| Carrera militar | |||
| Comandant de (OBSOLET) | Coronelia de la Guàrdia del Rei | ||
| Consagració | Gabriel Adarzo de Santander | ||
| Família | |||
| Pare | Enric d'Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera | ||
| Germans | Pere Antoni d'Aragó Antoni d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba Lluís Ramon d'Aragó | ||
 | |||
.jpg)
Pasqual d'Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba (Mataró, 1626-Madrid, 1677)[1] també conegut com a Pasqual Fernández de Córdoba i Aragó, va ser un religiós català, president del Consell d'Aragó i arquebisbe de Toledo.
Biografia
[modifica]Era fill d'Enric d'Aragó, cinquè duc de Sogorb i sisè de Cardona. Va estudiar a la Universitat de Salamanca, on va ocupar la càtedra d'institucions canòniques el 1649. De la seva carrera eclesiàstica, el 1647 esdevé canonge de la catedral de Toledo i ardiaca de Talavera. El 1651 va ser promotor fiscal de la inquisició i, dos anys després regent de Catalunya al consell d'Aragó.[1]
El 1655 va ser ordenat sacerdot i nomenat cardenal de la corona el 1660. Traslladat a Roma, allà hagué d'intervenir en l'enfrontament entre Lluís XIV i el Papa, per la qüestió de la immunitat diplomàtica. Entre 1664-1666 va ser virrei interí de Nàpols després de la revolta de Tommaso Aniello.[1]
Finalment, el 1665 va ser nomenat inquisidor general d'Espanya i, el 1666, arquebisbe de Toledo, càrrec que ocupà fins a la seva mort el 1677. Durant aquest període va estar implicat en les qüestions de Juan Everardo Nithard, a qui ordenà finalment sortir de Madrid, i en les de Joan Josep d'Àustria i el privat Fernando de Valenzuela, als quals va fer front en nom de la reina Maria Anna d'Àustria. Poc abans de la seva mort es va retirar a Aranjuez.[1]
Referències
[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Pasqual d'Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 març 2014].
| Precedit per: Gaspar de Bracamonte y Guzmán |
Virrei de Nàpols 1664 - 1666 |
Succeït per: Pere Antoni d'Aragó |
| Precedit per: Diego de Arce y Reinoso |
Inquisidor general d'Espanya 1665 |
Succeït per: Juan Everardo Nithard |
| Precedit per: Baltasar Moscoso y Sandoval |
Arquebisbe de Toledo 1666 - 1677 |
Succeït per: Luis Manuel Fernández Portocarrero |