Possessió diabòlica
La possessió diabòlica segons determinades creences i religions, és una situació a la qual es suposa que una persona actua sota la influència d'una força sobrenatural, anomenat de vegades diable, dimoni o mal esperit que ha pres possessió. Aquesta força «espiritual» utilitza aleshores la persona com vehicle i desconnecta més o menys temporàniament el seu lliure arbitri.[1]
Segons les creences, pot ser un fenomen individual o de grup, com pot ser tant involuntària com el resultat d'un pacte entre la persona i el dimoni. El vodú basa gran part de les seves pràctiques en aquesta possessió. A la teologia cristiana dualista, es considera com una ocupació del cos, del qual el dimoni abusa, sense tenir accés a l'ànima. Als evangelis es relaten diverses anècdotes, per exemple quan Jesús era a Cafarnaüm: «Així que es va pondre el sol, tots els qui tenien malalts de diverses malalties, els duien a ell, i ell els imposava les mans un per un, i els guaria. També de molts sortien dimonis»[2][3] En la mitologia catalana, hi ha la història de Riquilda, filla de Guifré el Pelós (840-897), posseïda pel diable, quan tots els metges i exorcistes van fracassar, la portaven a fra Joan Garí per guarir-la. Però «La presència diabòlica envaïa els pensaments de l'ermità, el qual va començar a sentir-se atret per la bella donzella. La temptació era massa forta i fra Garí va acabar per sucumbir-hi. Va violar la filla del comte i després, horroritzat per la seva acció pecaminosa, la va assassinar.»[4]
Als primers segles es va desenvolupar una sèrie de rituals per realitzar l'exorcisme pot fer sortir el diable i alliberar la víctima, que manifesta el seu estat amb veus estranyes, moviments incontrolats, ús d'un llenguatge anòmal i sovint forces superiors a les ordinàries. Amb el progrés de la ciència, moltes fenòmens van trobar una explicació racional. L'església catòlica continua creient que hi ha possessions veritables i els exorcistes oficials han d'aprendre a diferenciar entre possessió sobrenatural i els trastorns mentals com a símptoma d'una malaltia o d'una intoxicació.[1]
La ciència considera que aquestes possessions no existeixen i són fruit o bé d'una suggestió de la víctima o el seu entorn o bé manifestació d'alguna malaltia mental. Les convulsions epilèptiques del qual es coneix avui l'origen neurològic, per exemple, són un dels símptomes històricament associats a les possessions.[5]
A Tailàndia hi ha la creença en possessions angelicals de nines.[6]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Possessió diabòlica». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Lc. 4,40». A: La Bíblia. versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat.
- ↑ «Jesús allibera un endimoniat. Mc. 5,1-20». A: La Bíblia. versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat.
- ↑ Moreno Cullell, Vicente «Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat». Sàpiens, 25-03-2013.
- ↑ Busquets i Grabulosa, Lluís. «4.3 Els exorcismes». A: Jesús era un heretge. Barcelona: Ara Llibres, 2013. ISBN 9788416154074.
- ↑ Ruíz-Canela, Gaspar «Las muñecas poseídas por espíritus, la última moda en Tailandia». El Mundo, 25-01-2016 [Consulta: 28 febrer 2016].
Bibliografia
[modifica]- Cardi, Paulus Maria. Ritualis Romani documenta de exorcizandis obsessis a daemonio commentariis: ex S.S. patrum et ecclesiacticis scriptoribus potissimum depromptis (llibre electrònic) (en llatí). Venècia: Josephus Corona, 1733.[Enllaç no actiu]
- Font i Rodon, Jordi. Religió, psicopatologia i salut mental : introducció a la psicopatologia de les experiències religioses i de les creences. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 232. ISBN 9788484151289.