Aratinga capblava

Aratinga capblava
Thectocercus acuticaudatus
	;
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Psittaciformes
Família	Psittacidae
Gènere	Thectocercus
Espècie	Thectocercus acuticaudatus ;
Distribució

L'aratinga capblava (Psittacara acuticaudata) és un lloro nadiu de gran part d'Amèrica del Sud, utilitzat en gran manera en avicultura.

Morfologia

Fa uns 37 cm de llargària, amb un pes de 140 – 190 g, cosa que el fa uns dels ocells més grossos del seu gènere. Sense dimorfisme sexual.
Plomatge verd en general, una mica més clar per sota. L'ala tancada és del mateix color verd de la resta, però oberta mostra colors marró-blavós per sobre i color oliva per sota. Cua bàsicament verda per sobre i rogenca per sota.
Galtes, front, capell i zona auricular de color blau, més o menys clar depenent de la subespècie. De vegades, una mica de blau també al pit.
Bec amb la mandíbula superior color banya i la inferior negra o grisa, i n'hi ha variacions que depenen de les subespècies.
Anell perioftàlmic en general blanc cremós, però taronja en alguna de les subespècies. Iris groguenc.
Potes marró rosat amb les urpes marró grisenc.
Els joves són semblants, però amb menys zones blaves.

Hàbitat i distribució

Habiten sabanes, terres de conreu i boscos, però evitant la selva humida, en tres zones d'Amèrica del Sud: nord-est de Colòmbia i nord de Veneçuela, est del Brasil, i sud-est de Brasil, est de Bolívia, el Paraguai, nord de l'Argentina i l'Uruguai.^[1]

Utilitzat en avicultura, poblacions fugides s'han establert en diferents indrets d'Europa i Amèrica del Nord. Als Països Catalans, s'han observat a prop de València, Elx o Girona, però l'únic lloc on s'ha comprovat la reproducció ha sigut a l'àrea urbana o periurbana de Barcelona.^[2]^[3]

Reproducció

Fan els nius en forats als arbres, on ponen 3 – 4 ous blancs que la femella cova durant 26 dies. Els pollets romanen al niu uns 52 dies.^[4]

Alimentació

Solen desplaçar-se en petits esbarts a la recerca de llavors, fruites i flors. De vegades, mengen cereals en terres de conreu.

Llista de subespècies

Se n'han descrit cinc subespècies:^[5]

A. a. acuticaudata (Vieillot, 1818). Bolívia oriental, sud-est de Brasil, Paraguai, nord-est de l'Argentina i Uruguai.
A. a. haemorrhous (Spix, 1824). Nord-est de Brasil.
A. a. koenigi (Arndt 1995). Nord de Veneçuela i nord-est de Colòmbia.
A. a. neoxena (Cory, 1909). Illa Margarita.
A. a. neumanni (Blake i Traylor, 1947). Bolívia.

Vegeu també

Altres psitàcides que crien en llibertat a les nostres ciutats (totes espècies invasores a partir d'individus escapats de la captivitat).

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aratinga capblava

↑ Distribució i altres dades de l'aratinga de cap blau a AVIBASE^{[Enllaç no actiu]} Rev. 28-03-2011
↑ Dades sobre l'aratinga de cap blau segons el GAE de la SEO Arxivat 2010-11-15 a Wayback Machine. Rev. 28-03-2011
↑ L'aratinga de cap blau al SIOC Rev.28-03-2011
↑ Alderton, David (2003). The Ultimate Encyclopedia of Caged and Aviary Birds. London, England: Hermes House. p. 193. ISBN 1-84309-164-X
↑ Classificació dels Psitaciformes, amb subespècies, a ZOONOMEN Rev. 28-03-2011

[1] Distribució i altres dades de l'aratinga de cap blau a AVIBASE^{[Enllaç no actiu]} Rev. 28-03-2011

[2] Dades sobre l'aratinga de cap blau segons el GAE de la SEO Arxivat 2010-11-15 a Wayback Machine. Rev. 28-03-2011

[3] L'aratinga de cap blau al SIOC Rev.28-03-2011

[4] Alderton, David (2003). The Ultimate Encyclopedia of Caged and Aviary Birds. London, England: Hermes House. p. 193. ISBN 1-84309-164-X

[5] Classificació dels Psitaciformes, amb subespècies, a ZOONOMEN Rev. 28-03-2011

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]