Príncep-bisbe
Príncep-bisbe era el títol d'un bisbe que tenia també l'autoritat civil d'un territori, del qual era el senyor.
A Anglaterra, Macedònia, Polònia, Andorra i Montenegro era una situació de fet, quan un bisbe local va adquirir molt de poder gràcies a la posició estratègica de la seva diòcesi.
Ans al contrari, al Sacre Imperi Romanogermànic, la funció feia part de l'estructura política de l'imperi fins a la seva desaparició el 1806. Molts principats bisbals es trobaven a posicions estratègiques, sovint prop de la frontera. Tot i que de fet molts prínceps-bisbes no respectaven gaire l'obligació de celibat, de dret, els seus fills mai no podien esdevenir hereus. Així, l'emperador mantenia el control dels governadors d'aquests territoris i podia evitar el risc que passessin a cases reials enemigues pel joc de casaments estratègics.
N'hi havia una trentena dels quals els més coneguts eren
- El Principat de Lieja (980-1795)
- El Bisbat d'Utrecht (1024-1528)
- L'arquebisbat de Colònia (mig del segle x-1803)
- L'arquebisbat de Trèveris (mig del segle x-1803)
- L'arquebisbat de Magúncia (mig del segle x-1803)
- L'arquebisbat de Salzburg (mig del segle x-1803)
- El bisbat de Cambrai (907-1677)
i també els bisbats d'Augsburg, Basilea, Münster, Osnabrück, Ratisbona, Estrasburg, Trento i Worms.
Al cap del Principat de Stavelot-Malmedy es trobava un «príncep-abat» amb les mateixes prerrogatives d'un príncep-bisbe, que de vegades formava una unió personal amb el príncep de Lieja.
Després de la transformació del principat bisbal de Montenegro el 1860, només roman un «copríncep-bisbe» a Andorra: el bisbe d'Urgell.
Vegeu també
[modifica]