Pi blanc varietat Ceciliae
Pinus halepensis var. ceciliae  | |
|---|---|
 Diversos exemplars de pi d'en Llorens cultivats a la Marina de Llucmajor | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Classe | Pinopsida |
| Ordre | Pinales |
| Família | Pinaceae |
| Gènere | Pinus |
| Espècie | Pinus halepensis |
| Varietat | Pinus halepensis var. ceciliae Rosselló, Cubas i N.Torres, 1992 |
| Nomenclatura | |
| Exautor | L.Llorens |
.svg){kind=icon}
El pi blanc varietat Ceciliae, pi d'en Llorens o pi campaner (Pinus halepensis var. ceciliae) és una varietat de pi blanc endèmica de les Illes Balears.
Aquesta varietat fou descoberta pels farmacèutics mallorquins Antoni Llorens i Lleonard Llorens el 1972 a la possessió de So n'Albertí, a la Marina de Llucmajor, Mallorca.[1] Posteriorment se'n descobriren a altres indrets de Mallorca: a Artà, al turó anomenat Puig dels Pins Campanars[2] i a Puigpunyent. També a Eivissa, a Menorca i a Cabrera, però no se n'ha trobat cap a Formentera. A Mallorca se'n troben a 3 llocs de manera natural i en altres 7 plantats. A Menorca n'hi ha de naturals a 5 llocs al sud de l'illa i plantats en altres 2. A Eivissa n'hi ha en set llocs de manera natural arreu de l'illa i en un d'ells s'han comptat fins a 60 exemplars. En total n'hi ha un centenar de naturals o sembrats i un centenar i mig en diversos jardins botànics de les Illes Balears i la Península i en dues zones de restauració paisatgística (autopista de Llucmajor i es Carnatge, 50 i 70 exemplars respectivament).[3]
Són arbres d'altura no superior als 15 m, perennifolis i monoics, amb branques dretes properes al tronc, moltes vegades divaricades, que surten del tronc en angles de només uns 15°, la qual cosa els dona una forma de flama,[3] d'aspecte fastigiat, com el dels xiprers. L'escorça és argentada. Les seves fulles són curtes, de fins a 7 cm de longitud, d'un verd més intens que el P. halepensis halepensis, geminades, rudes en els seus costats, un poc acanalades, punyents, i ubicades en gran nombre en els extrems de les banques formant un dens i curt pinzell. Les infructescències són vermelloses, de fins a 9 cm de longitud, en forma d'ou i coniformes, i amb el seu apeix més o manco arrodonit obtús.[1] Les pinyes no arriben als 4-5 cm de llargària i romanen molt de temps enganxades a l'arbre a causa del fort peduncle que les sosté.[4] La seva fusta és més blana que la del pi blanc, per la qual cosa els llenyaters el preferien a l'hora de tallar-ne. Antigament s'emprava com a pal d'embarcacions per la seva rectitud.[3]
Les principals amenaces sobre la població natural són: reduït nombre d'exemplars reproductors, manca de reclutament, pressió urbanística, incendis forestals, presència de perforadors i processionària (Thaumetopoea pityocampa) i el vent.[4]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Llorens, A.; Llorens, Ll. «Contribución al estudio de la flora balear». Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 17, 1972, pàg. 51-54.
- ↑ Llorens, Ll. «Nueva Contribución al Conocimiento de la Flora Balear». Mediterránea, 3, 1979, pàg. 101-122.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Núñez, L. «El Pinus halepensis var. ceciliae o Pino Cecilia, una variedad de pino español desconocido por los forestales». A: 6º Congreso Forestal Español (en castellà). Sociedad Española de Ciencias Forestales, 2013. ISBN 9788493796495.
- ↑ 4,0 4,1 Nuñez, L. «Pinus halepensis var. ceciliae». A: BioAtles. Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears, 2007.